Durant molts anys, els valencians han anat fent la seua vida col·lectiva sense realitzar cap exercici dintrospecció, sense interrogar-se amb aquella pregunta que, ben intencionadament, recull Pierre Vilar del personatge de La Belle Hélène: Au fait, quest-ce que je suis. [...] era un senyal un senyal més dun estat de clara anormalitat, duna situació cívica que implicava una greu malaltia que, de fet, amenaçava la pròpia supervivència dels valencians com a col·lectivitat diferenciada.
Si els grups de la dreta i una part del centre trobaven leco de les seues postures en Las Provincias, lesquerra es va sentir representada en mitjans de comunicació com El País, que va destinar una part de les seues pàgines per a la informació del País Valencià, o en setmanaris com Valencia Semanal, que van donar la rèplica habitualment, situant-se com una autèntica illa informativa en la major part del que es denominà la Batalla de València, el procés de consolidació dels símbols identitaris dels valencians i el camí cap a lEstatut dAutonomia.
Després de les eleccions de 1977 dirà Ernest Sena, màxim artífex de VSconsidere que UDPV ha fracassat i que difícilment es va a refer i, encara que amb perspectiva històrica pot ser una decisió precipitada, també és cert que es podia veure que la UCD portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política dobediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com laltre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent sintegra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa sen va a casa, una altra part minoritària sen va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament men vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació dobediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir dun mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de lempresa, Paco Carrasco, i laltre a nivell periodístic, lAmadeu Fabregat [ES].
Així naix el projecte de Valencia Semanal. Al principi, de la cerca de recursos financers sencarreguen Sena i Carrasco i ho fan proposant la participació voluntària a familiars, amics i coneguts.
En les fotografies que apareixen de la presentació en el número 2 de Valencia Semanal sobserva que tots són companys de curs, familiars i amics. Hi ha una gran aportació que és la de lempresari Pedro Soler, que després figurarà com a president del consell dadministració. Després, totes les altres aportacions foren molt paregudes econòmicament [ES].
Presentació en societat de Valencia Semanal en lAsociación de Prensa Valenciana, a principis de desembre de 1977. En la imatge, el president de lassociació informativa, José Barberá, un dels màxims promotors de Valencia Semanal, Ernest Sena, i el primer director de la publicació, José Luis Torró.
A més, hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és dorigen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el catalanisme: «Després de passat un temps, jo podria haver fet un viatge a Barcelona igual que el vaig fer a Madrid per obligació. Però no ho vaig fer. Si lhaguera fet, tinc clar que els meus contactes mhagueren donat força facilitats. Açò també és marca ideològica i política» [ES]. La periodista Rosa Solbes afegeix:
Probablement Maldonado i Monrabal també posarien diners, supose que a través de Sena, que era eixe personatge de dretes que exercia de frontissa. A Maldonado li tragué diners tot el món. Si lin tragueren Ventura i Benlloch per fer un diari, com no anava a traure-lin Sena, que era un xic de dretes ben vist i dordre? Era aquella dreta que no va quallar, que era flor dun dia, personatges únics i especials i que han existit mitja dotzena en la història del País Valencià [RS].
Per la seua banda, Paco Carrasco explicava:
Els fundadors de Puvasa (Publicaciones Valencianas SA) vàrem ser lErnest Sena i jo. Ell venia de militar a la UDPV i jo dUSPV (Unitat Socialista del País Valencià). La revista intentàrem situar-la en les coordenades del valencianisme polític de centre-esquerra. Mai va ser una publicació dobediència partidista de cap opció política. No es pot alinear Valencia Semanal amb els pressupostos de la UDPV. Els diners tampoc [PC].
Entre la publicitat comercial que apareixia al setmanari es poden trobar empreses com agències de viatge, tendes de roba, autoescoles, bancs, centres despectacles, restaurants o llibreries, entre daltres, és a dir, una representació àmplia i variada dempreses com a fruit dels treballs de captació realitzats per les agències del sector al qual shavia delegat la competència de la cerca de publicitat. Els responsables de VS han declarat de forma continuada que no era, ni de lluny, suficient per a fer front a les despeses i que la publicitat institucional una de les fonts dingressos més importants en els mitjans de comunicació dels sistemes democràtiques consolidats pràcticament no existí durant tota la vida independent de la publicació. Sí que és cert que durant els processos electorals augmentava la publicitat política de les diferents opcions ideològiques i tenien un important espai a VS cartells publicitaris de partits com el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Comunista del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià o el Partit Comunista dEspanya.
Ernest Sena explica que Soler fou, en lorigen, en la constitució de la societat,
un dels accionistes de major aportació de capital, si no el primer o tant com el primer. No va intervenir per a res ni en la definició del «producte» ni en la gestió de la societat i de la revista. Molt majoritàriament, es tractava de petites aportacions. Com a destacades, a més de Soler, nhi havia la meua, i diria que també Carrasco, els Senent... La publicitat, ja es veu a les pàgines de la revista, era ben poca i amb això no es podia mantenir, tot i un nivell de vendes acceptable, en aquell moment i en aquella ciutat. Les aportacions personals van ser fetes per alguns socis inicials i també per algun patrici local (cas dÁlvaro Noguera, per exemple, ACS i poca cosa més). Quan això ja no va donar per a més, cercles propers a la presidència de la Generalitat (tant de València com de Madrid) van facilitar el darrer suport. Però remarque: xifra de capital petita, distribuïda majoritàriament entre petites aportacions [ES].
Per la seua banda, Paco Carrasco diu que
el finançament inicial anà a càrrec de les aportacions voluntàries que realitzaren part dels familiars, amics i coneguts dels promotors de la publicació. Aquesta labor inicial estigué promoguda per Ernest Sena i jo. El capital procedia dun grup damics i gent nacionalista que veníem «rebotats» de diferents opcions polítiques, fonamentalment del PSPV, PCPV i UDPV. Aquest grup de gent invertírem els nostres estalvis en la publicació. El màxim inversor era Pedro Soler, com a president de la revista. Era empresari del sector naval i familiar meu. El movia la seua relació familiar, que tenia molts diners i, influenciat per nosaltres, volia una nova relació de forces polítiques i econòmiques. El seu paper en la publicació passava per presidir el Consell i trobar-se amb gent jove amb idees de canvi. Era, el que es diu, un bon ciutadà i un bon home. També invertírem els nostres diners, sobretot, Ernest Sena i jo [PC].