Capítol 1
UNA REVISTA, UN PAÍS
1. LIDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT
Laparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat destructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas dalguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. Lincompliment daquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És linici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga lany 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines dalguns dels mitjans de comunicació escrits (sols dalguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum dintercanvi didees polítiques més atrevit que el dunes Corts els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat dun associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista.1
La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de lEstat espanyol. Malgrat tractar-se duna llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs dun dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de limaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en lobscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de lEstat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. LEstat era lencarregat de controlar la difusió de notícies a lestranger a través de lAgència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat dexpressió restava encotillada sota la invocació de la veritat la qüestionada veritat del règim feixista, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més daquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat duna lliure expressió didees. El quid de la qüestió lavenç més gran estigué en leliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i lorientació editorial dun mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid, que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat ledifici de redacció. Larticle segon serigí com un autèntic martell dheretges durant anys. Tanmateix, larticle tercer de la llei establia que lAdministració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats dexcepció i de guerra expressament previstos en les lleis.
La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i sencarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb lúnic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on seditava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts dells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions animades per leliminació de la censura prèvia i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també daltres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat danys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que semprengué amb larribada al poder de lucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a lexercici de la llibertat dexpressió es trobava en larticle segon que fou derogat l1 dabril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura i amb ella, els mitjans de comunicacióés lespai on es disputa lhegemonia (a lestil gramscià) duna societat. I més encara, en un moment de transició en què saccelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.