Als darrers anys setanta, per reeixir en la tasca projectada, a lequip dirigent dUCD no li calia sinó potenciar i ampliar els àmbits dactuació dun anticatalanisme parafeixista, i dun populisme primari i antiintel·lectual que shavia covat en ple franquisme, clarament estimulat pel règim, als moments aurorals dels primers textos ideològics fusterians. Amb la connivència dels governs civils; amb la col·laboració de Fuerza Nueva, del GAV i daltres «partides de la porra»; amb la cobertura i lestímul dun elevadíssim percentatge del conjunt dels mitjans de comunicació (dels quals el diari Las Provincias fou sempre nau capitana), es va crear una «cultura del no»: una barreja dinanitat intel·lectual, de «regionalismo (sovint de provincialismo) bien entendido», i dhistèria col·lectiva localista, que probablement constitueix un dels fenòmens de masses més espectaculars i tòxics de tota la història valenciana del segle XX.
A laltra banda se situà una esquerra eminentment jove i dèbil, organitzada quan ho estava al voltant de la Universitat, els sindicats i alguns partits polítics en creació.
El blaverisme aconseguí, amb el pas dels anys, un fort arrelament, sobretot entre les velles classes mitjanes valencianes conformades per petits comerciants i artesans de làrea metropolitana de València i els agricultors petitburgesos enriquits amb el comerç de la taronja, fonamentalment a les comarques centrals: des del sud litoral de la província de Castelló, el litoral de la província de València i algunes localitats del nord de la província dAlacant. El 1977, només el partit dextrema dreta Alianza Popular incloïa elements anticatalanistes en el seu programa electoral, però a partir de 1978, ja la UCD i els mitjans de comunicació més pròxims a aquest partit els convertiran en el seu element unificador intern i de desgast de lesquerra del País. Segons explica Alexandre Crespo en la seua tesi doctoral (2003: 34),
la divisió no estigué, des del punt de vista sociològic, en la dialèctica esquerra-dreta, sinó, més aviat, en funció dels orígens social i de la tradició política-cultural de cadascú dels individus. El nou nacionalisme fusterià arrelà, predominantment, entre les noves generacions duniversitaris progressistes procedents de zones rurals valencianoparlants, de bona posició social i familiarment dadscripció ideològica conservadora. Pel que fa a lanticatalanisme, aquest tingué un component de populisme interclassista i es manifestà, majoritàriament, entre sectors socials de mitjà o baix índex intel·lectual de la ciutat i lHorta de València.
La constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, el 4 dagost de 1977, rebé un suport enorme amb la històrica manifestació doctubre del mateix any, amb més de cinc-centes mil persones pel carrer de la capital o això es diu exigint el restabliment dels drets dels valencians com a poble. La multitudinària manifestació representà el punt més àlgid de les reivindicacions valencianistes però també ajudà a despertar la dreta. La consciència valencianista creixia a un ritme desconegut, animada pels nous temps de llibertats. Mig milió de persones demanant lAutonomia i un Estatut digne per als valencians era massa gent per a una dreta que començà a moure la seua maquinària al voltant duna ideologia-moviment capitanejat per grups retardataris, nostàlgics i ultradretans que veien agressions en el procés de democratització del país. Lanticatalanisme es féu fort en les diputacions provincials i els ajuntaments de les capitals de província, en partits postfranquistes com Alianza Popular i, posteriorment, ja amb la derrota electoral minant els seus peus, en la UCD, un partit fins aleshores dividit que sunificà al voltant del conflicte fictici contra el moviment cultural valencianista (per a ells, catalanista) personificat en la política pels partits desquerra.
És aleshores quan cobren protagonisme personatges com Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta. Mesos després, a labril ja de 1978, es constitueix el Consell preautonòmic com a òrgan de govern provisional. Un ens consensuat i amb la representació repartida segons el percentatge de vots obtinguts en les primeres eleccions. La presidència recaigué en el socialista Josep Lluís Albiñana. Les intencions teòriques manifestades per tots els partits polítics a través del consens autonòmic (obtenir la màxima autonomia per als valencians i per la via més ràpida) queden en un no-res en la pràctica, perquè les diputacions controlades pels poders conservadors afins al règim anterior es negaren a transferir funcions al Consell i obstaculitzaren els seus treballs mitjançant el bloqueig econòmic. Quan se solucionà la problemàtica amb la celebració deleccions locals, la situació era ja ben diferent, sotmesa a paràmetres polítics i socials irreversibles. És llavors quan sallunyen totalment les decisions electorals de la ciutadania i la conformació del govern valencià. Malgrat tot, lhegemonia de les forces polítiques desquerra seguí vigent com a resultat de les primeres eleccions generals i municipals celebrades en 1979. PSOE-PSPV i PCE sumaren entre ambdues formacions 15 escons (13 i 2 respectivament), mentre que la UCD, amb tota lofensiva espanyolista al darrere sols pogué igualar els resultats socialistes. Tanmateix, la formació de centre-dreta aconseguí adjudicar-se limportant control sobre les diputacions dAlacant i Castelló, que acabarien reportant-li un poder clau en els següents mesos, bloquejant políticament el Consell del País Valencià, en impedint-li desenvolupar les seues escasses competències. El funcionament del Consell estigué durant uns quants mesos en situació de bloqueig per diferents aspectes de la vida política i social, tant valenciana com espanyola. El govern central no transferí les competències pactades a lens autonòmic fins al juny de 1979, quasi un any després del que es preveia, en matèries com turisme, agricultura o urbanisme. Tanmateix els recursos del Consell, en làmbit econòmic, eren molt limitats. Un exemple significatiu és que les diputacions provincials comptaven amb més de set mil milions de pressupost anual, mentre que el Consell no superava els cent dotze milions. El Consell també hagué de recórrer a la legislació per obligar les diputacions a fer la transferència de competències.
Abans dels comicis electorals, lofensiva popular de lesquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de lautonomia com sha dit, al País Valencià també sinicià el procés dadhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com shavia aprovat al Consell del País Valencià del 25 dabril de 1979, el major grau dautonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per lesquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols sincorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes doctubre de 1979, dins del termini legalment fixat, duna manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a lAutonomia per larticle 151 el 17 de desembre en el Ministeri de lInterior, però la UCD argumentà que no sespecificava la via daccés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes daquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.