La modificació de la llei sobre la composició de lens autonòmic permet que la majoria desquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet lexecutiu autonòmic i forçant leixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de lEstatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat lèxit de la campanya dAlbiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou leixida del Consell i lobligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir dací, amb la nova presidència dEnrique Monsonís, dUCD, el procés autonòmic quedà paralitzat cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos fins al sobresalt de lintent de colp destat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.
En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia dEstat, aconseguí evitar que el «problema català» sestengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de lEstatut dAutonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià shavia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3
Després de leixida dAlbiñana pel desencís a Madrid en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de lany següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció daquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, lampliació de lanticatalanisme i la definitiva paralització dun procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més dun any. Després, ja tot fou diferent. Els partits desquerra no tots, és clar entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i lespanyola en general, es van veure afectades greument per lintent de colp destat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà locupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp destat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva i després danalitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte dEstatut dAutonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de locupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal dimpulsar laprovació dun Estatut dAutonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp destat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta, sinó també a làmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp destat va ser un toc datenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, lúnica opció possible per arribar a lautonomia fóra la via de larticle 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de lEstat mitjançant laplicació de larticle 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de lacord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà laprovació dun nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de larticle 151.
A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de lEstatut valencià. A més, sacceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre laprovació en els primers mesos de lany 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment daprovar lEstatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats dUCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi daquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans duna dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores dUCD i diputat a les Corts, ho conta així:
Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació dEstatut del Regne de València, que havia de debatres en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en lavió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan saprovara lestatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra daquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo men vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i lEstatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.4