En el cas valencià, lestratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà com així estava previstdesviar latenció de lelectorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de làmplia majoria dels votants, shavia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques desquerra encara que de vegades amb certa ambigüitathagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com lautèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que lexplicació
és més senzilla, o més prosaica, si es vol. Tot es redueix a una confluència dinteressos: els dun partit, UCD, per trobar un discurs amb ganxo per al seu electorat; una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera política; i un periòdic, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana. Lequació es resol amb lingrés de Broseta en UCD i lús del discurs anticatalanista basat en els símbols encoratjat inicialment per laparell franquista tant per aqueix partit com pel diari degà. Cal precisar que no hi ha una conspiració o una confabulació entre els actors citats, ni tampoc fermes conviccions ideològiques o identitàries darrere. Més aviat es tracta duna confluència progressiva dinteressos els de Broseta i Las Provincias, duna banda; i els dUCD, per una altraen els quals les decisions es van prenent sobre la marxa, en funció dels esdeveniments i amb el clàssic procediment de prova-error.
Si els rumors de conspiracions i la violència generalitzada a lEstat espanyol era una pràctica usual, al País Valencià estava a lordre del dia, més del que contaven els mitjans de comunicació, fins i tot de manera institucionalitzada. Per a restar poder a les forces desquerra, eren invitats a lacció tant grupuscles neofeixistes com veïns i veïnes amb propensió a lhisterisme. El president del Consell, Josep Lluís Albiñana, fou assetjat en dues ocasions, els representants polítics eren agredits, increpats i insultats durant els actes oficials, es col·locaren artefactes explosius en llibreries i en dependències personals dintel·lectuals. El clima probèl·lic es transformà, en làmbit electoral, en un possibilisme reformista que dominà pràcticament tot lespectre sociològic i es manifestà en el repartiment de vots entre UCD i PSOE, en detriment de formacions nacionalistes que desapareixerien després de les primeres eleccions, com ara UDPV i PSPV. També a costa del PCPV, que obtingué un escàs deu per cent dels vots després dhaver canalitzat la lluita antifranquista.
Les tendències de vot europeu simposaren en una societat moderna i les formacions desquerra abandonaren els seus plantejaments inicials per arrimar-se a latituds més pròximes al reformisme moderat. Els enfrontaments partidistes tingueren com a víctima de luxe el procés autonòmic valencià, que entropessà amb continus obstacles, sobretot com a fruit de la manca dinterés en la negociació de la UCD, en la qual les transaccions de lEstat a les autonomies xocaven amb els seus rèdits electorals. El fet és que abans de la mort de Franco, es denominava valencianistes aquells que lligaven les reivindicacions democràtiques a la recuperació de la cultura i la llengua i al dret de recuperació del poder autòcton dins lEstat espanyol. Es vinculaven així les proclames polítiques amb les culturals. A partir de 1975, amb linici dels processos autonòmics iniciats arreu de lEstat, aquesta situació es traduí en unes forces desquerra que representaren els nous temps per la seua alineació amb la democràcia i la vinculació amb el valencianisme. Contra això, es planteja una ofensiva de la dreta conservadora hereva del franquisme que utilitzà el catalanisme per deslegitimar larrel social de lesquerra. El blaverisme suposà la consolidació dun valencianisme buit i acientífic venut al poder. En paraules del professor Reig Cruañes (2008:10):
La participació de la Comunitat Valenciana en el procés de transició a la democràcia fou peculiar en, almenys, tres aspectes: en primer lloc, laparició duna «qüestió valenciana», que contribuí decisivament a la conformació final del denominat Estat de les Autonomies. En segon lloc, lemergència daquesta reivindicació autonòmica no es degué tant a la potència, més aviat escassa del nacionalisme històric, encara que tingués en ell el seu origen, com una sort de contagi o valencianització dels partits estatals de major pes. I en tercer lloc, la reacció daquesta valencianització. Reacció orquestrada des dels centres de poder franquista que, amb el suport dorganismes de lentramat civil (festes, esports, etc.) i instrumentalitzant emocions i símbols molt arrelats, saberen mobilitzar importants sectors populars en el que després es denominà la Batalla de València. Amb ella, aconseguí condicionar la recuperació de les institucions dautogovern, encara que fracassà en el propòsit de desarticular les majories polítiques desquerra en la Comunitat.
Lestratègia «valencianera» (així identificava el setmanari Valencia Semanal el moviment blaver), acabà proporcionant a alguns sectors un fruit de llarg durada. Els seguidors daquest moviment han estat identificats pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme. Fou el mateix Amadeu Fabregat el que encunyà el terme bunker-barraqueta en el seu article «El bunker-barraqueta i la Santa Inquisició» publicat en Quatre, un suplement inclòs en la revista Dos y Dos (publicada el 16 de maig de 1976):
El nostre «bunker», homologable amb la resta dels «bunkers», menysprea la cultura. Com els nazis que cremaven llibres a «La cadutta degli Dei», els amos i senyors de la barraqueta, els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina, no sestan de res: els va la vida i ho saben. Per això badallen i es foten rots davant el parer de la Universitat i lopinió dels acadèmics de la Llengua i de la Història sobre el tema de la llengua dels valencians, per això satribueixen la representació del poble protestant grosserament per la celebració dun congrés de cultura catalana, per això es fan el sord davant lèxit apoteòsic duna contra-exposició motivada per lautoritarisme sense disfressa dun dels ajuntaments més franquistes i antidemocràtics de tot lEstat espanyol.
Al voltant de les dates del naixement de la revista Valencia Semanal que centra lestudi, és a dir, inicis de 1978, i fins a la desaparició del partit dretà després de les eleccions generals de 1982, els eixos fonamentals de lestratègia política de la UCD valenciana no es van alterar en els trets essencials: un important foment de lanticatalanisme, intent de fre del procés autonòmic valencià i afirmació del victimisme provincialista. Si en un principi, les tesis blaveres shavien recolzat en laparell de poder franquista (i, com aquest, estava destinat a desaparéixer), el gir polític de la UCD capitanejat per Abril Martorell féu revifar aquest moviment populista. Com defensava Alfons Cucó en el seu estudi sobre la transició valenciana (2002: 360):