Durant aquests anys naix també un altre referent de la premsa en català, la revista de còmics i relats infantils Camacuc. Un altre projecte que es consolida és la revista de recerca històrica Afers, la qual recull treballs dels historiadors més rellevants del domini lingüístic català. Camacuc i Afers igual que LEspill i El Tempssuperen les fronteres del País Valencià i es difonen per la resta de territoris de llengua catalana. En aquesta etapa és també significativa lempenta que assoleixen les revistes de recerca local i comarcal amb noves capçaleres com La Rella de Santa Pola, Lauro de Llíria, Alba de lInstitut dEstudis Comarcals de la Vall dAlbaida i Al-Gezira dAlzira.
En els primers anys de lautonomia cal ressenyar laparició de nous periòdics dinformació de proximitat com Plaça Major, Sueca Viva, Benicarló Crònica, La Veu de la Marina, Au! dels Ports i Crònica de la Vall dAlbaida. I també la continuïtat de la premsa local cultural amb revistes com La Milotxa de lAtzúvia, Penyagolosa de Castelló, La Riba de Riba-roja de Túria, Bèrnia de Benissa, Bresca de Villalonga i La Belluerna de Teulada. Són publicacions que treballen per la recuperació i difusió de la història, el patrimoni i les tradicions populars locals.
Així mateix, com a conseqüència de la recuperació de la literatura en català, sorgeixen noves revistes de creació i crítica literària promogudes per grups descriptors i col·lectius culturals, com ara Cairell i Daina de València, LAiguadolç de lInstitut dEstudis Comarcals de la Marina Alta, Passadís de Benicarló, El·lipsi de Gandia i Tramoia dElx. I, alhora, veuen la llum la revista de filologia Caplletra de la Universitat de València, La Terra (especialitzada en temes agrícoles) i la revista de cultura i història Batlia, editada per la Diputació de València.
Aquesta nova premsa valencianista naix sota lempara duna nova generació de periodistes, escriptors i editors que mostren una clara voluntat de normalitzar la llengua en tots els àmbits de la societat valenciana, mantenint un model estable de llengua literària fonamentat en les Normes de Castelló de 1932 que és convergent i unitari amb les altres varietats dialectals de la llengua catalana. Un model que ha aconseguit assentar-se en lactual democràcia, malgrat els intents desestabilitzadors de secessionisme lingüístic promoguts per la dreta valenciana.
4. SAÓ: CRISTIANA, VALENCIANISTA I SOCIALISTA
La revista Saó inicia el seu camí a lestiu de 1976, però realment la seua acta de naixement va començar a escriures el 1962. Aquell any succeïren dos esdeveniments que marcaran la línia editorial de la publicació. El primer fou linici de les sessions del Concili Vaticà II, impulsat per Joan XXIII, un esdeveniment religiós que marcà el segle XX, ja que va tenir repercussions en tot el món catòlic. El concili pretenia aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels i adaptar lEsglésia a les necessitats del present.
El segon fou la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, una obra teòrica de fons nacionalista que provocarà una presa de consciència identitària en un sector de la societat valenciana. El pensament de Fuster va originar un autèntic terratrèmol identitari pel fet que reafirmava la catalanitat lingüística i cultural duna part del País Valencià, alhora que reivindicava la normalització de la llengua en els àmbits de prestigi social que ocupava el castellà. Aquestes dues ideologies, modernes i renovadores en aquell temps, conformen el substrat ideològic de Saó.
La concepció cristiana de Saó és progressista. La revista defensa una Església despullada de poder i de riquesa amb lobligació moral de treballar amb i pels pobres. No sols manifesta un clar compromís amb les classes socials més necessitades, amb capellans que ixen del temple i treballen a peu de carrer en barris obrers, sinó que també reivindica una Església oberta al món que assumisca els drets socials, la llibertat de culte, la democràcia, lecumenisme i el diàleg entre fe i cultura. Bastants daquestes idees no seran ben rebudes per la conservadora jerarquia de lArquebisbat de València, que continuarà mantenint la seua històrica aliança amb la burgesia i la dreta. En el tardofranquisme i la Transició es va produir una lluita ideològica al si de lEsglésia valenciana entre una esquerra integrada en els col·lectius del progressisme catòlic i una dreta representada per la jerarquia i el cos de religiosos que acceptaven lstatu quo oficial.
Al País Valencià els postulats més oberturistes del Vaticà II inspiraran les accions de molts cristians, sobretot rectors de barriades obreres i col·lectius catòlics renovadors que constitueixen lanomenat progressisme catòlic. En aquest moviment sarticulen diversos corrents que a partir de 1976 confluiran en Saó. De tots, els més decisius en la fundació de la revista van ser la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i la Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC), dos moviments especialitzats dapostolat seglar dAcció Catòlica. Però també convergeixen en la publicació rectors de parròquies populars del Grup Sacerdotal dOrientació Renovadora i grups cristians de base com ara La Paraula Cristiana, Iglesia Universitaria i Misión Obrera, així com creients del moviment sindical i veïnal, capellans obrers i secularitzats, i membres del partit democratacristià UDPV. Bastants militants daquestes organitzacions assumiren consciència valencianista imbuïts per la Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la sagrada litúrgia) del concili, que aprova lús de les llengües vernacles en el culte catòlic en substitució del llatí, i mitjançant els contactes que mantenen amb escriptors i intel·lectuals nacionalistes en plataformes culturals i polítiques.
De fet, a més de la vessant social, Saó reivindica també com a premissa del concili una Església encarnada en la realitat cultural del poble. I això, traduït a la realitat valenciana, significa una Església que adopte en la missa i la vida pastoral la llengua pròpia de les comarques catalanoparlants. Tanmateix, aquest discurs democràtic i nacionalitari xocarà frontalment amb el catolicisme tradicionalista de larquebisbat. I no sols això, lEsglésia valentina, que havia patit un fort procés de castellanització durant el franquisme, continuarà mantenint durant la democràcia aquest estatus de superioritat cultural i espiritual del castellà enfront del català. La jerarquia eclesiàstica renuncia a la valencianització de la litúrgia en substitució del llatí i adopta el castellà com a llengua de culte, abandonant sense pudor lidioma amb el qual sant Vicent Ferrer pronunciava els seus sermons segles abans.