La qualitat humana, professional i cívica dels promotors i col·laboradors cristians de Saó ho diu tot. Entre 1976 i 1987 hi van escriure figures significatives del progressisme catòlic valencià, com ara Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Maria Soriano Bessó, Emili Tortosa, Josep Espasa, Josep Antoni Ferrer, Cristòfor Aguado, Vicent Sorribes, Joaquim García Roca i Pere Riutort. També hi van escriure regularment Joan Lluís Sanxis, Ramon Haro, Ramir Reig, Josep Fornés, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs, Antoni Signes, Marcial Martínez, Francesc Fayos i Vicent Miquel i Diego.
Si bé el progressisme catòlic és lelement fundacional de Saó, a partir doctubre de 1977 es produeix lentrada de la intel·lectualitat del nacionalisme democràtic. La figura clau del nou valencianisme és Joan Fuster. La seua obra Nosaltres, els valencians tingué un gran impacte polític i social. Orientà el valencianisme cap a una nova formulació diferent a lexistent abans de la Guerra Civil. Fuster planteja la nació definida a partir de la llengua, el català, i consegüentment làmbit nacional dels valencians seria els territoris de parla catalana, els Països Catalans, que és una proposta de nació que sidentifica amb el domini lingüístic. Per tant, planteja la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, terme que ell popularitzà, sobretot en la controvertida obra Qüestió de noms. Daquesta manera, Fuster reivindica la catalanitat de la llengua i cultura del País Valencià enfront dun procés històric de castellanització i despersonalització del poble valencià, decadència que shavia accelerat després de la desfeta dAlmansa de 1707. En aquest procés de castellanització, segons Fuster, havien tingut una gran responsabilitat primer la noblesa i lEsglésia i més tard la burgesia, ja que el poble sempre shavia mantingut fidel a la llengua. Per a Fuster, al País Valencià no havia quallat una classe dirigent vertebradora de la societat i amb voluntat de liderar el país. El comportament de les elits havia estat tradicionalment antivalencià, lingüísticament castellanitzador i políticament sucursalista i submís a Madrid. Aquesta pauta històrica exigia un canvi dactitud dels futurs dirigents democràtics per a crear una nova relació del País Valencià amb Espanya i la resta dels Països Catalans dacord amb els interessos polítics, econòmics i de la identitat dels valencians.
Lobra de Fuster tindrà aviat un gran impacte en làmbit universitari. Orientà la presa de consciencia duna part del poble valencià cap a una nova formulació nacionalista desquerres. A partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric que venia de la República i a laparició dun nou nacionalisme que és assumit per la nova esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i desquerres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València, el lloc on coincideixen en aquesta època la majoria dactivistes demòcrates. Aquest valencianisme es diferencia del de la II República fonamentalment en tres coses: és predominantment universitari, és políticament radical i democràtic, i tendeix a manifestar-se de manera predominant, encara que no exclusiva, en el socialisme (Sanz i Felip, 2006: 31-39). Les idees de Fuster sobre la qüestió nacional valenciana aplicades a la política, i plasmades també en certa premsa valencianista, com és el cas de Saó, es poden resumir en tres característiques que tot seguit exposem.
Joan Fuster en una imatge de setembre de 1980. Foto: Ferran Sendra (Avui).
La primera es fonamenta en tres conceptes relacionats (catalanisme, intel·lectualisme i racionalisme) que articularan el corpus teòric del moviment nacionalista. La segona té més a veure amb la praxi política. El nacionalisme fusterià salça contra lespanyolisme i el regionalisme dominants, suposa una ruptura total amb la ideologia assimilacionista castellana. I la tercera va associada una visió modernitzadora de la societat valenciana. La lluita per lestatut dautonomia, la normalització lingüística, la comarcalització com a element de vertebració territorial i les llibertats democràtiques i drets socials, són idees de modernització del País Valencià del nou valencianisme enfront de lanquilosament franquista.
Saó assumeix aquest plantejament duna manera oberta i serena. És una de les poques publicacions que ho fa, malgrat ser una revista de tiratge reduït (el 1987 arriba als 2.000 exemplars) i a pesar de tenir enfront una premsa hegemònica (Las Provincias de María Consuelo Reyna i Levante de José Barberá) obertament decantada pel blaverisme. Però Saó compta entre els seus col·laboradors i lectors amb bona part dels líders culturals, universitaris, socials i polítics de lesquerra. Juntament amb altres revistes en català sorgides en aquest temps, Saó va contribuir a la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista fonamentada en el nou valencianisme fusterià. És, doncs, una publicació pionera que construeix una narrativa identitària ideològicament desquerres, la qual combina i actualitza les demandes del valencianisme històric de preguerra amb les tesis del nou valencianisme fusterià.
El discurs valencianista de Saó sarticularà al voltant de cinc idees principals. La primera se centra en la lluita per la recuperació de lautogovern del País Valencià per a superar segles de despersonalització, centralisme polític i assimilació cultural castellana. La segona reivindica la recuperació del català com a llengua autòctona del País Valencià, que implica: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana, el rebuig del secessionisme lingüístic i lexigència de la normalització de la llengua en tots els àmbits de la societat, inclosa lEsglésia. La tercera idea focalitza latenció en el foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric per crear consciència nacional mitjançant la publicació darticles especialitzats. La quarta valora el fet comarcal com un element de vertebració territorial i cultural del País Valencià alternatiu a lestructura provincial. I la cinquena, la més controvertida potser, és un al·legat general en defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.
El nou valencianisme és el rent que aglutina en Saó cristians i esquerrans nacionalistes, fins al punt de fer possible un dels periòdics més singulars de la història del periodisme valencià. El substrat fusterià en Saó és present amb el mateix Joan Fuster, el qual col·laborà assíduament el 1983 i 1984, així com Vicent Ventura i Joan Francesc Mira. I amb una llarga nòmina de lletraferits i intel·lectuals de primera línia entre els que figuren escriptors com Marc-Vicent Adell, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Alfons Cervera, Bernat Capó, Lluís Alpera i Rosa Serrano. Professors duniversitat com Vicenç M. Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, TriniLluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trini Simó, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc X. Blay (Paco Blay), Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com Emèrit Bono, Vicent Álvarez i Vicent Soler. Crítics literaris i darts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés. Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes de moviments veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I, per descomptat, amb periodistes cabdals en la democràcia com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Francesc Pérez Moragón, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.