En aquest capítol descriurem, a manera de preàmbul, els inconvenients que, per la compartimentació i lheterogeneïtat que el caracteritzen, suposa lactual mapa municipal espanyol, i també ens referirem al qüestionament de les diputacions provincials per part de les formacions polítiques actualment en loposició espanyola, que en plantegen leliminació per considerar-les ineficaces i caciquils, tot i que el Govern espanyol les ha reforçades fa poc amb laprovació de la Llei 27/2013, que envaeix competències municipals i fiscalitza els ajuntaments.
En aquest capítol analitzarem també en quines comunitats autònomes sha dut a terme un procés de comarcalització (creació dens descala intermèdia entre el municipi i la província) i en quin grau sha executat aquest procés. Daltra banda, veurem si en aquells territoris on shan implementat les comarques o altres ens territorials intermedis, aquests han acomplit la missió per a la qual es van crear.
2. Municipis i províncies
El mapa de municipis dEspanya es caracteritza tant per lelevat nombre daquests (més de 8.000, dels quals 542 es troben al País Valencià) com per la gran heterogeneïtat que presenten quant a grandària i població. Aquest mapa municipal es basa, jurídicament i territorial, en la instauració de lestat liberal a lEspanya de la primera meitat del segle XIX (Burgueño y Lasso, 2002). Al llarg de diverses reformes, dutes a terme especialment durant el segle XIX, es va reduir significativament el nombre de municipis: el terme de València va incorporar els antics municipis de Beniferri, Benimaclet, Patraix, Russafa, Benimàmet, els Orriols, Borbotó, Campanar, Mauella, el Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau, Benifaraig, Carpesa i Massarrojos. Tot i això, el mapa municipal actual continua sent, en gran part de lEstat, una rèmora del passat: dun temps en què la gent encara es desplaçava a peu. A més, durant les últimes dècades, al País Valencià no només no sha reduït el nombre de municipis, sinó que ha crescut: des del 1985 shan creat els municipis de les Alqueries, Pilar de la Horadada, Sant Joan de Moró, Los Montesinos, San Isidro, Sant Antoni de Benagéber i Benicull de Xúquer. Davant aquest panorama tan obsolet, seria racional dur a terme una reforma dels límits municipals actuals, no només per fusionar-los i, amb això, augmentar-ne la grandària i la viabilitat econòmica, sinó també per resoldre el problema de les discontinuïtats territorials municipals. Lexemple més delirant a escala estatal daquestes discontinuïtats el trobem a la Costera, comarca on els enclavaments dalguns municipis en altres i viceversa conformen un mapa municipal absolutament irracional: només el terme de Xàtiva posseeix 26 enclavaments en altres municipis.
Les comunitats autònomes podrien haver iniciat un procés dagregació de municipis per tal de dissenyar àmbits territorials més racionals. No obstant això, quan, des dalguna administració, sha intentat dur a terme una reforma per concentrar municipis, normalment la reacció contrària a aquesta fusió ha estat virulenta.
Molts països europeus, caracteritzats fins a mitjan segle XX per una desagregació municipal similar o superior a lespanyola, van iniciar processos radicals de fusió de municipis entre els anys 1950 i 1992 (Rodríguez, 2006). Encara que la majoria de governants espanyols, de qualsevol signe, accepta que la dispersió del mapa municipal és un greu problema, en realitat ningú satreveix a dur a terme una reforma en aquest sentit, pel preu polític que això li podria suposar (Burgueño, 2001).
