ALBERT GIRONA ALBUIXECH
Universitat de València
PRÒLEG DELS AUTORS
Estudiar la trajectòria dels republicans de la Ribera que passaren o acabaren la seua vida als camps dextermini nazis és fer, pràcticament, una mirada a tota la història de la primera meitat del segle vint. Els autors daquest estudi comptàrem amb notables dubtes de quan havia de començar la cronologia de la investigació, amb la possibilitat dexplicar amb profunditat els anys de la Guerra (on es concentren molts dels mals que provocaren lexili) o llançar la mirada enrere i rastrejar causes tal vegada indirectes però també importants, usualment relacionades amb les àmplies diferències econòmiques duna societat que rara vegada havia democratitzat les riqueses del país. I és que els protagonistes de la comarca riberenca compartien, sobretot, la seua pertinença (encara que potser no conscient) a les classes baixes de la societat valenciana. Parlem de forma genèrica i sempre trobarem casos que no sajustaran a la teoria, però són lls dun període de lluita per lapoderament de més drets i llibertats per part daquells estrats de la societat que tantes vegades havien estat silenciats. És per aquesta raó que el l de les conseqüències que provocaren leixida dels republicans es pot cercar en les revoltes a lEstat espanyol després de la Revolució del 1917; en loposició política a la dictadura de Primo de Rivera, o en lautocrítica constant al que molts consideraren una República edulcorada pels poders fàctics i les classes benestants. Per a moltes classes baixes, entre les quals el nivell danalfabetisme superava el 70% abans del període republicà, la República no es va entendre com un punt darribada en el qual es satisfeien totes les seues necessitats i demandes polítiques, sinó com un punt de partida de la construcció del país i la societat que tenien al cap. Tanmateix, després de dècades (més aviat de segles) denriquiment duns pocs per despossessió de la majoria (una teoria desenvolupada per David Harvey1), les estructures no sempre ho afavoriren. No és gratuït que les conseqüències directes de la Gran Guerra entre 1914 i 1918 es traduïren en pujades dels preus dels articles bàsics i en revoltes en localitats com la Pobla Llarga, on les vagues foren contestades per la Guàrdia Civil amb pallisses als insurrectes és el cas de loncle de Julio Tomás, que anys després acabà morint a Mauthausen. Sis veïns moriren aleshores per la repressió de les forces de lEstat i els ferits es comptabilitzaren per desenes, entre aquests, també el germà de Julio, José Tomás, que va rebre un tir de revòlver a la galta. Malgrat estar convalescent a casa, poc després també fou empresonat. Són situacions que es remunten a la segona dècada del segle XX però que expliquen el caldo de cultiu del qual salimentaren tants riberencs i riberenques que no estigueren disposats a arriscar-se que el colp destat de les tropes franquistes no obtinguera resposta, i que, perduda la guerra al territori espanyol, continuaren lluitant per la democràcia arreu dEuropa (per una idea de democràcia carregada de les reclamacions de les classes baixes des de feia segles).
Tanmateix, no sempre ha sigut possible congurar una biograa completa dels protagonistes de lestudi. La realització destudis microhistòrics se sustenta, sovint, en fonts orals per la inexistència de documents ocials que puguen donar consistència a les vides de persones que sovint quedaren excloses del relat congurat durant molts segles. Eren classes socials silenciades, excloses de la realitat per a molts historiadors i historiadores. Res més lluny de lobjectiu daquest estudi, dissenyat per introduir en la Història personatges de la Ribera sense els quals haguera sigut impossible entendre i congurar la realitat democràtica que avui es gaudeix a lEstat espanyol. Per reconstruir aquestes històries vitals, sha intentat explotar les fonts orals encara existents. Era tard en la majoria dels casos. Quan sha pogut fer, es tractava de fonts llunyanes amb enormes illes de coneixement que feien referència a nebodes, néts o cosins. La reconstrucció de les històries dels seus familiars es basà en relats construïts per records llunyans, la interpretació de fotograes o documents o la reproducció de la memòria oral transmesa en la família. Com a fonts directes no sha pogut més que reconstruir la història de Virtudes Cuevas, que visqué molts anys i va rebre el merescut homenatge de la seua localitat natal, Sueca. Sobre altres personatges shan pogut anar congurant unes biograes prou dedignes que, tanmateix, poden contenir errors fruit de les males jugades de la memòria o de la interpretació duns fets que succeïren fa ja més de set dècades i que foren soterrats a consciència per un règim dictatorial (i una democràcia posterior) que féu de la mentida el seu motor dengranatge social. Els errors, si napareixen, són responsabilitat única dels dos autors daquest volum.
