El que més sorprèn del drama de lexili republicà és, sens dubte, labandó a què es veuria sotmès. En efecte, hauríem de qualicar de drama humanitari el desplaçament massiu de població dun país a un altre (entorn de 440.000 persones) i el seu connament durant mesos en camps de refugiats. Com sorprèn, així mateix, la passivitat dels països democràtics i de la comunitat internacional (la Societat de Nacions) davant de semblant drama social i humanitari. Que la situació internacional estiguera presidida pels viratges cap a la guerra i la por (del feixisme o del comunisme) no justica loblit a què es va sotmetre els republicans que van optar per lexili. Com tampoc les dicultats que, amb lexcepció de Mèxic o lURSS, la comunitat internacional va posar a lhora dacollir-los.
La majoria dels valencians que es van exiliar ho van fer, també, després de la caiguda de Catalunya a través de la frontera francesa, especialment combatents, polítics, sindicalistes i intel·lectuals. Es calcula que dels 440.000 refugiats instal·lats el 1939 a França, un 9,5% eren valencians, i centenars dells decidiren ingressar en les Companyies de Treballadors Estrangers, destinades pel govern francès a construir forticacions en la frontera amb Alemanya, Bèlgica i Luxemburg. Amb lavanç de les tropes alemanyes la primavera del 1940, centenars de valencians foren fets presoners i, nalment, molts dells deportats als camps dextermini nazi, generalment com a apàtrides Rotspanier o com a enemics comunistes, compartint la mateixa sort que els jueus. Un col·lectiu important daquests deportats eren de la Ribera del Xúquer. Formaven part duna generació maleïda, marcada per lluites des dels anys anteriors i posteriors a la Gran Guerra; visqueren la crisi agònica de la Restauració; lèpoca dels «avalots» que acompanya els primers anys dentreguerres (afectats per la crisi social i per la revolució soviètica del 1917); la Dictadura de Primo de Rivera; els anys de lesperança democratitzadora i reformista de la Segona República; la crisi dels anys 30 i lascens del feixisme, i per descomptat, lexperiència de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de vora mig centenar de riberencs les biograes dels quals es vol visualitzar mitjançant una investigació, rigorosa i documentada, que pretén liquidar un injust buit historiogràc, atesa la despreocupació que ns ara ha mostrat el món acadèmic per lestudi daquesta vessant de la dura repressió soferta per milers de republicans espanyols i valencians.
Aportar visibilitat a aquestes dramàtiques biograes cobra sentit. Duna banda, perquè sovint la historiograa, excessivament preocupada per escrutar o escodrinyar únicament la superfície, les ha ocultades, i ha oblidat què hi ha al fons, què hi ha darrere daquesta mirada supercial. I el que hi trobem són drames personals, teixits primer de patiment i dolor als camps de Gusen, Mauthausen o Buchenwald, i doblit i silenci molt després, durant la Transició, que va sotmetre aquesta generació a una imperdonable i vergonyosa invisibilitat que ara es vol reparar. Hi ha, nogensmenys, una altra raó més profunda: la voluntat de compartir. I això té a veure amb una funció de la història que, sovint, soblida: la de dirigir-se al sentiment que ens vincula amb altres éssers humans, com ara el de la solidaritat. Vull dir que entre les intencions de la narrativa històrica destaca la de despertar sentiments. Em referisc al fet que els historiadors investiguem i escrivim per la necessitat que tenim de fer sentir als lectors. I en aquest cas, de fer veure allò que ha existit.
La incapacitat de comunicar les seues experiències ha turmentat molts dels protagonistes de lHolocaust. I com sha assenyalat, aquells que visqueren lhorror i el drama de lextermini en carn pròpia als camps mostraren una dicultat extrema a lhora de transmetre aquelles experiències viscudes. Primo Levi, deportat al camp de Monowice, ens recordà a Si això és un home que no va escriure sobre lHolocaust amb la intenció de formular nous càrrecs sobre la responsabilitat dallò que va passar, sinó per la necessitat de «parlar als altres» daixò, de fer que «els altres» en sabérem. Com una alliberació interior. Els protagonistes valencians de lextermini nazi no ho van poder fer, perquè la majoria van morir als camps. I entre els supervivents tampoc hi hagué una voluntat expressa de contar-ho, excepció feta dun parell de casos. Han estat, per tant, els autors daquesta encertada investigació històrica els qui ho han volgut fer i, vists els resultats, amb molt de rigor malgrat la dicultat que suposa lelaboració de desenes de biograes de persones desconegudes, les experiències de les quals sovint queden incompletes per la dicultat de teixir trajectòries vitals que no deixen documents escrits.
