Un dels primers passos per a solucionar aquestes dolències és conèixer el passat, saber don procedeix la frustració, lemoció negativa, el fet característic que ens deneix. Sobra dir que haurien de ser les institucions les que facilitaren tractaments per a la reparació dels greuges. No cal dir que demanar perdó (cosa que mai sha fet) hauria de ser el primer pas per a ressituar cadascú en la Història. Al contrari, la Transició es va crear sobre loblit i lofensiva indiferència sobre els demòcrates que es van exiliar i van acabar en cunetes. Relegats, postergats, abandonats. La inacció sempre suposa una acció, i la societat espanyola ho va interioritzar als anys setanta (i tal vegada encara avui) com un mètode per a legitimar la política dictatorial dels quaranta anys anteriors. Per descomptat, lexperiència democràtica anterior la Segona República va quedar oblidada.
Benedetto Croce dirà que la història sempre serà història contemporània perquè sescriu des dels valors i els anhels daquells i aquelles que fan la mirada enrere, inuenciats també per la realitat que viuen. La cienticitat de la creació històrica ha de conjuminar-se aleshores amb la construcció dinterpretacions, reunint en els textos (i per tant, en la visió dels fets pretèrits) els documents objectius i contrastables amb els valors individuals. Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment, una opció, una declaració dintencions per a sacsejar consciències, modicar lordre establert, edicar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament.
Lestudi que teniu entre les mans vol ser una guia que encoratge futures investigacions. Durant lelaboració hem tingut la sort de coincidir amb veïns i veïnes de la nostra comarca que, duna forma o altra, també han dut a terme o estan immersos en estudis dels republicans de la Ribera que passaren pels camps dextermini. Res ens fa més feliços. La nostra ha de suposar una tasca col·lectiva per a un coneixement complet. Cada personatge recuperat és un pas més en la consolidació de la democràcia actual. Com bé armen alguns autors i autores, des dels anys trenta el pilar de la democràcia europea (com sha fet en alguns països com França) sha edicat sobre els valors i el compromís de la lluita antifeixista. Esperem que aquest volum siga un punt dinici i que investigacions futures el complementen i inclús el rebaten en endavant. Serà senyal que la motivació pel coneixement segueix viva.
1 David Harvey, «El nuevo imperialismo: acumulación por desposesión», dins Leo Pantich i Leys Colin (eds.), El Nuevo desafío Imperial, Buenos Aires, Merlin Press-Clacso, 2004, pp. 99-129.
2 Clara Valverde, «Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español», Icaria, 2014.
3 Entrevista a Clara Valverde en eldiario.es, que es pot llegir completa en lenllaç següent: <http://www.eldiario.es/sociedad/transmision-generacional-violencia-politica-Espana_0_274373476.html>.
INTRODUCCIÓ
En lúltima etapa de la Guerra Civil hi havia entre el bàndol republicà, que lluitava en defensa de la democràcia, una certa esperança que linici de la Segona Guerra Mundial poguera canviar lesdevenir de la contesa a lEstat espanyol. Lalineació de les tropes franquistes amb els països de lEix (amb lAlemanya dAdolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini al capdavant) feia presagiar que la victòria dels aliats acabaria enderrocant el règim de Franco, establert a partir del 1939. No obstant això, les vides dels espanyols que es van veure obligats a escapar fora de les fronteres pàtries no van fer més que empitjorar amb lesclat de la guerra internacional. Entre aquests republicans i republicanes que van patir totes les adversitats de la Guerra, es trobaven molts veïns de la Ribera, tant de lAlta com de la Baixa. Molts dells i delles van acabar als camps dextermini generalitzat del règim nazi.
Cadascun dels noms que segueixen a continuació guarda una història plena de dramatisme. Juan Meseguer Galdón, de Tous; Vicente Vidrier Giménez, de Torís; Julio Tomás Codina, de la Pobla Llarga; Enrique Ramón Albargues, de Massalavés; Eduardo Ribes Cruz i Ramón Moya Torres, de Guadassuar; José Camarasa Bomboi i Juan Belmonte Aviragnet, dAlgemesí; Joaquín Olaso Piera, Bautista Pelluch Canet, Manuel Termens Bris, Ramón Cogollos Giner i Eduardo Giner Ferrer, de Carcaixent; Bernardo Primo Hervás, de Carlet; Benjamín Monsalve Almiñana, de Corbera; Enrique García Aragó i Emilio Corral, de Cullera; Juan Andrés Córdoba, de Sollana; Antonio Canut Martí, Virtudes Cuevas, Máximo Hernández Gayón i Salvador Perales Canut, de Sueca; Eliseo Martí Torregrosa, Salvador Sanz García i José Víctor Micó, de Castelló de la Ribera;1 Joaquín García Ribes, de Sumacàrcer; Vicente Vila, dAlberic; Manuel Nebot Navarro i Benedicto Vallés Donet, de lAlcúdia; Francisco Boluda Díez, Bernardo Lairón Hidalgo, Francisco Peris, Fermín Román Hernández, Rafael Sivera Escrivà, Avelino Abril Escudero, Agustín Flores Iborra i José María Fuentes Mascarell, dAlzira; Antonio Boluda, dAlmussafes, i Bernabé Sanchis Fuertes, dAlbalat de la Ribera.
Una història ns ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a lexili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en lactualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per lavanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. Lextermini va ser massiu i lexèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts dells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:
Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret dasil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era lactitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats lestereotip destrangers i perillosos. De fet, lopinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de lanarquia.2