Figura 2. El Cant de la Sibil·la es representa la Nit de Nadal, abans de la Missa del Gall
De la mateixa manera que el Misteri dElx amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de lAssumpció o el Cant de la Sibil·la en relació amb la Nit de Nadal, el gojos, amb més de 30.000 composicions documentades sens dubte, la forma quantitativament més important de la poètica catalana popular constitueixen una riquíssima parcel·la del cançoner que cal entendre vinculada a les corresponents festes religioses en llaor dun sant, un Crist o una Mare de Déu.5 Igualment, en últim terme també podríem adscriure a aquest mateix capítol del cançoner festiu religiós les carxofes i les aurores.6
Figura 3. Gojos de Sant Jordi, de Sant Feliu i de la Mare de Déu de la Llet
2. Nadal i Pasqua
De la successió de dies festius durant els quals se celebra una solemnitat també en diem festes. Xe! Que passeu bones festes!, Això ja ho aclarirem en passar festes, Passaré totes les festes a casa són expressions que podem escoltar en la majoria de treballs un 23 o 24 de desembre, i també abans de Setmana Santa. El DIEC és ben explícit, en relació amb aquesta accepció: festes són les vacances que es fan per Nadal, per pasqües. I analitzant el cançoner podríem posar-nos fàcilment dacord que, precisament, les festes de Nadal i de Pasqua articulen els dos principals cicles festius. Atenent les nadales i les cançons de Pasqua (no importa si de joc, de festeig, de berenar, de divertiment o simplement picardioses), prenem consciència que un gruix important quantitativament importantíssim de les nostres cançons tenen a veure amb les festes del solstici dhivern (del Déu nascut infant; del cicle de la vida que torna a començar) i les de la primera lluna de primavera (la Passió del Déu mort i tornat a ressuscitar). Cançons de festa són les nadales que tracten del naixement de Jesús, lanunci a Maria, els dubtes de sant Josep, ladoració dels pastors, la vinguda dels Reis Mags, la persecució dHerodes, la fugida de la Sagrada Família; i cançons de festa són, igualment, les que tracten de la curtedat del dia i la llargària de la nit, dels rituals, del fred, del costum de lasguilando, dels menjars típics, etc.7 Fins i tot, segons com, també podem considerar cançó festiva El cant dels ocells: la cançó més ben concebuda de tota la música popular del món, en paraules atribuïdes a Stravinsky.8 I és que, si bé és cert que El cant dels ocells sha transcontextualitzat contemporàniament com a referent de lemotivitat i la solidaritat humana, no deixa de ser, en origen, una nadala que recrea la creença medieval que els pardals poden parlar la nit del 24 al 25 de desembre.
Figura 4. Les festes de Nadal i les nadales
Des daquest punt de vista, són igualment cançons de festa manifestacions poètiques populars com Un dia de Pasqua, Ja venim de berenar, Ja ve Pasqua florida, Són alegres els dies de mona, Ja ve la mona, Ja ha vingut la Pasqua, etc. Fet i fet, la Pasqua és un dels àmbits vitals en què més i millor shan conservat les cançons populars valencianes amb una funció genuïna en jocs, excursions i rituals associats als tradicionals berenars de la mona.9 Ací em pica, / ací em cou, / ací em menge la mona / i ací et trenque lou!. Sense aquesta tipologia de cançons la Pasqua seria una celebració dessabeïda i muda. I, recíprocament, sense la Pasqua el cançoner perdria una de les parts més nodrides del repertori joiós. Perquè les de Pasqua són, com sha dit, les festes de la primavera: de ladolescència i la joventut; dels jocs, de lenamorament; de la celebració de la vida. I el cant la paraula poètica feta joia i diversió; incitadora de rialles i optimisme resulta indestriable daquesta atàvica celebració, vivíssimament conservada en la tradició cultural valenciana.10
Figura 5. Les festes de Pasqua habiliten tot un cicle de cançons populars
3. La celebració de la memòria. Moros i cristians
La paraula festa també al·ludeix les commemoracions desdeveniments singulars. Parlem així amb la mateixa propietat duna festa familiar amb motiu dun aniversari o un casament, com duna festa nacional en memòria dun fet històric rellevant. En aquest últim sentit, sens fan presents de seguida, a lhora de les exemplificacions, la festa de lEstendard a Mallorca el 31 de desembre, la festa del 9 dOctubre al País Valencià o la Diada de lOnze de Setembre a Catalunya, que commemoren, respectivament, lentrada de les tropes catalanes de Jaume I a Mallorca el 31 de desembre de 1229, lentrada del rei Jaume I a la ciutat de València el 9 doctubre de 1238, i la darrera defensa de Barcelona, l11 de setembre de 1714, davant del duc de Berwick durant la Guerra de Successió.
