Joan Fuster, vist per Harca.
Però, com arriba a col·laborar aquesta intel·lectualitat desquerres en una revista de capellans? Laparició duna publicació catòlica valencianista que usava el català com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de larquebisbat, va sorprendre tant la dreta tradicional com el nacionalisme progressista. Saó visqué la Transició amb molta intensitat. Posà les esperances en la recuperació cultural, política i lingüística del poble valencià. I això dugué inevitablement a un apropament de la intellectualitat fusteriana. La convergència entre catòlics i agnòstics nacionalistes es materialitzà en el número 8 doctubre de 1977. Un número dedicat a la qüestió nacional valenciana, en el qual escriuen Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicenç Rosselló i Vicent Ventura. En aquesta convergència hi intervingueren uns quants valedors que parlaven bé de Saó en àmbits nacionalistes i universitaris, que en un principi es manifestaven rebecs a participar en una revista de capellans. Aquests mentors foren principalment els periodistes Vicent Ventura i J. J. Pérez Benlloch, el professor de la Universitat de València Vicenç M. Rosselló i el canonge catedralici Josep Espasa, professor de teologia i gran amic de Joan Fuster [EM]. I hem de tenir també en compte, i això és determinant, que lacceptació de no creients en la revista respon a la voluntat dels capellans de Saó de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica, seguint la doctrina del Vaticà II. El fet és que el mateix Fuster arriba a escriure en Saó, regularment entre 1982 i 1983 i esporàdicament entre 1984 i 1992. La col·laboració de Fuster en Saó no significa en cap moment la seua adscripció catòlica. És coneguda la postura agnòstica de lescriptor de Sueca. Però és evident que amb Josep Espasa i el cercle de rectors nacionalistes progressistes, Fuster féu una excepció, per proximitat ideològica. De fet, Emili Marín apunta una frase de Fuster referint-se a Saó que deixa clar el que en pensava lassagista de Sueca: «Si pel meu gust fóra, en el món no hi hauria capellans, però si hi haguera dhaver-ne que foren com vosaltres» [EM].
La primera època de Saó és un període històric decisiu en lexpansió del valencianisme desquerres darrel fusteriana. Però es tracta dun moviment més fortament culturalitzat que no pas polític, ja que les principals formacions nacionalistes daquests anys PSPV, UDPV, PNPV, UPV i PSAN no aconseguiran representants en les institucions. La primera època de Saó és també una etapa de construcció i de reafirmació daltres models identitaris contraposats, alguns dells enfrontats obertament i enemics acèrrims de la concepció fusteriana sobre la identitat valenciana. Durant la Transició i primers anys de la democràcia, segons Ismael Vallés, hi hagué temps suficient per a larticulació teòrica i política de cinc models politicoidentitaris diferents. Enfront del fusterianisme clàssic que proposa la unitat de la llengua i la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, salça el blaverisme que planteja un Regne de València com a projecte regional propi dins dEspanya amb una llengua diferent a la catalana. I entremig daquestes visions es configuren el model estatutari estricte (la Comunitat Valenciana com a autonomia espanyola amb una història institucional diferenciada i amb llengua pròpia, però no secessionista respecte a la llengua catalana) i lanomenada «tercera via» (el País Valencià és un projecte nacional propi, però es reconeix el valencià com a part integrant de la llengua catalana). Aquest darrer model assumeix el fusterianisme sols en la part cultural i lingüística, però no en la vessant política. Finalment, contraposat radicalment a tots aquestes plantejaments hi ha lespanyolisme uniformista, contrari a lindependentisme i lautonomisme, que vol una Regió Valenciana com a part de la nació espanyola que participa de la cultura castellana amb una cultura valenciana assimilada (Vallés Sanchis, 2000).
Tanmateix, com és sabut, el nou valencianisme no resulta vencedor en la Batalla de València. Després de laprovació de lEstatut dAutonomia de 1982, el nacionalisme democràtic quedarà relegat a la resistència, amb actors que es troben en posicions devaluades, estigmatitzades i minoritàries, mentre que la identitat legitimadora que simposa en les institucions dominants seguirà el model polític estatuari impregnat pels senyals didentitat imposats pel blaverisme, model identitari que arribarà a ser acceptat per la majoria del cos social.
Juntament amb el cristianisme conciliar i el nacionalisme fusterià, Saó afegeix com a tercer factor característic una ideologia desquerres que abraça el socialisme humanista comunitari. Leditorial del primer número, «Temps de Saó», no en deixa dubtes, la revista es defineix com a «democràtica, socialista i comunitària». Saó participa daquests moviments fent un producte comunicatiu propi i original. A més de la seua temàtica religiosa en la línia renovadora del Vaticà II, tracta qüestions culturals, polítiques, socials i econòmiques del País Valencià i darreu del món. Precisament els continguts no religiosos ocupen la major part de lespai. La revista ha experimentat una evolució en aquest sentit. Inicialment la reflexió religiosa (teologia, Església i grups cristians de base) capta bastant linterés de Saó, durant els anys 1976-1980 ompli el 34,93% de la publicació enfront un 65,03% de temàtica general. Però amb el pas del temps els assumptes celestials aniran minvant. De fet, entre 1985 i 1987 ocupen ja un 14,51%. I això es reflecteix igualment en el «Quadern», el suplement monogràfic que edita en cada número. Dels 153 quaderns publicats entre 1987 i 2001, sols el 12,40% fan referència a qüestions religioses, mentre que el 87,6% restant socupa de temes generals no religiosos.
Però, per damunt de tot, Saó és una revista dinformació, anàlisi i reflexió, especialitzada en temes valencians que practica un periodisme de qualitat i daprofundiment, cultivant sobretot larticle divulgatiu, els gèneres dopinió, el reportatge i lentrevista en profunditat. En aquest sentit, sassembla bastant a les revistes Serra dOr, Foc Nou, Encrucillada o Lluc, en les quals trobem reflexió religiosa feta per creients al costat darticles sobre la qüestió nacional elaborats per religiosos o agnòstics. En paraules del catedràtic dEconomia Aplicada de la Universitat de València, Josep Maria Jordan Galduf (2009), la trajectòria de Saó es resumeix en «una tasca ben seriosa, oferint debat obert sobre temes socials, culturals i religiosos, que li han fet guanyar un prestigi innegable». I més encara, Saó aconseguirà agrupar diversos corrents del valencianisme democràtic en un mateix projecte editorial, un fet insòlit que mai cap altra publicació valenciana anterior escrita en llengua pròpia havia aconseguit, ni en la Renaixença ni en la II República. Per primera vegada escriuen en un mateix periòdic amb pluralisme i respecte mutu, catòlics i agnòstics, esquerrans socialistes i comunistes i democratacristians, fins i tot autonomistes, defensors de terceres vies i independentistes. Sols hi quedaran exclosos el blaverisme i lespanyolisme uniformista.
Capítol 2