Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de lEstat espanyol estigueren connats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per lacumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven laniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps dextermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de lesgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les decients condicions de vida que provocaren el contagi de malalties irreversibles i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà dobra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. Duna banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De laltra, predominaven els que provenien docis manuals, amb un 20% dartesans, un 17% de pagesos, un 14% dobrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les les de lexèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles don sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa dhomes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a lexili americà o soviètic.5 Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, sen pot observar una mitjana dedat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.
Edicis dobra situats a lexterior del camp de presoners, que servien dallotjament dels ocials de les SS destinats a Gusen. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Lesquematització de les dades globals permet observar clarament dues etapes quant a les condicions viscudes pels riberencs als camps. En els dos primers anys denclaustrament es produeixen el major nombre de morts, i la supervivència suposava una excepció, pràcticament un miracle. De fet, dels vint-i-nou veïns de la Ribera que van ser internats abans del 1942, només en van sobreviure 7 (Bernardo Lairón, Ramón Albargues, Francisco Boluda, Manuel Nebot, Benedicto Vallés, Máximo Hernández i Rafael Sivera). La majoria de les defuncions es van produir a Gusen (Alta Àustria), amb altres casos signicatius encara que de manera esporàdica al Castell de Hartheim i al comando Ternberg. Les dures condicions de vida a les quals es veien sotmesos els presos, així com la necessitat de les SS dinternar nous presoners, van obligar a intensicar els processos danihilació, emmarcats, a més, en alguns dels hiverns més extrems de la dècada. A partir del 1942 (el primer internament amb protagonisme riberenc en aquest any es produeix a la de juny) la «sort» dels veïns de la comarca va canviar radicalment i els presoners van aconseguir majoritàriament arribar amb vida al nal de la contesa mundial. Mentre que en la primera època els riberencs van acabar enclaustrats a Mauthausen, en la segona etapa registrada a partir del 1942 van ser internats majoritàriament a Buchenwald, tot i que excepcionalment també a Neue Bremm (Joaquín Olaso), Ravensbrück (Virtudes Cuevas) o Dachau (Francisco Peris). Dels nou riberencs desplaçats a camps danihilació nazis a partir del 1942, set van aconseguir eixir-ne amb vida; lalberiqueny Vicente Vila hi va morir i no existeixen dades de lalzireny Francisco Peris. Per tant, sobserven dues etapes dissociades per la diferent intensitat de la mortalitat, amb una primera època de radicalitat pràcticament absoluta, centrada en els anys 1940 i 1941, i una segona època iniciada el 1942, en la qual els riberencs, internats principalment a Buchenwald, van poder superar-ho i eixir-ne amb vida.
Els republicans espanyols foren observats com un dels grups de presoners més solidaris, amb una important capacitat militar i una experiència prèvia en camps de concentració que els féu adaptar-se millor que altres grups. Europeus daltres indrets els observaren, a escala genèrica, com a educats, empàtics i valents, a més de com un grup unit que defensava cadascun dels seus membres:
Els presoners podien tenir opinions diverses sobre els mèrits de cada grup nacional daltre país. Però tots estaven dacord que els espanyols mereixien la major de les simpaties i admiració [...] en la pitjor adversitat trobaven una font dorgull que forçava el respecte. Mai els escoltàrem queixar-se. Un sentit de la modèstia els contenia. Malgrat les seues diferències polítiques [...] mantenien les bones maneres guardant-se la qüestió... La seua conducta fou en tot moment exemplar. No estaven massa temps als lavabos ni prenien més del que els corresponia per ració. El seu orgullós estoïcisme tenia una grandesa que tal vegada procedia de la història del seu país.6
Des dels primers contingents que foren desplaçats a Gusen, una bona part dels presos eren ràpidament aniquilats. Dels primers deu mil, tres mil foren enclaustrats en les primeres hores a les càmeres de gas, per ser incinerats poc després i esborrar qualsevol tipus de rastre humà. Gusen es féu conegut pels funestos mecanismes utilitzats, així com per la rapidesa amb què els presoners eren exterminats. Un 90% dels que hi arribaven sobrevivien sols uns mesos. Setmanes o dies en el cas dels jueus. Els que hi aconseguien romandre més temps eren sotmesos a proves de força de forma continuada, amb treballs físics que crivellaven els més dèbils, assassinats poc després. El primer grup despanyols desplaçats a Gusen arribà el 24 de gener del 1941, i dos dies després ja nhavia mort el primer. La majoria dels riberencs morts als camps dextermini nazis ho feren a Gusen, exactament el 83%. És el cas de Juan Andrés, de Sollana (15/08/1941); Eduardo Giner, de Carcaixent (28/08/1941); Benjamín Molsalve, de Corbera (2/11/1941); José María Fuentes, dAlzira (1/11/1941); Julio Tomàs, de la Pobla Llarga (28/11/1941); Eduardo Ribes, de Guadassuar (29/11/1941); Salvador Sanz, de Castelló de la Ribera (11/12/1941); José Víctor, dAlzira (14/12/1941); Bernardo Primo, de Carlet (25/12/1941); José Camarasa, dAlgemesí (15/01/1942); Eliseo Martí, dAlzira (18/01/1942), i Vicente Vidrier, de Torís (21/01/1942). Entre agost i gener moriren dotze riberencs. Fou una de les etapes en què més sintensicà laniquilació de presoners, immersa en un dur hivern amb condicions climatològiques extremes. Segons les investigacions de Torán, el període en què coincidiren més republicans a Mauthausen se situa entre desembre del 1940 i abril del 1941, ja que a partir daquesta data les noves incorporacions no compensaven les altíssimes baixes mortals. Durant el 1940 i el 1941 el col·lectiu despanyols va signicar primer una quarta part dels efectius totals, i gairebé la meitat ns al setembre del 1941. La mortalitat va ser esfereïdora des de lacabament de lestiu i al llarg de tot lhivern del 1942. Daquesta manera, el col·lectiu republicà es veié minvat ns a menys de 3.000 persones, xifra que es va estabilitzar ns a lalliberament, una vegada superat el període més dur. Aquesta reducció defectius, juntament amb larribada contínua de milers i milers de deportats de tot Europa, va deixar ja els republicans en una situació de franca minoria, sense arribar al 3% del total.7