La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i sencarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb lúnic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on seditava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts dells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions animades per leliminació de la censura prèvia i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també daltres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat danys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que semprengué amb larribada al poder de lucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a lexercici de la llibertat dexpressió es trobava en larticle segon que fou derogat l1 dabril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura i amb ella, els mitjans de comunicacióés lespai on es disputa lhegemonia (a lestil gramscià) duna societat. I més encara, en un moment de transició en què saccelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.
És al final del franquisme i el principi de la democràcia, poc abans de laparició de Valencia Semanal, quan es produeix un augment força significatiu entre les publicacions setmanals o mensuals tant al País Valencià com a la resta de lEstat espanyol. Sobretot com a contestació sotmesa al franquisme, ajudant a crear una opinió social procliu a lestabliment de la democràcia. El professor de la Universidad de Castilla-La Mancha Pepe Reig defensa que no cal «compartir las lecturas autoflagelantes de la transición como traición a la democracia, que tanto empiezan a estilarse, para darse cuenta de que en una democracia que se pretende madura no son ya aceptables relatos tan desmemoriados y desequilibrados sobre la transición como el que se ha tenido por oficial en nuestro país durante los últimos treinta años» (Reig Cruañes, 2014). Reig addueix que tant si se centra lanàlisi en les característiques dels propietaris dels mitjans (la seua identitat i ideologia, les seues connexions empresarials i de poder, o fins i tot les seues relacions amb la política informativa del Govern), com si es concentra en el discurs informatiu-editorial (anàlisi quantitativa/qualitativa de primeres pàgines, editorials, etc.), levidència diu que pràcticament no hi ha més que un món empresarial, penetrat de lleialtats institucionals i amb un discurs integrat, el franquista. Els estudis més recents cas de la investigació de Luis Santos (2015) directament han pogut traure a la llum els informes secrets de les negociacions entre els dirigents dels mitjans de comunicació més importants i els secretaris dEstat per a la Informació. El denominat Informe Aguirre família, certament, ben posicionada en la política espanyola des de temps immemorials permet endinsar-se en unes interessants converses palatines de gran eloqüència que es van realitzar en el més absolut secretisme i que només es coneixen avui quasi que per error. La persecució de periòdics de caire progressista, els suïcidis induïts de mitjans de dubtosa lleialtat al règim postfranquista o laposta decidida per beneficiar capçaleres com ABC (condonant-li milions de pessetes i permetent-li complicitats amb els colpistes) eren estratègies habituals des del poder. La suposada demanda de llibertat sempre va tenir la seua lampisteria secreta dintervencionisme estatal amb lobjectiu, ja se sap, de controlar discursos i relats, i socialitzar els deutes econòmics dels amics i sequaços.
En aquest context subsisteixen alguns satèl·lits independents, empresarialment febles i políticament crítics.
Y luego las revistas, de las que unas pocas (Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cartelera Turia, Cambio 16, Destino, Sábado Gráfico y alguna más) forzaron los límites de «lo decible» y sufrieron por ello las consecuencias. Ya se ha dicho que en el tardofranquismo sólo estos últimos desarrollaron un discurso independiente de contenidos clara y explícitamente democráticos. Estas revistas tuvieron luego su continuación en el diario El País, periódico aparecido tan tarde como mayo de 1976, después de esperar durante años una autorización que el régimen le negaba (Reig Cruañes, 2014).
Linvestigador de Castella-La Manxa considera que apareixen tres etapes en el comportament de la premsa espanyola en lèpoca, amb un primer oficialisme aperturista (1973-1975), un posterior desconcert (novembre de 1975 i juliol de 1976) i un darrer nou oficialisme (aleshores reformista, entre juliol de 1976 i les eleccions de juny de 1977).
Así, pues, la prensa española saltó del oficialismo al oficialismo, pasando por el desconcierto, en una trayectoria que ayudó a la democratización más como efecto que como causa eficiente. De modo que sí, la prensa tuvo un papel destacado en la transición, aunque nunca fue el motor de la misma. Su contribución fue ensanchar los márgenes de lo «decible», el espacio de la libertad de expresión, y de lo «visible», la sociedad civil emergente que el franquismo no quería ver. Pero ni fue un mérito general, sólo unos pocos periódicos y periodistas se jugaron vida y hacienda en el intento, ni fue estrictamente un mérito propio, ya que, si bien la prensa fue generalmente por delante de los políticos del régimen, estuvo siempre por detrás de la propia sociedad a la que pretendía reflejar y fue, en realidad, la abrumadora evidencia de que ésta se movía y protestaba la que obligó a la prensa a incorporarla en su discurso.