Capítol 2
LES ARRELS CRISTIANES DE SAÓ
LA INFLUÈNCIA DEL CONCILI VATICÀ II
1. EL VATICÀ II, UNA FINESTRA DAIRE FRESC PER AL CATOLICISME (1962-1965)
LEsglésia va sofrir convulsions internes a partir del Vaticà II (1962-1965), iniciat per Joan XXIII i conclòs per Pau VI. El Vaticà II fou el XXI concili ecumènic de lEsglésia catòlica. L11 doctubre de 1962 tenia lloc lacte dobertura. Joan XXIII va deixar clara la naturalesa pastoral dels seus objectius. No es tractava de definir noves veritats ni condemnar errors del passat, sinó de renovar lEsglésia per a fer-la capaç de transmetre lEvangeli en els nous temps. El concili pretenia també buscar camins dunitat entre les diverses esglésies cristianes, cercar els elements bons dels nous temps i establir un diàleg amb el món modern. O, dit duna altra manera, volia promoure la renovació moral de la vida cristiana i dels fidels, adaptar la litúrgia cristiana a les necessitats dels nous temps i aconseguir una major interrelació amb les altres religions (Oriol Tataret, 2008: 129-183).
El Vaticà II marca un abans i un després en lEsglésia, la seua doctrina inspirarà lacció i el compromís social de molts moviments cristians. Espanya i el País Valencià integrat en lanomenada Província Eclesiàstica de Valènciano foren una excepció. Els capellans i seglars fundadors de Saó van beure del concili i de les encícliques Mater et magistra i Pacem in terris de Joan XXIII, sobretot en dos aspectes fonamentals renovadors que definiran la línia ideològica de la revista. El primer es refereix al paper de lEsglésia davant de les minories nacionals i la seua opció per lús de les llengües vernacles de cada país en el culte, incloent les nacions sense Estat. I el segon, la lluita contra les desigualtats socials prenent lEvangeli com a bandera. És a dir, Saó advoca per una Església nacional arrelada a la cultura i la identitat del país, i per una Església dels pobres als quals cal ajudar. Aquests preceptes són assumits a Espanya pels cristians progressistes com un alliberament i una oportunitat per a trencar les escleròtiques estructures de lEsglésia, ancorada en el nacionalcatolicisme. Aquest moviment proconciliar volia abandonar els vells estils duna Església aburgesada, conformista i aliada a la dictadura, plantejava una dura autocrítica al catolicisme i exigia la democratització de lEstat.
LEsglésia va assumir al concili les diferents llengües i cultures del món com a patrimoni propi. Aquesta doctrina es desenvolupa principalment en les constitucions conciliars Lumen gentium (Llum de les nacions) Gaudium et spes (LEsglésia en el món actual) i Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la Sagrada Litúrgia). Els dos primers documents es refereixen a les cultures minoritàries i el tercer, a la missa. En Lumen gentium safirma clarament que lEsglésia ha dassumir i reforçar els valors, riqueses i costums dels pobles. En Gaudium et spes saclareix la importància de la nació a partir de la cultura pròpia, alhora que es reclama als poders polítics respectar i fomentar la cultura de cada poble, incloses les minories nacionals, així com la renuncia a lambició de dominar les altres nacions. I en Sacrosanctum Concilium sadmet la necessitat dusar les llengües vernacles en la litúrgia. A partir del concili, la missa deixà de fer-se en llatí i passà a oficiar-se en les diferents llengües del món. Aquesta doctrina aplicada al País Valencià significa que lEsglésia havia dassumir la normalització de la llengua autòctona de les comarques catalanoparlants del país. Però no fou així, els bisbes valencians desllatinitzaren la litúrgia per a castellanitzar-la (Aguado Medina, 1979).
La segona doctrina conciliar acceptada pels promotors de Saó advoca per una Església missionera encarnada enmig del món, en les alegries i el patiment de les persones. Aquesta línia doctrinal es desenvolupa amb molta concreció en el decret Ad gentes divinitus sobre lactivitat missionera de lEsglésia. El Vaticà II entén per Església missionera la tasca del clergat i fidels seglars en la propagació de lEvangeli. Per tant, el concili exhorta a una nova obertura del clergat, de lapostolat laic i de les diòcesis en totes les nacions, sense imposició duna cultura sobre una altra. Ad gentes planteja que lEsglésia ha de parlar i abraçar totes les llengües. També diu que els sacerdots, els missioners i lapostolat seglar, a fi que puguen evangelitzar amb més èxit arreu del món, han dadaptar-se i abraçar els costums i les llengües de cada nació. Això implica també una Església que ha de presentar-se al món amb humilitat i servei, prestant especialment atenció als més necessitats; una Església defensora de les minories nacionals, capaç daixecar-se contra tota injustícia. En definitiva, una Església compromesa amb la solidaritat i els drets humans i els drets nacionals dels pobles.
La tercera doctrina admesa per Saó propugna una Església lliure que defense lecumenisme i afavorisca la pluralitat didees i la llibertat religiosa. Una altra cicatriu històrica que volia tancar el Vaticà II era la de les males relacions i prejudicis existents entre lEsglésia catòlica i les altres religions, cristianes o no. El Vaticà II va articular un nou ecumenisme tolerant i dialogant, alhora que acceptà la llibertat religiosa, dos fets de primera magnitud que suposen labandó de lortodòxia de lexclusió. El diàleg interreligiós, base de lecumenisme, va ser una de les noves línies dobertura del catolicisme. La doctrina ecumènica queda reflectida en el decret sobre les esglésies orientals catòliques Orientalium ecclesiarum, el decret sobre lecumenisme Unitatis redintegratio i la declaració sobre les religions no cristianes Nostra aetate. Amb lecumenisme, el Vaticà veu les altres esglésies cristianes com a «germans separats» i fa una crida al diàleg i la unitat dels cristians. Aquest precepte suneix a lacceptació de la llibertat religiosa com a dret de les nacions. En aquest sentit, Dignitatis humanae suposa labandó dels plantejaments antiquats de defensa a ultrança de lEstat confessional catòlic.
2. EL NAIXEMENT DUN PROGRESSISME CATÒLIC OBERTURISTA A ESPANYA
Els efectes del concili a Espanya van ser immediats. Hi va haver un enfrontament entre el catolicisme conservador i el progressista, lanomenat progressisme catòlic. La jerarquia eclesiàstica en general no va ser massa procliu a la renovació propugnada pel Vaticà II. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es va mantenir cauta davant del règim, malgrat que nombrosos catòlics començaven a allunyar-se de la dictadura. Lobstacle era el nacionalcatolicisme, aqueixa rància unió entre nacionalisme espanyol i catolicisme tradicionalista que té com a conseqüència que lEsglésia sinvolucre en els valors sociopolítics de la dreta política, fet que es tradueix en una cadena de favors que converteix lestament eclesial en protegit i alhora protector del poder polític. De fet, els més alts prelats espanyols que participaren en el concili Casimiro Morcillo (arquebisbe de Madrid) i Enrique Pla y Deniel (cardenal de Toledo), eren ferms defensors de la «cruzada» de la Guerra Civil, que Joan XXIII detestava. Eren homes extremadament conservadors i difícilment farien complir el Vaticà II. La intervenció dels bisbes espanyols al concili fou minoritària i pintoresca, a penes tingueren influència en els acords conciliars. Només Josep Maria Jubany, Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Rafael González Moralejo i el valencià Vicente Enrique Tarancón formaren part dun petit grup oberturista (Bort Castelló, 2012a).