15. Joan Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Edicions 62.
16. Vegeu Pere Portabella: «LAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans», LAvenç, 43 (1981), pp. 40-41.
17. Santiago Riera Tuébols: LAssociació i el Col·legi dEnginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987), Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.
18. Enmig dun panorama desolador sobresortia la iniciativa dirigida per Ferran Soldevila: Un segle de vida catalana, Barcelona, Alcides, 1961, obra interdisciplinària que aplegà una cinquantena dautors aleshores considerats importants, sota la coordinació dAlbert Manent, Manuel Riu, Pere Puig Quintana i Joaquim Molas. Lobra, però, va quedar totalment desconnectada dels programes universitaris.
19. Teresa Muñoz Lloret: J. M. Castellet. Retrat de personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 182.
20. Oriol Bohigas: Dit i fet. Dietari de records (II), Barcelona, Edicions 62, 1992.
21. El 1974, Jordi Solé Tura i J Termes centrarien un debat molt intens sobre la naturalesa i origen del catalanisme que tingué la virtut de dur el debat sobre la qüestió nacional al debat cultural, polític i acadèmic.
22. Nera el degà Miquel Casals Colldecarrera, i secretari J. Pi-Sunyer i Cuberta.
23. En certa manera la convocatòria es va «oficialitzar» a partir del moment en què es publicà un article en La Vanguardia (18/2/1975) en què apareixia la denominació de «Congrés de Cultura Catalana». Al mes de febrer shi adheriren Òmnium Culturals i els col·legis de doctors i llicenciats, daparelladors, denginyers, darquitectes, lAcadèmia de Ciències Mèdiques, lAssociació dEnginyers Industrials, Enciclopèdia Catalana, lAssemblea dIntel·lectuals i lAssemblea de Catalunya (representada per J. Benet).
24. El consens per a la creació de lestructura del congrés va ser molt difícil: patronat, consell superior, secció permanent, comissió executiva, secció cultural, comissió financera, gerència, etc. Vegeu Jaume Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿Què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978, pp. 23-25.
25. «Els integrants de la Comissió Permanent», en J. Fuster, op. cit., pp. 30-31.
26. Lacte, promogut per J. Espar Ticó, es va fer al Palau de Congressos amb més de dos mil assistents. El Secretariat Cultural, garant del nivell del congrés, estava presidit per Pau Vila i neren vocals Oriol Bolós, Marta Mata, Jordi Carbonell, M. A. Capmany, Joan Triadú, J. Benet, J. Pintó, Manuel Sanchis-Guarner i Bartomeu Barceló.
27. Publicades en tres volums (més un de Manifest i documents) a Barcelona, 1978, per un conjunt deditorials: Curial, Edicions Catalanes (Barcelona), Edicions 62 (Barcelona), La Magrana (Barcelona), Editorial Laia (Barcelona), Ed. Moll (Palma), Tres i Quatre (València), LEstel (València), Llibres Turmeda (Palma) i Publicacions de lAbadia de Montserrat (Barcelona).
28. En aquest àmbit hi col·laborà gent del conjunt dels Països Catalans. Entre ells: Remei Oliver, Núria Albó, Margalida Sunyer, Vicent Pitarch, Marta Ibáñez, Joan Romaní, Montserrat Saumell, Josep Rossinyol, Ernest Sabaté, Joaquim Arenas, Jordi Caballé, Jordi Bruguera, Josep Moran, Ricard Tàpies, Aina Moll, Joan Puig, Jaume Puig, Maria Cardús, Hortènsia Curell, Maria, Rúbies, Francesc Vallverdú, Armand Quintana, Gustau Erill, Vicenç Perera, Lisa Gilbert, Domènec Marçà, Maria-Rosa Vilalta, Blai Soler, Jaume Corbera, Marta Mitjà, Elena Vilaseca, Anna-Maria Pou, Maria-Lluïsa Garreta, Montserrat Farràs, Joaquim Torres i Lluís Aracil.
29. Va coincidir amb la iniciativa empresa pel Grup Català de Sociolingüística que havia tingut una primera aparició a la Universitat Catalana dEstiu el 1973 i lany següent al Congrés Mundial de Sociolingüística de Toronto.
30. Temps a venir Isidor Marí farà balanç de les discussions i assegurarà que tothom estava dacord amb la política de normalització, però no com implantar-la; que hi hagué una gran controvèrsia sobre el tema de loficialitat o la cooficialitat; i que va deixar obert el tema de la llengua estàndard. Vegeu I. Marí: «Llengua i sociolingüística en el marc del Congrés de Cultura Catalana», Revista de Catalunya, 295 (juliol, agost, setembre de 2016), pp. 95-104.
31. La introducció de làmbit començava: «La historiografia ha tingut i té un paper fonamental en la supervivència i el desenrotllament de la consciencia catalana didentitat col·lectiva», C.C.C. vol. 1. Resolucions, p. 191.
32. Aquesta convicció de 1977 contrastarà amb la realitat autonòmica posterior quan la cirit es construirà al marge de lInstitut i aquest perdrà en la pràctica fins i tot la condició dorganisme assessor. Vegeu De les idees als fets. Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana, Fundació del C.C.C./Edicions 62, Barcelona, 1999, p. 27.
33. Resolucions, vol. 1, op. cit., p. 200.
34. Es parla també del benefici de lexistència de la secció barcelonina del CSIC que el 1962 shavia independitzat com a Departamento de Estudios Medievales dins la Institución Milà y Fontanals. Vegeu Resolucions, 1, op. cit., p. 201.
35. Lanàlisi daquesta polèmica a J. Casassas: «Josep Termes en el debat sobre el catalanisme», dins T. Abelló i A. Colomines (eds.): Josep Termes. Catalanisme. Obrerisme. Civisme, Catarroja, Afers, 2014, pp. 15-34.
36. R. Folch: «Una campanya per a un metacongrés», Revista de Catalunya, 295 (juliol/ agost/setembre de 2016), pp. 85-94.
37. P. Gabancho: «Del tot al no-res, o quan la Transició et passa pel mig», Revista de Catalunya, 295 (juliol/agost/setembre de 2016), pp. 105-111.
LA LLUITA PER SOBREVIURE A LAMNÈSIA
REPUBLICANS CATALANS A LESPANYA DE LANY SEIXANTA
Giovanni C. Cattini
Universitat de Barcelona
En els últims anys shan multiplicat els estudis que plantegen avaluar el pes del republicanisme i de lexili en la construcció de la cultura política democràtica de la Transició. El tema és duna gran complexitat ja que, com sha subratllat1 la majoria dels exiliats havien tingut poques possibilitats dincidir en el canvi polític ja que la seva edat, lallunyament històric o polític els havia portat a una marginalitat allunyada del centre del debat. A més a més, tots els exponents de la cultura republicana havien hagut de sofrir una campanya de desarrelament sistemàtica, manipulacions i calúmnies que duien a terme els intel·lectuals franquistes per ocupar ells un espai cultural i simbòlic que no els corresponia per la baixa qualitat de la seva producció. Els intel·lectuals de lexili havien fet sens dubte lelecció més íntegra des del punt de vista moral, però havien esdevingut muts respecte al seu públic lector natural així com shavien tornat sords a les exigències duna societat que podien conèixer només pels propis records o per les informacions esbiaixades que podien recollir des de la seva situació dexpatriats.2