Segons Torró,
la clau valencianista és essencial en el setmanari. La defensa dels interessos dels valencians és la peça que ens uneix a tots. Seguíem la línia del que havia sigut Oriflama a Catalunya. Tractàvem daprofundir en els temes que no apareixien en els mitjans escrits diaris. La revista no aconseguí eixir dels cercles reduïts. Prop del 80% de Valencia Semanal es venia a la capital de València. Però més que el nombre dexemplars venuts és limpacte que va tenir. Si repassem la nòmina de periodistes que per allí va passar ens podem adonar que allò suposà lautèntica escola de periodisme a València. En el moment que naix Valencia Semanal no existeix Escola de Periodisme a València (la que depenia de lesglésia havia tancat lany 74) i eixe paper el juga Valencia Semanal [JLT].
A més, el final del setmanari nacionalista valencià no respon a les mateixes causes que les revistes que provenien de la lluita antifranquista i que dedicaren moltes de les seues pàgines a demanar larribada de la democràcia. Aquestes publicacions compliren el seu paper i restaren pràcticament sense marge de maniobra amb la mort del dictador. Desapareixeran, sobretot, per laparició i proliferació dels periòdics que feren de la informació una necessitat diària. En canvi, Valencia Semanal deixà de publicar-se, principalment, pel desencís de part de la seua direcció, superats per la realitat dun país amb unes característiques força especials (lantiga dualitat llavors duta a la seua màxima expressió) que començaren a dirigir-se en un sentit que xocà de front amb el País que havien imaginat els idealistes postfusterians. Una realitat del país que suní indefugiblement a una situació econòmica poc propícia. Sols el suport del PSPV-PSOE en la darrera època possibilità que la revista es mantinguera viva al voltant dun any més (segona part de 1979 i principis dels vuitanta). Malauradament, ja tot semblava dit aleshores.
Referències periodístiques hi ha i moltes entre els artífexs de VS. Són ineludibles Dos y Dos o Cal Dir, i també daltres com Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Interviú o Destino. Ernest Sena, fruit dels seus viatges arreu dEuropa com a representant de la democràcia cristiana, conegué experiències periodístiques que després volgué utilitzar per construir la publicació que ell tenia al cap. Fou Sena el que presentà als altres membres de lequip amb capacitat de decisió (format essencialment per Amadeu Fabregat, Paco Carrasco i José Luis Torró) la revista francesa VSD i la italiana Il Meridiano di Trieste. Dues publicacions que mesclaven actualitat i oci i de les quals pretenien copiar el seu tractament fresc i de consum ràpid amb què enfocaven els diferents temes, a més dincorporar lemergent frivolitat i sensacionalisme en el periodisme. Però també influencia VS el nou periodisme que suposà una renovació en les formes de narració de reportatges, cròniques i entrevistes, combinant el millor de la literatura amb el millor de la professió periodística. A VS es veu aquesta proposta, aquest intent dunificar elements literaris amb els propis de la investigació periodística. Molts dels reportatges publicats a VS, així, foren redactats amb la intenció que foren llegits com a relats, utilitzant diàlegs i descripcions de gran realisme i introduint llenguatge pròxim als lectors, amb un major protagonisme del periodista per aconseguir aquesta proximitat. Per a fer realitat aquest propòsit era necessari molt de «treball de camp» amb periodistes al carrer a la recerca de reportatges socials. A VS els redactors comptaven amb certa llibertat a les vesprades per cercar les notícies.
