3. Comarques i mancomunitats
LLRSAL preveu que les noves atribucions de cooperació i assistència a municipis petits i mitjans puguen ser exercides no exclusivament per les diputacions, sinó també pels diversos ens locals intermedis (comarques, mancomunitats) que hi haja en aquelles comunitats amb una organització territorial pròpia (Argullol, 2014).
Tot i que molts estatuts dautonomia contenen articles en què sobri la possibilitat de reorganitzar la comunitat a partir dunitats territorials intermèdies normalment, comarques entre el municipi i la província que puguen ajudar a corregir els desequilibris demogràfics, la majoria de governs autonòmics ha optat per limmobilisme i ha donat per bona lorganització territorial basada en el municipi i la província. Els territoris on sí que shan dut a terme processos de reorganització i autodefinició territorial on la comarca té diverses competències transferides són les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó, a més del territori històric basc dÀlaba i la comarca castellanolleonesa dEl Bierzo (Membrado-Tena, 2016). A continuació mostrem els resultats derivats daquests processos de reorganització territorial als territoris dAragó i Catalunya, i més endavant veurem les propostes històriques i actuals per al País Valencià.
Aragó
Aragó va aprovar una nova organització territorial lany 2006 que estava fonamentada en la comarca, per tal de fer front a les dificultats que tenen els petits municipis per a la prestació de serveis. El procés migratori del segle XX ha generat un envelliment i una reducció alarmants de la població rural dAragó (711 dels seus 731 municipis tenen menys de 5.000 habitants), mentre que la macrocefàlia de Saragossa respecte a la comunitat autònoma no és menys cridanera: la meitat de tots els aragonesos viuen en aquesta ciutat.
El model de comarcalització aragonès pretén corregir aquests desequilibris i, per això, es considera imprescindible mantenir el territori viu. Aquest model es fonamenta en el principi que la proximitat en la presa de decisions suposa una millor assignació dels recursos per a la prestació de serveis. Lobjectiu és que tots els ciutadans, amb independència del lloc on residisquen, puguen desenvolupar noves activitats econòmiques al territori, la qual cosa hi millorarà la qualitat de vida i hi frenarà lemigració i el despoblament. Per a delimitar les comarques aragoneses, a partir duna sèrie de criteris (existència duna capçalera, tradició històrica, de tipus econòmic, etc.), es van elaborar un seguit de propostes, i fou la del geògraf Vicente Bielza (1992) la que va servir de base per al mapa que finalment aprovaren les Corts dAragó lany 1996. Aquest mapa, que consta de 33 comarques, mostra un indubtable esperit rupturista, que es reflecteix en el fet que (entre Saragossa i Osca) no coincideix amb els límits provincials (figura 1).
Figura 1. Mapa comarcal dAragó (amb límit provincial)
Font: Ley de comarcalización de Aragón, decret legislatiu 1/2006, de 27 de desembre, del Govern dAragó.
El procés de comarcalització dAragó ha implicat la descentralització administrativa, és a dir, la transferència de competències des de ladministració regional cap a la comarcal. A més, cada comarca rep les mateixes competències, que, per a evitar la duplicitat datribucions i despeses, deixen destar assignades a la Diputació General dAragó. Entre aquestes competències transferides a les comarques, hi ha 19 matèries de gestió, entre les quals ja shan transferit les dacció social; cultura, patrimoni cultural i tradicions populars; esport; joventut; promoció del turisme; protecció civil i extinció dincendis, i servei de recollida i tractament de residus sòlids urbans. La resta de competències susceptibles de ser gestionades per les comarques serien lordenació del territori i lurbanisme; els transports; la protecció del medi ambient; la sanitat i la salubritat públiques; lacció social; lagricultura, la ramaderia i les muntanyes; lartesania; la protecció dels consumidors i usuaris; lenergia; la promoció i la gestió industrial; les fires i els mercats comarcals; i lensenyament (Barberán, 2003; Infante, 2010).
De moment, 32 de les 33 comarques ja gestionen les competències que els ha transferit la Diputació General dAragó. Queden per transferir les competències a la més complexa de totes: la comarca de Saragossa, on els límits no sajusten estrictament a la realitat metropolitana canviant de la capital aragonesa (figura 1). Per evitar greuges cap als pobles daquesta comarca sense competències, provisionalment sha constituït la mancomunitat central dinterès comarcal, integrada pels municipis daquesta comarca llevat de la capital, de manera que aquests municipis també puguen beneficiar-se dels fons comarcals en igualtat de condicions (Membrado-Tena, 2016).
Encara és prompte per a valorar els resultats daquest procés en el desenvolupament territorial dAragó, ja que les competències relacionades amb el foment de lagricultura, la indústria i el comerç, així com amb el desenvolupament endogen del territori, resten per transferir. No obstant això, no hi ha dubte que Aragó és, juntament amb Catalunya, el territori que més decididament ha apostat pel desenvolupament de les comarques.
Catalunya
A Catalunya, la comarca posseeix un gran arrelament històric i la divisió territorial pròpia està dissenyada al marge de la divisió provincial, no només perquè algunes comarques es troben a cavall entre dues províncies (figura 2), sinó també perquè es pretén superar la divisió provincial mitjançant la creació dun ens supracomarcal la vegueria que substituïsca la província.
El 1987, es va aprovar la nova Llei dorganització territorial (LOT) de Catalunya, de la qual derivarien quatre lleis referides, respectivament, al municipi, a la comarca, a la diputació i a la conurbació barcelonina. La primera llei, referida al mapa municipal, emparava la fusió de municipis i la correcció danomalies com ara enclavaments o continus urbans (Burgueño, 2001). La segona reinstaurava el mapa comarcal dissenyat per una comissió presidida pel geògraf Pau Vila al 1932. Aquest mapa comarcal havia estat vigent a Catalunya entre els anys 1936 i 1939. Posteriorment, el 1988, shi van fer alguns canvis puntuals, amb la creació de tres noves comarques (el Pla de lEstany, el Pla dUrgell i lAlta Ribagorça), amb la qual cosa el total de comarques arribava a 41. El 1990, es va canviar ladscripció comarcal dalguns municipis i, el 2015, es va establir encara una nova comarca, la 42a (el Moianès) (figura 2).
La segona llei de la LOT, a més, creava els consells comarcals, definits com a ens locals les funcions dels quals coincidirien provisionalment amb les de les diputacions, mentre aquestes últimes no desaparegueren (Burgueño, 2001 i 2003).
La tercera llei promovia la fusió de les quatre províncies en una de sola: la de Catalunya. Aquesta nova província absorbiria les diputacions, com ja havia passat en les comunitats uniprovincials i a les Canàries, i, al mateix temps, seria el punt de partida per a adoptar una nova divisió territorial supracomarcal amb un mínim de cinc regions o vegueries, destinada només a lorganització perifèrica de la Generalitat.