Lanàlisi la dividiran per segments acadèmics: prehistòria, història antiga, medieval, moderna i contemporània, i per territoris on quedarà palesa la preponderància del Principat i del País Valencià. Entre altres coses constataran la major vitalitat dels estudis medievals, que atribueixen a la seva major vitalitat abans de la guerra, a la continuïtat del treball de grans mestres (Abadal, Duran i Sanpere, Rubió, etc.) o al fet que en estar centrats en èpoques llunyanes «eren considerats menys perillosos des del punt de vista polític».33 Després, en el desenvolupament dels actius en cada especialització trobarem encara un gran desequilibri a favor de la història medieval.34 En canvi, en arribar a letapa contemporània es limitaran a destacar la seva debilitat, el mestratge truncat el 1960 de Vicens Vives i el massa geogràficament llunyà de Pierre Vilar. Al marge lamentaran la manca duna visió de conjunt que permetés orientar i dirigir adequadament les recerques que pensen que hauran darribar. Consideren que això es podrà salvar amb la institucionalització del sector i amb lorganització de debats col·lectius.
Laltre aspecte que centrava lògicament latenció de lequip redactor era el de lensenyament de la història dels distints territoris dels Països Catalans, història prohibida i ocultada durant els anys de la dictadura. En paral·lel a això shi plantejava que calia que els mestres adquirissin la consciència clara de la necessitat daquest ensenyament.
Hi hagué un aspecte que en perspectiva sembla xocant. En la resolució final no es feu cap referència al que havia significat la commemoració del cinquantenari de la mort de Prat de la Riba i lenrenou que havia portat la publicació del llibre de Jordi Solé Tura, Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967). Aquest episodi rellevant de la historiografia catalana del període contemporani durant el franquisme havia lligat un altre cop lemergent historiografia acadèmica amb la nacional amb una intervenció principal de Josep Benet a Serra dOr el 1968. Molt més espectacular, però, va ser la no citació de la polèmica historiogràfica desfermada el 1974 en el Col·loqui dHistoriadors organitzat a la Fundació Jaume Bofill el 3 i 4 de maig de 1974. En tres sessions shi havia parlar del moviment obrer, de les transformacions agràries i la industrialització i del nacionalisme català. Aquesta darrera sessió (la segona del col·loqui) va obrir una polèmica sobre la naturalesa social i política del nacionalisme que enfrontà les tesis de Solé Tura i de Josep Termes i que centrà el debat historiogràfic durant uns anys. Encara ben viu el 1977, i carregat dimplicacions polítiques, resulta sorprenent que aquest episodi no fos ni citat en les conclusions del congrés.35
Potser del que es tractà, com més tard opinava Ramon Folch era dun «exèrcit de patriotes mancats de formació militar», «oficials inclosos».36 Però el cert és que el Congrés va tenir la virtut de posar en comú i durant força mesos la feina de bona part dels professionals de làmbit català. Com afirmaria Patricia Gabancho shavia assolit materialitzar la voluntat dun país que es volia repensar a sí mateix i que tenia força per mobilitzar els seus quadres.37 El que sorprèn és la manera com el congrés va «desaparèixer» del relat que es feu del procés de la Transició. Tant sols quedaria la imatge de lAssemblea de Catalunya convertida en mite però suplantada com el congrés pel protagonisme duns partits polítics que des del primer moment convertiren en prematurament obsoletes totes les instàncies unitàries.
1. Teresa Muñoz: J. M. Castellet. Retrat dun personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 2006, p. 192.
2. Giame Pala: «La batalla de las ideas. Apuntes para una historia de los intelectuales catalanes en los años sesenta», Cercles, 16 (Barcelona, 2013), pp. 147-170.
3. Carme Ferré: «Intel·lectualitat i cultura resistent: Serra dOr (1959-1977)», Cabrera de Mar, Galerada, 2000.
4. Jaume Fuster afirmarà molt més tard que la crida a preparar aquest congrés es va fer en una reunió clandestina al barceloní Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, on sembla que assistiren Francesc Vallverdú, Joaquim Molas i Joan Triadú. Vegeu J. Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978.
5. Jordi Carbonell atribuiria la idea del congrés a Castellet, el qual, en sortir duna reunió clandestina, va dir-los que la idea li havia vingut de la convocatòria del Concili per part de Joan XXIII. Vegeu J. Carbonell: Entre lamor i la lluita. Memòries, Barcelona, 2010, p. 96.
6. Joan Fuster sembla que es trobava a Barcelona per ser membre del jurat del Premi Sant Jordi de novel·la dins els premis literaris de Santa Llúcia (desembre de 1961).
7. G. Pala: El PSUC: lantifranquisme i la política daliances a Catalunya (1956-1977), Base, Barcelona, 2016; Pala, Giame, Cultura clandestina: los intelectuales del PSUC durante el franquismo, Granada, Comares, 2016.
8. J. Ll. Martín Berbois: «La Residència Universitària de Sant Antoni i el Primer Congrés de Cultura Catalana (1964)», dins AA.DD.: LEscola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona, Barcelona, 2016.
9. Víctor Català, després descoltar una conferencia de Joan Triadú al CEC el novembre de 1950 li va dir «Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!». Vegeu J. Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Proa, 2008, p. 289.
10. Ell explicaria més tard la seva visió i participació en el Congrés en 2005, p. 144.
11. He situat històricament aquest plet a J. Casassas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Barcelona, Proa, 2017.
12. Narcís Bonet: «Actitud de la nostra joventut enfront dels problemes de consciencia i de responsabilitat ciutadana», dins La Renaixença avui, Criterion, 3 (Barcelona, 1960), pp. 93-105. Aquest article va comportar la detenció de lautor i la sanció a la revista. Altres autors daquest número eren: Maurici Serrahima, Miquel Arimany, Octavi Saltor, Agustí Esclasans, J. M. Garrut, Àlvar Maduell i el mateix Basili de Rubí. Aquest sector tindrà més influència a comarques que a Barcelona, a través de revistes com Canigó, Oriflama o Presència. En part també pogué comptar amb el suport dÒmnium Cultural (1961).
13. Aquesta plataforma, projectada i finançada per la CIA, estava representada a Espanya per Pablo Martí Zaro i a Catalunya, com sabem, per J. M. Castellet.
14. Aquesta apreciació la confirmaria més tard Serrahima (2005) en al·lusió explícita al grup de Castellet/Molas, així com en referir les «queixes» daltres àmbits en un sentit similar.
15. Joan Triadú: Memòries dun segle dor, Barcelona, Edicions 62.
16. Vegeu Pere Portabella: «LAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans», LAvenç, 43 (1981), pp. 40-41.
17. Santiago Riera Tuébols: LAssociació i el Col·legi dEnginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987), Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.