Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de lhistoriador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit duna influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el dun mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.
És clar que no sempre estàvem dacord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant locupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et lAtlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.
Fora daquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè sesdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge dacord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles dhistòria, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de lacadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància dun món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.
He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que massenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí duna retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem, però volem una ciència». En tercer lloc afegia una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió: «Cal saber aïllar, al problema que ens plantegem, les constants geogràfiques don neixen algunes diferenciacions, algunes obligacions que només acabaran dominant-se al cap de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, destagnació, de demografia, dinversions, destructures socials i saber plantejar-los teòricament duna manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en lestudi espiritual de les contradiccions sobretot contradiccions de classe i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) lelement social».
Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar daquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de lestructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a lanàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se daquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.
Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat lensenyament filosòfic dAbimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.
Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles dEl capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i daltres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte duna traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar ledició de Roces amb alguna altra traducció.
No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. Daquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» lenfonsament de tota aquesta morralla?
Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» nhi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de lÉcole des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, lany 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.
Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a daltres perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a lanàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem lany 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances dun ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics daquells anys, començant per lenergia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no sha realitzat.
Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.
Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i soposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar linterès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació duna nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com laspiració a uns contractes socials duna nova naturalesa que tractessin de conquerir lesfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.