Però, sens dubte, entre les festes que celebren popularment la memòria i la història comuna destaquen, per espectaculars, esteses, lúdiques, participatives i internacionalment conegudes i reconegudes les festes de Moros i Cristians, que rememoren festivament les lluites i batalles entre musulmans i cristians a la Corona dAragó del segle XIII, durant els orígens i la consolidació del Regne de València. I sí: també en els Moros i Cristians la poètica popular ocupa un lloc preeminent. Tant que, fins i tot, centra un dels actes més característics de la litúrgia festera: les ambaixades.
Després de les entrades mora i cristiana (i, si es vol, del desembarc en poblacions com el Campello i, sobretot, la Vila Joiosa), lambaixada és segurament lacte més emblemàtic en la majoria de les festes de Moros i Cristians. Es tracta duna representació teatral pública a propòsit de les disputes dialèctiques i diplomàtiques que precedeixen la batalla entre bàndols.11 Lambaixador moro i lambaixador cristià són càrrecs festers dun notable protagonisme en la majoria de les poblacions que celebren Moros i Cristians. El primer representa en lambaixada mora un paper que reivindica per a lexèrcit mahometà la legitimitat del territori; el segon, després, en lambaixada cristiana, argüirà els drets que assisteixen lexèrcit cristià per a reconquerir el territori en qüestió. La poètica popular és, per tant, en les ambaixades, el centre de totes les atencions: el pretext necessari per a la gran escenificació coral de la batalla històrica entre sarraïns i cristians per part dels festers i del públic en general.
Sembla evident que el referent que conscientment o inconscientment subjau als actes de les ambaixades és la negociació històricament documentada que el mateix rei Jaume I va dur a terme amb el rei Çaen de València durant els dies previs a aquell històric 9 doctubre de 1238. Efectivament: la Balansiya musulmana, a diferència de la Madina Mayurqa, no va caure a mans cristianes amb els arguments de la sang, la destrucció, la mort i les armes, sinó gràcies a una molt més poderosa força: la de les paraules. No lèpica, sinó el pacte; no les espases, sinó les negociacions diplomàtiques van fer possible, en termes rigorosament històrics, la rendició i el lliurament de la ciutat de València a les tropes de Jaume I per part de lemir Zayyan Ibn Mardanix. En aquest sentit, els capítols 268-283 del Libre dels feyts són un testimoni de luxe que cap valencià mínimament interessat en el substrat històric de les festes de Moros i Cristians o, simplement, en la pròpia història hauria de deixar de llegir. Ací es refereix que Raiç Abulphamalet, nebot de Çaén, va exercir davant de Jaume I com a ambaixador i emissari de la paraula del rei sarraí. I que, de resultes de la negociació, es va aconseguir un acord, segons el qual els àrabs cedirien la ciutat abans de cinc dies, a canvi de poder-ne eixir protegits fins a Cullera, i de conservar-ne les propietats que hi pogueren portar.12 El fet que en molts municipis sinterprete encara lambaixada en llengua castellana (sovint a partir de textos de finals del XIX o del XX) no és sinó un clar i flagrant anacronisme, que traeix lesperit de la història medieval que la festa de Moros i Cristians suposadament evoca i commemora: la creació, a loccident de la Mediterrània, dun nou regne cristià amb carta de naturalesa pròpia, el Regne de València. Etnopoèticament, el fet que en les últimes dècades ambaixades de municipis com el Campello, Altea, Petrer, Cocentaina, Aielo de Malferit, Muro, lOlleria o Ròtova hagen pogut arrelar en la llengua pròpia del país sembla assenyalar el camí duna desitjable conciliació entre la festa i la memòria històrica que evoca.