El poder de lemperador resulta quasi omnímode al País Valencià a la vista de la quantitat de peticions de mercès que se li adrecen a través de Granvela. Una lectura apressada de les cartes ofereix una idea potser equívoca dels verdaders interessos que es mouen a lentorn de les peticions dels cavallers valencians. Tot i això, no es possible bandejar la queixa permanent de no ser afavorits en les consultes imperials. Shi mouen gairebé tots els nobles i oficials que dalguna manera es relacionen amb els oficis del poder. Per posar-hi alguns exemples rellevants veiem com escriuen a Granvela perquè intercedís en la concessió dalgun càrrec, trasllat, gràcia, etc., per a ells o per algun familiar, amic o conegut. Ho fan el duc de Calàbria; el canonge Joan de Gais, de fet el més peticionari; labat Costa, confessor del duc; el portantveus Joan Llorenç de Vila-rasa; Jeroni dIcis, secretari particular del duc; Onofre Urgellés i el seu cosí Onofre de Cas; linquisidor Arteaga; Lluís de Santàngel per a recomanar el seu parent Lluís Aguiló per a batle general, etc. Dos textos sobresurten daquesta ràpida visió. A les acaballes de la seua trajectòria política, Joan dAguiló tramet a Granvela una llarga epístola desesperançada, plena de lamentacions personals. Lescriptura degota una profunda compunció quan, desencantat de la concessió rebuda en la darrera consulta del monarca, descobreix la minsa paga amb què sel recompensa, malgrat haver regit amb diligència tots les càrrecs ordenats per lemperador. Laflicció del cavaller sona sincera i versemblant. Després dhaver dedicat vint-i-sis anys a servir lemperador, nesperava un altre tractament. Aguiló es queixa a Granvela amb paraules àcides i desdenyoses que resulten insòlites en un cavaller de la noblesa valenciana, sempre tant submisa:
Y haziéndome Su Magestad esta merced, para que yo huviesse de dexar la baylía general, no me vernía a cuenta para los pobres designos que tengo echos, porque es para mi vejez, que estoy ya en ella como he dicho a V.S., honrrado y no provechoso, pues no vale sino trezientos escudos. Sin quitármela, qualquier merced que Su Magestad me hiziere y en lo que se querrá servir de mí, serviré como cristiano y cavallero y tengo acostumbrado en los que he regido y daré la cuenta que devo, y sin ella, supplico a V.S. le mande rasgar, porque no serviría con gana ningún cargo.11
Amb algun grau de certesa, Granvela i Aguiló devien compartir certa afinitat i confiança després de tants danys de tracte cordial. A lepistolari hi coincideixen en el desassossec personal vista lescassa importància de les mercès acordades pel monarca per agrair-los els serveis prestats. Dos anys després de la confidència dAguiló, Granvela li tramet una missiva similar on es queixa de lescassetat de gràcies rebudes de lemperador després de una trajectòria tan llarga al servei de la corona i tampoc no les espera del nou monarca:
A cabo de tantos años de servicio y de tantos y tales travajos y desassossiegos como V.M. sabe, lo que se hizo conmigo fue remitirme al emperador a su hijo, diziendo que él le havía encargado que tuviesse cuenta conmigo, de lo qual tampoco he visto hast·agora las señales.12
El traspàs del duc de Calàbria és un dels episodis ombrívols que lepistolari desvela però no descobreix. La mort de Ferran dAragó obri la porta a hipòtesis suggestives sobre la causa del decés. Fins ara hom acceptava que el duc havia faltat per causes naturals, tanmateix, el secretari particular del duc, Jeroni dIcis, en la prolixa descripció de la malaltia, fa recaure la responsabilitat de lòbit en la malaptesa dels metges que en tenien cura, «muy descuydados los médicos de su mal» sobrepassats per la fúria del mal, per a remei del qual «hovieron de cargalle de sustançias, con las quales se cree que lo ahogaron». El secretari tenia vedat laccés a la cambra del duc per orde directa de la duquessa, amb la dura advertència que si algú incomplia aquest manament «lo mandaría hechar por las bentanas abaxo».13 Fos com fos el trànsit mortal de Ferran dAragó, la seua mort desfermà un procés accelerat per activar la substitució de tan alt càrrec sense que el monarca sho prengués com una decisió peremptòria.14 De fet hi transcorregueren tres llarguíssims anys fins que fou nomenat el nou virrei del regne de València, durant els quals exercí provisionalment el càrrec Joan Llorenç de Vila-rasa, portantveus de general governador, fins ladveniment del marquès dElx.15 Els jurats comunicaren oficialment la mort del virrei a les instàncies superiors: emperador, prínceps, reis de Bohèmia i al secretari destat Gonzalo Pérez amb una petició unànime: que intervingueren en el redreç de la justícia valenciana i que el substitut arribés ràpidament al País Valencià.
La desaparició de Ferran dAragó originà daltres moviments sigil·losos que solen passar desapercebuts historiogràficament. Hom ha daplicar un focus datenció especial per atendre a les circumstàncies de determinats personatges rellevants que han de cercar recer a daltres indrets. Jeroni dIcis i Tomàs Costa foren dos assessors del duc de notable influència en les seus decisions. Jeroni dIcis arribà a València com a secretari de la virreina Germana de Foix després de la derrota agermanada i continuà al servei del duc de Calàbria quan aquest enviudà. La virreina el nomenà testamentari amb lencàrrec de vetlar per ladministració i la hisenda de la seua herència, segons el testament signat el 28 de setembre 1536.16 Sota el dictat de Francisco de los Cobos, actuà dintermediari perquè el virrei, reticent a lenllaç, maridés amb Mencia de Mendoça amb la velada intenció imperial dimpedir el naixement de possibles hereus amb dret al tron de Nàpols. Icis mantenia una activitat important des de la secretaria del duc relacionada amb la cort i daltres afers del govern del regne de València.17 També participà de forma activa en el procés judicial que sentencià a mort el cavaller Ramon de Rocafull, per la qual cosa es guanyà lenemistat perpètua del bàndol oriolà. Hàbil en les relacions personals, aconseguí el favor i la recomanació dalguns personatges locals, com el canonge Joan de Gais, els inquisidors Arteaga i Miranda, el mestre de Montesa, els Cardona..., a més dassolir la confiança santa de larquebisbe de Saragossa Ferran dAragó. Detestat per la nova esposa del virrei i enemistat amb altres personatges rellevants,18 a la mort del duc de Calàbria hagué de refugiar-se dins la Inquisició per evitar que lassassinaren.19 Fugí de la ciutat amb joies, pertinences i documentació compromesa del duc. Fou perseguit pels oficials del regne no tant per recuperar els béns robats com per «asegurarse de que no había llevado consigo papeles comprometedores relativos a la sucesión del reino de Nápoles».20