El control dels mitjans de comunicació va suposar un més dels trets que definiren la política de les plataformes de poder per sotmetre els espais de creació de la realitat. Les opcions socialistes que governaren majoritàriament arreu del país des dels anys vuitanta al País Valencià des de les primeres eleccions dels anys setanta ampliaren la cobertura sobre la cultura i apostaren per subvencionar diferents actes, organitzar-ne daltres i normalitzar tendències. El que avui es coneix com la «cultura de la transició» suposà un intent de les estructures institucionals per controlar la cultura i dominar-ne el procés de creació, la seua interpretació de la realitat mitjançant les subvencions i ledificació de circuits controlats (només reservats a uns quants) que marginaven els inconformistes, els problemàtics. VS, mentre que es va poder sostenir econòmicament, va mantenir la independència comunicacional que li permeté, per exemple, obviar lobligatorietat de loblit del passat en benefici així es venia des del poder de la rehabilitació de la convivència social. Qüestionar el passat així ho entenia la redacció permetia pensar una societat diferent, construir els nous equilibris sobre fonaments més estables. Segant de soca-rel la història saconseguí difondre una identitat falsejada, basada en el silenci i dèbil quant a consistència intel·lectual. La cobertura institucional reduí el marc dacció de la cultura a intervencions subvencionades i convertí en edulcorades narracions sense capacitat de fer trontollar de consolidar més que allò que ja estava consolidat el seu dia a dia. Va anar perdent la seua essència original, el seu caràcter de compromís amb la problemàtica. Encadenada institucionalitzada, la cultura desaparegué i anà esvaint-se gran part de la seua capacitat danàlisi. Els sistemes creatius controlats es convenceren que la descripció de les tonalitats i evocacions superficials suposava un exercici de realisme metòdic, oblidant voluntàriament lanàlisi de les pressions existents. El debat complaent i endogàmic substituí la necessitat dentendre el món i la societat perdé la possibilitat de trobar fàcilment estructures narratives que la confrontaren amb les mancances de les seues vides, amb els camins erronis, amb les seues contradiccions. La verticalitat en el control desenvolupat pel franquisme es transformà en una pseudo-horitzontalitat en la qual el poder polític configurà «la seua» cultura (i «els seus» mitjans comunicacionals) mitjançant ajudes, tant econòmiques com dun altre tipus per eludir la marginalitat. El nou Estat, la nova democràcia recuperada després de la mort del dictador, va premiar la cultura, però sols una cultura, aquella que li permeté la consolidació del relat construït per a assentar el seu poder, lstatus quo que el posicionava al cim de la societat.
Una de les principals víctimes de la nova democràcia va ser el treball professional periodístic i els mitjans de comunicació, atesa la complicitat de molts espais amb el nou sistema, permetent silencis pactats, inexactituds intencionades i faltes danàlisis palpables davant la necessitat de vendre un nou règim i negar que havia eixit de les entranyes de lanterior. Les omissions hemerogràfiques van representar un intent de legitimar els «nous» artífexs del sistema democràtic, amb un model pluralista que ràpidament es va polaritzar. És per això que molts investigadors com és el cas de Reig defensen que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, sautocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte rentada dimatge que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver dinserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per lAgència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.
Aquestes revistes valentes seran les encarregades de crear nous espais plurals de pensament, convertint-se, amb el pas dels anys, en la primera línia doposició al règim franquista. Són vertaderes plataformes de debat que viuran sota latenta mirada del Ministeri dInformació. Amb la liquidació de la dictadura, tanmateix, la premsa crítica veié com es desplaçà la seua influència cap a les Corts, on es desenvoluparen, a partir de la mort de Franco, les confrontacions polítiques. Com afirma Javier Muñoz Soro (2005: 363) en el seu estudi sobre la revista Cuadernos para el Diálogo:
Al perdre la seua funció sòcio-política, aquestes revistes van haver de canviar la seua fórmula de redacció per sobreviure i conservar una porció de mercat, transvasant una part de les seues funcions a les revistes especialitzades, els suplements de la premsa diària i altres mitjans de comunicació, en especial la ràdio i la televisió amb els seus programes dactualitat. En una lògica de mercat no hi havia lloc per a tots, així que en cinc anys de fallida de la dictadura i transició a la democràcia desaparegueren més de vint títols de publicacions setmanals.
La desaparició de revistes polítiques a lEstat espanyol semmarca dins una crisi de publicacions politicoculturals a làmbit europeu propiciada a partir dels anys setanta, després del fracàs de lesperit del 68, quan molta gent sadonà que havia participat en el que es denominà com una «revolució imaginada» (Haro Tecglen, 1988). Sols les publicacions setmanals amb una sòlida tradició sobrevisqueren a làmbit occidental, per bé que a canvi de veure reduïdes substancialment les vendes i amb lesforç dhaver de modificar part dels continguts i adaptar-se als nous temps socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a lEstat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.
Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat lampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de leditorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com saccepta des de lequip de direcció del setmanari valencianista, lintent de fer un periodisme nou, dun consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i dItàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a lEstat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a lespai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat duna proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar lactualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva daltres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora dEl Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc dacció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.