Una història ns ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a lexili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en lactualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per lavanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. Lextermini va ser massiu i lexèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts dells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:
Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret dasil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era lactitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats lestereotip destrangers i perillosos. De fet, lopinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de lanarquia.2
Alliberats esperant lexèrcit americà (5-7 de maig del 1945). (Foto de Francesc Boix)
A loctubre del 2015, el govern francès, a través del seu primer ministre, Manuel Valls, reconegué que els refugiats espanyols havien sigut humiliats i que shavia volgut arrabassar la dignitat a aquells que sols fugien de la guerra cercant la llibertat. «Això no és França», acceptà Valls, que presidí la inauguració del memorial del camp de Ribesaltes, on foren empresonats més de 20.000 espanyols en condicions indignes. Quasi la meitat dells foren enviats després al camps dextermini nazis, en els quals moriren més del 65%.3 Després dels fets del 1940, més de deu mil espanyols foren fets presoners per les tropes nazis, i el govern francès de Vichy no mostrà excessives intencions de protegir-los, sinó que els deixà en un buit legal i nacional que els féu acabar als centres dexecució massiva. Prompte els espanyols socuparen de tasques agrícoles o industrials. La majoria, tanmateix, passà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers distribuïdes bàsicament a les zones estratègiques de les fronteres per a construir forticacions militars i trinxeres antitancs. Després de la signatura de larmistici al juny del 1940, el govern de Vichy es despreocupà dels presoners que no foren francesos, i els republicans quedaren desprotegits de lestatut, i per tant, de les garanties, de la Convenció de Ginebra, tot i haver signat un contracte amb lexèrcit francès. Al setembre daquell mateix any sestablí que els homes dentre 19 i 54 anys que no pogueren ser retornats al seu país dorigen havien de ser reclutats als Grups de Treballadors Estrangers sense rebre salari i sols compensant econòmicament les famílies. Es comptabilitzen per milers els desplaçats a punts de treball denorme perillositat per la proximitat de les tropes nazis. Al voltant de trenta mil foren desplaçats de França a Alemanya i, daquests, uns quinze mil acabaren ingressant als camps alemanys. Ja en les primeres experiències que hi visqueren, estretiren llaços identitaris com a mecanisme de defensa col·lectiva en la pràctica clandestinitat, fet que fou vital als camps nazis.
Segons explica el professor Francesc Andreu Martínez Gallego, quan va començar la Guerra Mundial, el 1939, hi havia cinc grans camps de concentració a més del de Dachau: Sachsenhausen (1936), Buchenwald (1937), Flossenburg (1938), Mauthausen (1938) i Ravensbrück (1939). Després de les primeres conquestes territorials, el sistema de camps sestengué cap a lest. Es van organitzar nous camps a Stutthof (Pomerània), Auschwitz, Majdanek, Plaszow (Polònia), Neuengamme (Hamburg), Gross-Rosen (Silèsia), Bergen-Belsen (Baixa Saxònia), Daura-Mittelbau (Turíngia), Natzweiler-Struthof (Alsàcia), Hertogenbosch (Holanda), Pravieniskés (Lituània), Kaiserwald i Salaspils (Letònia), Klooga i Vaivara (Estònia), entre altres. En el territori del Tercer Reich i en disset països ocupats existien en total prop de 12.000 camps, subcamps i comandos de treball, pels quals van passar uns 18 milions de presos i presoners de guerra.4 Com varen relatar alguns dels supervivents, lentrada als camps (inclús ja durant el mateix desplaçament) anava alineada amb una aniquilació de la identitat individual, llevant-los qualsevol tipus de possessió material i intentant que oblidaren ràpidament els seus lligams amb el món exterior. El drillich, luniforme ocial dels camps, els traslladava a una nova realitat de la qual, segons insistien les SS, mai sortirien. A més de la vestimenta, rebien uns calçotets, calçat de fusta, una escudella i una cullera. A Mauthausen, segons han constatat estudis anteriors, hi arribaren a coincidir al voltant de setanta mil presoners, quan originalment estava constituït per a rebren tres mil. Lestabliment de dades referents als deportats i morts als camps danihilació nazis està subjecte a revisió constant per la complexitat en el recompte, a més de per la voluntat docultar la realitat practicada pel govern de Hitler. La inexistència destudis sobretot per part de les autoritats espanyoles en defensa dels interessos dels seus conciutadans i conciutadanes tampoc ha facilitat la recuperació de la memòria històrica. Lamplitud del procés migratori edicat al voltant dels deportats no va poder ser digerida sempre per les ocines estratègicament dissenyades per laparell de repressió nazi. La voluntat criminal del règim va desenvolupar en els camps pràctiques que no permeten concretar el nombre dafectats. És el cas de presoners que no van rebre número didenticació, sobretot perquè el seu pas pels camps va durar escasses hores a causa dels mecanismes dassassinat col·lectiu dissenyats per anihilar-los ràpidament; o ns i tot, perquè hi arribaven morts després dels salvatges trajectes patits. Altres van rebre el número didenticació de persones que havien mort poc abans, amb la qual cosa es complica més el còmput nal.
Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de lEstat espanyol estigueren connats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per lacumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven laniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps dextermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de lesgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les decients condicions de vida que provocaren el contagi de malalties irreversibles i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà dobra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. Duna banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De laltra, predominaven els que provenien docis manuals, amb un 20% dartesans, un 17% de pagesos, un 14% dobrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les les de lexèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles don sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa dhomes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a lexili americà o soviètic.5 Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, sen pot observar una mitjana dedat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.