Tot i això, al llibre trobareu experiències de vida dramàticament apassionants, algunes desconegudes ns ara, com les de Julio Tomás Codina (la Pobla Llarga), mort al crematori de Gusen, igual que Vicente Vidrier Giménez (Torís); Enrique Ramón Albargues (Massalavés), que va sobreviure al camp de Mauthausen i va morir el 2002 a París als 92 anys; o el jove Rafael Sivera Escrivà (Alzira), un jove de menys de 20 anys, que també aconseguí eixir del mateix camp dextermini. Afortunadament, altres experiències de vida estan més documentades i acreditades, com les de Joaquín Olaso Piera (Carcaixent), o Virtudes Puricación Cuevas Escrivà (Sueca). Les històries de vida shan convertit en instruments imprescindibles per a la recerca, entre moltes altres raons perquè li atorguen un paper rellevant als subjectes quan es tracta dindagar en la comprensió dels fenòmens socials a partir del subjecte o dentendrels des de la perspectiva de lactor. És a dir, tenint ben present allò que les persones concretes han percebut, han experimentat, han viscut.
La intenció que anima aquesta investigació va en aquesta direcció i, entenc, hauria de constituir un motiu de satisfacció per a la historiograa valenciana que sha centrat en la repressió de guerra i postguerra, tant pel que comporta de reparació moral dallò que van sofrir els protagonistes, com pel que suposa daposta atrevida de recerca atesa la mancança de fonts documentals, o també, pel que signica dimpuls de la memòria històrica de la comarca de la Ribera.
Em referisc a la pregona preocupació dels autors per la recuperació del passat dels pobles de la comarca, concretada en recerques de notable interès entorn de les experiències viscudes, individuals i col·lectives; la seua voluntat de rescatar, organitzar i documentar el patrimoni oral i escrit que no és objecte de preocupació per part dels arxius tradicionals; així com el seu interès pels llocs de la memòria de la gent de la Ribera, o per la mateixa recuperació de la memòria històrica.
ALBERT GIRONA ALBUIXECH
Universitat de València
PRÒLEG DELS AUTORS
Estudiar la trajectòria dels republicans de la Ribera que passaren o acabaren la seua vida als camps dextermini nazis és fer, pràcticament, una mirada a tota la història de la primera meitat del segle vint. Els autors daquest estudi comptàrem amb notables dubtes de quan havia de començar la cronologia de la investigació, amb la possibilitat dexplicar amb profunditat els anys de la Guerra (on es concentren molts dels mals que provocaren lexili) o llançar la mirada enrere i rastrejar causes tal vegada indirectes però també importants, usualment relacionades amb les àmplies diferències econòmiques duna societat que rara vegada havia democratitzat les riqueses del país. I és que els protagonistes de la comarca riberenca compartien, sobretot, la seua pertinença (encara que potser no conscient) a les classes baixes de la societat valenciana. Parlem de forma genèrica i sempre trobarem casos que no sajustaran a la teoria, però són lls dun període de lluita per lapoderament de més drets i llibertats per part daquells estrats de la societat que tantes vegades havien estat silenciats. És per aquesta raó que el l de les conseqüències que provocaren leixida dels republicans es pot cercar en les revoltes a lEstat espanyol després de la Revolució del 1917; en loposició política a la dictadura de Primo de Rivera, o en lautocrítica constant al que molts consideraren una República edulcorada pels poders fàctics i les classes benestants. Per a moltes classes baixes, entre les quals el nivell danalfabetisme superava el 70% abans del període republicà, la República no es va entendre com un punt darribada en el qual es satisfeien totes les seues necessitats i demandes polítiques, sinó com un punt de partida de la construcció del país i la societat que tenien al cap. Tanmateix, després de dècades (més aviat de segles) denriquiment duns pocs per despossessió de la majoria (una teoria desenvolupada per David Harvey1), les estructures no sempre ho afavoriren. No és gratuït que les conseqüències directes de la Gran Guerra entre 1914 i 1918 es traduïren en pujades dels preus dels articles bàsics i en revoltes en localitats com la Pobla Llarga, on les vagues foren contestades per la Guàrdia Civil amb pallisses als insurrectes és el cas de loncle de Julio Tomás, que anys després acabà morint a Mauthausen. Sis veïns moriren aleshores per la repressió de les forces de lEstat i els ferits es comptabilitzaren per desenes, entre aquests, també el germà de Julio, José Tomás, que va rebre un tir de revòlver a la galta. Malgrat estar convalescent a casa, poc després també fou empresonat. Són situacions que es remunten a la segona dècada del segle XX però que expliquen el caldo de cultiu del qual salimentaren tants riberencs i riberenques que no estigueren disposats a arriscar-se que el colp destat de les tropes franquistes no obtinguera resposta, i que, perduda la guerra al territori espanyol, continuaren lluitant per la democràcia arreu dEuropa (per una idea de democràcia carregada de les reclamacions de les classes baixes des de feia segles).