Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra dIraq.
Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en lactuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure laparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes daltres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.
Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat daquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos Walter Benjamin ja havia assenyalat com lhumanitarisme formava part, des de lendemà de la Revolució francesa, de lequipament de dominació de la burgesia, sinó en cercar-ne els orígens per tal datacar-los en la seva arrel.
El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de lelaboració duna crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència daquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a lactitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II dEl Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint leconomia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder consumir-los productivament, és a dir teòricament».
Lhistoriador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal dorganitzar lestratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal destablir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.
Avui, com al passat, la veu de lhistoriador devia tenir una part important en la consolidació daquesta nova consciència. En la tasca delaboració duna crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què sens vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, sens repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.
Sense entrar a fer la crítica de la forma en què sacostumen a explicar aquests suposats fracassos un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que sha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança duna victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).
En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació dabandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què shan refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se dallò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldrels. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, lincomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de lhistoriador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».
Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de lIraq, els palestins acorralats per un govern dIsrael que els pren dia a dia la terra, laigua, la llibertat i lesperança o els africans que sofeguen a les aigües de lestret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».
Perquè necessitem més que mai aquesta mena dhistòria compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui lobra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir lofici dhistoriador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de lordre establert i daltres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació dhomes», cultivant una disciplina «capaç dexplicar i devocar la desgràcia i la grandesa humanes amb lesperança, en darrer pla, dalleujar la primera i dajudar la segona».
[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.
UNA HISTÒRIA SOCIAL «TOTAL»: RIGOR TEÒRIC I CIÈNCIA DEL REAL A PIERRE VILAR
Michel Vovelle[*]
Lhistoriador Pierre Vilar va morir el mes dagost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries dadopció, a ledat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que nhan marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja lhavien honorat amb distincions oficials.