Durant dècades sha creat un discurs «ocial» heretat del franquisme que ha volgut silenciar les vides dels demòcrates que combateren el feixisme, primer a terres espanyoles i després arreu dEuropa, ns a acabar a linfern sobre la terra, com molts i moltes han denit els centres dexecució alemanys. El relat hegemònic, difós gràcies al potencial comunicacional del règim i al suport dels mitjans de comunicació, va causar un gran impacte en la societat, ns a arribar a oblidar una generació sencera de riberencs, de valencians, despanyols, que foren així doblement castigats. El silenci fou el càstig. Un més dels molts càstigs patits. Durant molts anys la lluita social pel debat mediàtic estigué capitanejat (reduït) a forces desquerres, que mai volgueren oblidar larrel democràtica que se sembrà als anys trenta i que fou aniquilada després del colp destat. La manca de reconeixement de la lluita per la democràcia dels republicans i les republicanes fou una més de les imposicions de la Transició, una vegada mort el dictador. Els marges dallò que es podia defensar durant el feixisme quedaren reduïts després pels marges dallò que calia dir si es volia que la dèbil democràcia creada al segon lustre dels anys setanta no tinguera una recessió que recuperara les velles formes. El pactisme de les forces polítiques es transmeté a la població mitjançant el fort mecanisme de la por, que silencià una vegada més moltes de les pretensions democratitzadores que la societat anhelà durant dècades. La Transició es congurà com un esdeveniment identitari que reforçà la noció de país després de la debilitat històrica experimentada durant el franquisme. El mite fundacional operà durant dècades, i milers despanyols i espanyoles seguiren soterrats a les cunetes en nom de la suposada funcionalitat del sistema. El professor Josep Fontana defensa que la presentada com a inevitabilitat de les accions preses en la Transició acabà elevant-se a la categoria de concepte explicatiu del procés històric. Però no. Hi hagué moltes possibilitats damunt la taula durant aquell procés, com també les hi ha actualment.
La reparació no sha realitzat en aquest país, on bona part dels governants continuen orgullosos en la intimitat de lestultícia del franquisme, perquè allí es van cimentar els equilibris econòmics que avui segueixen vigents. És una doble ofensa als represaliats, a aquells que van patir els efectes més degradants de la dictadura i que ns i tot avui continuen amb els seus familiars enterrats en cunetes. Tal vegada caldria analitzar detingudament per què en altres països com Xile, mesos després del colp destat de Pinochet, ja shavien organitzat associacions que ajudaven psicològicament les víctimes, que van poder esmenar en certa mesura les frustracions i els greuges que es derivaren de les estressants situacions viscudes. A lEstat espanyol, en canvi, el silenci va ser sovint la dosi mèdica infringida a les víctimes, i així es van transmetre les dolències psicològiques a lls i néts, pràcticament en la sang. Només la pèrdua de la por (després de dècades de la mort del dictador) ha permès que avui es reprenga límpetu per saber, per donar a conèixer, per reequilibrar la societat a través dels homenatges a aquells que van lluitar pel sistema que es gaudeix en lactualitat. Les recerques més actuals (com la que exposa lescriptora Clara Valverde2 sobre biopolítica i resistència), armen que els lls i néts dels represaliats en el franquisme i el nazisme són hereus de penes i dicultats no resoltes. Van ser criats interioritzant que, sobre determinats temes, era millor no remoure les aigües per no empitjorar la situació. El crit apagat era sempre millor que la protesta. La constricció, millor que la rebel·lia. La transmissió generacional del trauma es va traduir en bloquejos emocionals, inseguretat, ràbia no canalitzada o ansietat: