Broseta i Reyna passaren de donar suport als Premis Octubre organitzats per Acció Cultural del País Valencià, una entitat fusteriana en els anys setanta a construir i armar lanticatalanisme en benefici de lestratègia de la UCD per arribar al poder. Un punt dinflexió important suposà larticle de Broseta, publicat el 28 de juliol de 1978, titulat «La paella dEls Països Catalans» i que rebé una important rèplica des de VS, on Amadeu Fabregat li dedicà diversos articles i editorials de gran amplitud. En aquest article, el polític ucedista denunciava lexhibició de la paella valenciana com a pròpia de Catalunya durant la Setmana Cultural Catalana de Berlín amb un to dirritació que contrastava notablement amb els seus articles de no feia ni un any enrere en què es mostrava partidari de la terminologia de País Valencià, del diàleg, de la lluita contra les tergiversacions interessades i de la defensa de les qüestions sobre la llengua des de postulacions estrictament filològiques. A larticle sobre la paella el seguiren un fum més, i el diumenge 10 de setembre de 1978 es publicà en portada el clar «El País Valenciano dice no a los Países Catalanes y es partidario de la bandera con franja azul». Aproximadament en les mateixes dates, Valencia Semanal publicava una enquesta feta sobre unes mil cinc-centes persones i que obtenia com a resultats, per exemple, que al voltant dun 50% de la població valenciana es manifestava a favor del terme País Valencià, que un 49% deien que el valencià era un dialecte del català o el mateix i que un 45% donava suport a la bandera quadribarrada amb el distintiu del Consell.
Els «elements de maduració» que encunyà Cucó (2002) serveixen per a explicar la conducta adoptada per la dreta regionalista en el seu intent per eliminar el nacionalisme valencià catalanista. Larribada a València del vicepresident del partit governant a lEstat espanyol, la Unión de Centro Democrático,2 marcà un punt dinflexió. Fernando Abril Martorell hi arribà amb lobjectiu prioritari daclarir les ambigüitats que havia mantingut el partit de dretes sobre la qüestió nacional i, indirectament, dintentar influir en una població valenciana caracteritzada històricament per la poca estima del fet autòcton que la feia diferent. Lestratègia de tensió «abrilista» o els elements de maduració, fornits no sols des de partits polítics, sinó també des de mitjans de comunicació interessats, com Las Provincias o Diario 16, transformaren la societat valenciana, crispant-la fins a límits aleshores desconeguts. La mirada al nord de la dreta es convertí en odi a tot allò que fera referència a Catalunya. La crispació arribà a convertir-se en agressions físiques i en atemptats contra personatges públics com les propiciades en Quart de Poblet a Josep Lluís Albiñana, president del Consell del País Valencià, contra Manuel Girona, president de la Diputació de València o contra Joan Fuster, amb dues bombes a sa casa de Sueca. En aquest àmbit de persecució a la conformació duna autonomia que reconeguera certes vinculacions culturals, les reivindicacions de lesquerra, basades en lessencialisme que propiciava lexistència del català, quedaven fortament atacades. Les esquerres que lluitaven per ladopció duna autonomia plena i per la denominació i el reconeixement de la condició de nacionalitat històrica (a ligual que Catalunya, el País Basc i Galícia) eren titllades de catalanistes que no era pejoratiu en un inici, fins que començà a relacionar-se amb lantivalencianisme. Defensar la unitat de la llengua i de la cultura, sentir música en català, lluitar per la nacionalitat històrica, per lautonomia plena, per la bandera de les quatre barres sense blau, amb la Muixeranga dAlgemesí com a himne, per la denominació de País Valencià, per la llibertat... tot era igualat a antivalencianisme. Aquest paper el jugaren els «elements de maduració» que anomena Cucó. Les paraules de Bram podrien explicar els objectius daquesta dreta espanyolista. Sobre la pèrdua del nom de País Valencià i ladquisició definitiva dun terme tan ambigu i sense contingut històric ni sentimental, Cucó (1989: 77) utilitza la cita de Bram en la qual afirma: «Negar-li el nom a una minoria nacional és una tècnica administrativa deficàcia provada quan es busca leventual desaparició de la seua identitat». Com posa de rellevància Cucó, els processos de maduració ucedistes acabaren per minvar granment el moviment nacionalista valencià fins a reduir-lo a una escassa minoria. Dins els partits polítics com el PSPV perderen posicions i en lelectorat mai aconseguiren resultats remarcables. Les victòries de la dreta amb estratègies agressives donaven molt bons resultats. Era, doncs, lautonomia dels no autonomistes. Tot i les cessions de lesquerra, el trencament dels pactes inicials i la posterior batalla dels símbols tancà tota possibilitat dassolir un Estatut àmpliament assumible. A la fi, un Estatut aigualit en què el País Valencià restava configurat per tres províncies que ajudaren a dividir el territori més que a unir-lo. El sentiment de País quedava lluny daconseguir-se.
Per a la dreta, la cessió de competències a Madrid i a lEstat espanyol era vista de forma positiva. María Consuelo Reyna afirmava: «se acabaron las dependencias».3 El pacte constituí, en síntesi, acceptar totes i cadascuna de les tesis i les reivindicacions de la dreta representada per la UCD. Amb el temps, el País Valencià assolí la pau civil i la construcció dun estat autonòmic en un país que mai en la història havia tingut autogovern basat en la sobirania popular, però els intel·lectuals nacionalistes quedaren força insatisfets, frustrats. Un dells, Alfons Cucó, comenta al seu Estat i País (1989: 8):
Durant molts anys, els valencians han anat fent la seua vida col·lectiva sense realitzar cap exercici dintrospecció, sense interrogar-se amb aquella pregunta que, ben intencionadament, recull Pierre Vilar del personatge de La Belle Hélène: Au fait, quest-ce que je suis. [...] era un senyal un senyal més dun estat de clara anormalitat, duna situació cívica que implicava una greu malaltia que, de fet, amenaçava la pròpia supervivència dels valencians com a col·lectivitat diferenciada.
Si els grups de la dreta i una part del centre trobaven leco de les seues postures en Las Provincias, lesquerra es va sentir representada en mitjans de comunicació com El País, que va destinar una part de les seues pàgines per a la informació del País Valencià, o en setmanaris com Valencia Semanal, que van donar la rèplica habitualment, situant-se com una autèntica illa informativa en la major part del que es denominà la Batalla de València, el procés de consolidació dels símbols identitaris dels valencians i el camí cap a lEstatut dAutonomia.
Després de les eleccions de 1977 dirà Ernest Sena, màxim artífex de VSconsidere que UDPV ha fracassat i que difícilment es va a refer i, encara que amb perspectiva històrica pot ser una decisió precipitada, també és cert que es podia veure que la UCD portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política dobediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com laltre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent sintegra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa sen va a casa, una altra part minoritària sen va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament men vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació dobediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir dun mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de lempresa, Paco Carrasco, i laltre a nivell periodístic, lAmadeu Fabregat [ES].