El Govern espanyol, en comptes de resoldre el veritable problema que representen els més de 8.000 ajuntaments, ha optat per intentar suplir les mancances dels petits municipis tot reforçant el paper de les diputacions provincials mitjançant la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de ladministració local (LRSAL), aprovada pel Partit Popular. Aquesta llei proposa que la prestació de determinats serveis mínims en els municipis menors de 20.000 habitants es faça mitjançant la coordinació per part de les diputacions, amb la qual cosa els municipis afectats que són la immensa majoria només podran gestionar en aquest àmbit el que la diputació corresponent els permeta. Aquesta és una reforma afavoridora de la iniciativa privada, que pot exercir certes funcions que abans portaven a terme els municipis, especialment en àmbits relacionats amb lestat del benestar (Mendizàbal, 2014). Aquesta llei sinsereix en un procés centralitzador, ja que suposa un retrocés al segle XIX, quan les diputacions i en última instància, lEstat tenien certa capacitat intervencionista sobre els municipis (Ferret, 2014). A més, aquesta llei suposa un canvi radical en la visió sobre la capacitat gestora daquells (especialment els de menys de 20.000 habitants), ja que abans podien dur a terme qualsevol acció que afavorira la comunitat veïnal, però ara només podran fer allò que la llei els reserve o el que sels delegue, sempre que tinguen els comptes sanejats. Tot aquest canvi ve condicionat, en definitiva, per la reforma de larticle 135 de la Constitució, que prioritza el pagament del deute enfront de la despesa social. I els municipis no són els únics perjudicats per lLRSAL: el caràcter fiscalitzador daquesta també afecta altres ens locals, com són les mancomunitats i els consorcis municipals, que corren el risc de ser dissolts si no mantenen també els seus comptes ben sanejats. Tot i que lLRSAL sinspira en uns principis de centralització, desconfiança cap al món local i prioritat absoluta del sanejament dels comptes davant de la prestació de serveis públics, també hi podem trobar algun aspecte positiu, com ara limpuls que preveu amb mesures concretes relacionades amb una major finançament per incentivar les fusions municipals (Burgueño, 2014).
Laprovació de lLRSAL el 2013 reforça el pes de les diputacions, ja que, duna banda, els atorga un paper més determinant en la coordinació de determinats serveis mínims i, de laltra, els transfereix noves competències (recaptació tributària, administració electrònica i contractació centralitzada). Aquest renovat protagonisme de la diputació provincial contrasta amb laugment, els darrers temps, de les veus crítiques cap a aquesta institució, entre les quals hi ha partits polítics i associacions dempresaris, que consideren que quatre nivells dadministració són excessius. Només el Partit Popular defensa sense embuts la vigència de les diputacions. En general, aquestes veus crítiques amb les diputacions hi veuen organismes obsolets i ineficaços, i fins i tot alguns les acusen dafavorir el clientelisme, el caciquisme i la corrupció. Suggereixen que els serveis que les diputacions presten als petits ajuntaments es transferisquen als governs autonòmics respectius (com ja succeeix a les comunitats uniprovincials), fet que suposaria un estalvi de centenars de càrrecs polítics a tot Espanya.
Tot i les crítiques que rep la institució provincial, limmobilisme pel que fa a la supressió de les diputacions ha estat total per part de qualsevol dels partits governants a Espanya des de la recuperació de la democràcia fins ara.
3. Comarques i mancomunitats
LLRSAL preveu que les noves atribucions de cooperació i assistència a municipis petits i mitjans puguen ser exercides no exclusivament per les diputacions, sinó també pels diversos ens locals intermedis (comarques, mancomunitats) que hi haja en aquelles comunitats amb una organització territorial pròpia (Argullol, 2014).
Tot i que molts estatuts dautonomia contenen articles en què sobri la possibilitat de reorganitzar la comunitat a partir dunitats territorials intermèdies normalment, comarques entre el municipi i la província que puguen ajudar a corregir els desequilibris demogràfics, la majoria de governs autonòmics ha optat per limmobilisme i ha donat per bona lorganització territorial basada en el municipi i la província. Els territoris on sí que shan dut a terme processos de reorganització i autodefinició territorial on la comarca té diverses competències transferides són les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó, a més del territori històric basc dÀlaba i la comarca castellanolleonesa dEl Bierzo (Membrado-Tena, 2016). A continuació mostrem els resultats derivats daquests processos de reorganització territorial als territoris dAragó i Catalunya, i més endavant veurem les propostes històriques i actuals per al País Valencià.