Lhistoriador Pierre Vilar va morir el mes dagost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries dadopció, a ledat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que nhan marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja lhavien honorat amb distincions oficials.
El nostre homenatge, a lhome i a linvestigador, no ens ha pas de conduir a una imatge falsament consensual de lhistoriador. La seva carrera va ser un combat tossut i persistent al domini científic, metodològic i ideològic. Com altres mestres duna generació que va ser particularment rica personalitats tan diferents com Marc Bloch, Georges Lefebvre, Lucien Febvre o Fernand Braudel Pierre Vilar tenia en gran consideració lofici dhistoriador. Va treballar per una història «nova» perquè volia estalviar-li falses dreceres i evitar-li les trampes de les modes fàcils i fugisseres. És per això que va preferir lexpressió: història «en construcció».
Aquesta exigència no va pas obrir-li totes les portes de la notorietat i de la carrera. Pel que fa a la fama finalment aconseguida, es podria dir, endurint les expressions, que ens trobem davant dues imatges confrontades. A França, i més enllà, la tesi de Pierre Vilar ha restat com un model de tesis-obra mestra en el domini de la història econòmica, social (llegeixis cultural) que es van produir als anys 1960, sota la ploma de Pierre Goubert, Emmanuel Leroy-Ladurie, Pierre Chaunu... i alguns noms més, inscrits en la línia dels treballs dels seus mestres, Braudel o Labrousse. Lobra Or i moneda en la història (Vilar 1974b) va confirmar lautoritat de lautor al cercle dels historiadors econòmics francesos. Però la mateixa tesi, i també la Història dEspanya (Vilar 1947) van situar Pierre Vilar en una posició excepcional (en una historiografia francesa malgrat Braudel volgudament «hexagonal»), despecialista, gairebé de pare fundador, de la història dEspanya davui.
En contrapartida, al nivell dels clixés rebuts o, si es vol, de la imatge de marca, Pierre Vilar resta, a la República de les Lletres de França o a lestranger, el representant pràcticament únic de la seva generació, de la història marxista assumida sense vacil·lacions ni reticències. Aquest fet tendeix a situar-lo en la posició marginal que ara mateix ocupen tant els investigadors autènticament marxistes, com Labrousse o Soboul, o daltres més jacobins que marxistes, com Albert Mathiez o Georges Lefebvre. Pierre Vilar, que no va militar mai políticament, va assumir amb un rar valor les seves opcions ideològiques i metodològiques. Decisió que li va valer a més dalguns fracassos acadèmics el fet daparèixer als ulls de més dun com un historiador de sistema. La seva constància va poder ser interpretada com a signe de no haver sabut seguir els temps, quan van triomfar les lectures crítiques del marxisme, sobretot a partir dels anys 1960-1970. I més encara després de la implosió, en els anys 1990, dels signes que es reclamaven del «socialisme real». El 1960 sen mostrava encara admirador convençut, i contraposava les realitzacions del marxisme en acció a les especulacions de lantimarxisme liberal (Vilar 1960b), de la mateixa manera que evocava el 1969 les «potents síntesis» de Lenin i Stalin (Vilar 1969a). Eric Hobsbawm, amb la picada dullet còmplice dun marxista crític, va recordar en la nota necrològica publicada a The Guardian el 17 de setembre de 2003, que els editors de la revisa Past &Present shavien esforçat per eliminar de la seva ploma els elogis una mica tardans a Stalin pensador. Si bé comprenc el sentit daquestes paraules, tenyides dhumor britànic, prefereixo alinear-me amb el propi Pierre Vilar que, aplegant els seus articles el 1982 dins Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c) no va pas voler modificar-ne el text. Amb bon criteri, em sembla, perquè lencadenament daquests testimonis ens confronta a una reflexió que no té res de monolítica, de fixa, o de fideista sinó que, ben al contrari, és objecte duna perpètua reelaboració, no només a causa dels canvis experimentats pel món sinó també dels avenços de la ciència històrica i dels seus mètodes, dels nous planters oberts.
Així, doncs, si bé el plantejament històric de Pierre Vilar es recolza sobre un cert nombre de postulats teòrics no negociables dels quals troba referències en Marx en un projecte duna història total, això no impedeix que, com va dir i repetir en diferents ocasions, laproximació concreta, lestudi i anàlisi de casos, requereixi dentrada el contacte escrupulós de les fons arxivístiques i la recerca dels mètodes més segurs per al tractament de les dades. Seria caricaturitzar la personalitat de Vilar si oposéssim, duna manera antitètica, a lhistoriador sobre el terreny que dóna vida, a partir dels arxius de la Corona dAragó, a la personalitat de Catalunya, modelada per la història, el teòric no només de fluxos i destructures econòmiques, sinó també de «superestructures» culturals, en una aproximació que pretén ser global.
Sense caure, així ho espero, en la trampa de la biografia, allò que desitjo evocar aquí, com una mena de descoberta progressiva al fil de les experiències de la seva vida, són les línies de força de laportació de Pierre Vilar al seu «encreuament» entre plantejament pragmàtic i demandes teòriques: un terme althusserià que no li agradava gaire, però que és pertinent, crec, a lhora devocar-ne litinerari.
En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de lascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a lÉcole Normale Supérieure, seria fàcil potser massa de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic desquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles sanomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.
De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director duna tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna loportunitat dun primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació dinvestigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a lEscola Normal i a lInstitut francès de Barcelona, ciutat don la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de lexterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de lInstitut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història dEspanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans desdevenir la lectura clandestina de generacions despanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de lacabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur détudes en història econòmica a la sisena secció de lÉcole des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria limperi braudelià de lÉcole des Hautes Études en Sciences Sociales.