Laparició de Valencia Semanal es produeix en un context molt particular. El desastre electoral de les forces nacionalistes valencianes en les primeres eleccions democràtiques (les de 1977) provocà que alguns intel·lectuals i polítics valencians es plantejaren que la dependència de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació respecte de Madrid, respecte al centre de lEstat, era massa gran. Per contra, la idea inicial de creació del setmanari valencianista era crear un mitjà de comunicació despecífica obediència autòctona. Els mitjans de comunicació havien jugat llavors un paper vital en la configuració daquestes creences o visions. Les eleccions de 15 de juny de 1977, en què els partits nacionalistes aconseguiren bons resultats a Catalunya i el País Basc, i les manifestacions autonomistes en altres territoris obligaren el govern a buscar solucions per contenir les reivindicacions dautogovern. Sautoritzà, al llarg de 1978, laparició dorganismes preautonòmics, tot i que no hi havia encara una definició normativa del model dEstat envers el qual es caminava. Si més no, la descentralització era imparable, tot i que el terreny de joc dels diferents actors polítics i cívics restava mal definit i el resultat del procés obert era una incògnita. Els ponents de la Constitució que es redactava a partir de 1977 i que saprovaria en 1978, assumiren el principi descentralitzador. El títol VIII de la Constitució va establir la possibilitat de crear comunitats autònomes amb estatut normatiu propi. El text, però, fixava dues modalitats per accedir a lautonomia: larticle 151 permetia institucions de major rang i màximes competències; larticle 143 contemplava institucions de menor rang i menors competències, almenys en els primers cinc anys dexistència de lautonomia.
El País Valencià i VS jugarà en aquesta partida acabarà construint la seua autonomia a través de larticle 143: però després dun llarg debat social i polític que és, també, una de les cares de la Batalla de València. Lautonomia de perfil baix que saconseguí amb la crispació del període transicional valencià, junt amb lanèmia cultural que caracteritzà els mitjans daquesta època els existents pel seu caire i els inexistents per la seua absència es traduí en la introducció de la premsa de Madrid. Una penetració que saguditzà després amb la progressiva absorció dels periòdics autonòmics en mans dels grans grups mediàtics espanyols. Levante-EMV i Información passaren a formar part del grup Prensa Ibérica; Las Provincias i La Verdad semmarquen en el que ara és Vocento; i Mediterráneo i Ciudad de Alcoy caigueren en mans de Zeta.
Romandre quiets era morir en una època de constants canvis i redreçaments econòmics. I això, sembla que ho observaren a la perfecció des de la direcció de Las Provincias. El gir editorial i el fet derigir-se com el diari altaveu del moviment blaver li reportà enormes beneficis durant quasi vint anys. I en aquest gir editorial, darrere dunes tesis anticientífiques i provocadores, no podia haver-hi destacats membres universitaris que havien format part de letapa anterior i que abandonaren de forma gradual la redacció del diari degà, a mesura que la ideologia blavera anà guanyant posicions en el rotatiu. Sols lesgotament de la Batalla de València i el fet dadonar-sen que els rèdits econòmics començaven a ser negatius amb lexplotació daquest monotema, féu abandonar lempresa, encara que ja era ben entrada la dècada dels noranta. El diari degà passà de representar les tesis de la lluita antifranquista a la defensa de la ideologia blavera personificada per la dreta postfranquista que se sentia còmoda amb la informació quartejada que oferia el règim feixista. La política de provocació realitzada des de la redacció del periòdic es complementà en el carrer amb la participació de grups ultres que amplificaren les acusacions fins a utilitzar-les com a pretext dinsults i agressions físiques; una conducta que «amagava aleshores un pànic a la modernització i al canvi» (Gómez Mompart, 2000). I amagava, a més a més, un intent per reflotar la caiguda de les vendes que shavien reduït des dels 45.361 exemplars al dia de 1975 als 41.000 de 1978. Els principals estudiosos del tema han identificat el blaverisme com una reacció del bloc de poder tardofranquista per adaptar-se a la nova democràcia i conservar, així, importants parcel·les de poder. Les tesis lingüístiques secessionistes calaren entre limportant món faller i lanomenat franquisme sociològic, classes mitjanes urbanes tradicionals secundades per alguns dirigents del franquisme local, membres de lalta burgesia i alguns conservadors i catòlics conservadors. Un corrent ideològic que en un principi triomfà a la ciutat de València i a la comarca de lHorta i que, amb el temps, arribà pràcticament a tot el País Valencià. Si ens fixem en el paradigma de Las Provincias, observem un tret significatiu dels mitjans de comunicació franquistes i, amb ells, del sistema de poder dictatorial. Com afirma Josep Lluís Gómez Mompart (2000: 157),