Contra les essències, encara
JOAN ROMERO
Espanya inacabada, Publicacions de la Universitat de València, València, 2006
En aquest moment del guió, no hauria de ser notícia un llibre que critica el nacionalisme espanyol i defensa una concepció de lestat liberal i federalista. Però encara és en gran part novetat quan qui firma aquest llibre és un home com Joan Romero, catedràtic de Geografia a València i, el que és més important, exconseller i exdiputat socialista i antic secretari general del Partit Socialista del País Valencià.
Espanya inacabada és un volum que hauria de ser de lectura obligatòria a certs cenacles de Madrid i en mil punts inaprehensibles de la geografia dallò que sha definit, amb una poderosa metàfora, com l«Espanya profunda». El que hi diu Romero no és res de laltre món, però avesats al fet que en el Partit Socialista només semblen sentir-se de vegades amb rotunditat i claredat els pronunciaments de velles raboses nacionalistes com lexcitable Rodríguez Ibarra o linefable José Bono, aquestes pàgines desprenen una sensació de frescor i un profund desig de poder considerar la política, també entre espanyols, amb les armes humils però inequívoques de la racionalitat.
Lassaig de Romero comença reconeixent una obvietat: que en el pensament conservador espanyol (de Cánovas a Maura i de Primo de Rivera a Franco) no sols sha patrimonialitzat lEstat, «sinó també la idea mateixa del que era i el que havia i no havia de ser Espanya, negant, quan no reprimint, qualsevol dissidència reveladora de la diversitat». És així com sorgeixen dualitats molt estimulants, que han arribat íntegres pràcticament des dAtapuerca fins Mariano Rajoy: Espanya forta/Espanya feble, Espanya/ antiEspanya, Espanya nacional/Espanya roja, Espanya unida/Espanya trencada i així fins lexasperació.
En contra de la visió tràgica i essencialista de la història daquest dissortat Estat, Romero apunta una sèrie de motius pouats directament del sentit comú, però també duna observació sense prejudicis de la realitat política, geogràfica, lingüística i social. És així com enuncia sense que li caiguen els anells que «avançar i explorar unes altres lectures de la Constitució i consensuar reformes dEstatuts dAutonomia més coincidents amb el fet plurinacional hauria de ser possible, perquè cada millora percebuda des de les parts serà beneficiosa per al conjunt». I de seguida proposa un programa ad hoc que conté la proposta daprofundir la representació directa de les comunitats autònomes en les institucions europees (i li ha faltat reconéixer loportunitat de les seleccions esportives nacionals), replantejar a fons el paper dinstitucions obsoletes (com ara les diputacions provincials), permetre i encara fomentar lús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats i al Senat, o acceptar que les autonomies puguen tractar entre elles assumptes dEstat «sense la preceptiva tutela del govern central».
Un programa ambiciós, sense dubte, que en daltres àmbits motejaria Romero amb ladjectiu preferit pels ideològicament impotents: «traïdor». En realitat, són les úniques eixides viables per a un nivell òptim de convivència. Un recurs que haguera agradat a aquell Gaziel que, redactant les seues Meditacions en el desert, afirmava amb una certa melancolia que Catalunya només podria sentir-se a gust dins Espanya quan aquesta sassemblara decididament a Suïssa.
El que ve a dir-nos Joan Romero és que lhoritzó suís és possible, si cada agent no intoxicat per la propaganda carca sinstal·la un rellotge de cucut per a mantenir sempre operatiu inacabat el seu cervell.
Llegir, abandonar, rellegir
JOHN IRVING
Fins que et trobi, Edicions 62 Barcelona, 2006. Traducció de Carles Miró
Confessaré, dentrada, que he abandonat la lectura daquest llibre a la pàgina 600, aprofitant el número redó i a tres-centes sis planes del seu final canònic. Supose que és una declaració una mica desconcertant per a situar al frontispici del comentari dun llibre. És el que hi ha, però. I afegiré, de seguida, que no és que el llibre mhaja desagradat, o que Irving mhaja defraudat. John Irving és un narrador de raça i Fins que et trobi és un llibre escrit amb perícia i dun indubtable atractiu literari. Però jo no he pogut passar de la pàgina 600, i això és un fet inapel·lable.
Pensant-hi un poc, he arribat a la conclusió que havia situat aquest autor en un horitzó dexpectatives massa elevat. El títol anterior que nhavia llegit, Una dona difícil, fou una lectura ceguerosa, impossible dabandonar, perfectament addictiva. En un llibre com aquest Irving va donar el do de pit i és molt comprensible dic jo que qualsevol material posterior, en no resistir la comparació, provoque el desastre: labandó.
El que no pense fer, però, és sentir-me culpable per haver rescindit el contracte abans dhora amb un autor en absolut desproveït de talent i gràcia literària. Fa alguns anys un gavatx lúcid Daniel Pennac va escriure un opusclet prou difòs, Comme un roman (1992), que incloïa un decàleg de drets del lector. En el punt 3 daquesta llista (immediatament després del dret a no llegir i del dret a saltar pàgines) hi havia, memorable i solemne, el dret a no acabar un llibre. Potser en el fons només hi ha dues classes de persones, les que per regla general acaben de llegir els llibres que comencen i les que per regla general no ho solen fer així. En aquest cas, jo pertany a la primera classe, i per això, amic lector, hauràs de comprendre els meus dubtes metafísics relacionats amb Irving. És el cas que em costa molt no culminar un llibre quan lhe encetat, llevat dels casos, perfectament previsibles, del material defectuós que fa mala espina des de les primeres planes. Llavors, si és així, per què Fins que et trobi no mha fet el pes fins al final?
És difícil contestar a una pregunta així. Vaig emprendre molt bé les peripècies daquest Jack Burns sorprés en la més tendra infància, i pujat lentament envoltat de dones que el van convertir en un joguet eròtic fins la violació definitiva. Les obsessions del novel·lista de New Hampshire ell mateix protagonista infantil dun episodi de violència sexual, que ja eren rastrejables en volums anteriors, provoquen en Fins que et trobi una apoteosi eròtica a la qual el lector assisteix una mica impertèrrit, quan no discretament fascinat per lespectacle impúdic. Lhabilitat dIrving per a generar frases literàriament rotundes i situacions dramàtiques versemblants i ben descrites està fora de tot dubte. Però després de resseguir la infància i la joventut de Jack sempre cosides pel mateix esquema, hi ha el moment de dir prou. I prou és prou.
En realitat, mai no sabrem per què ens veiem impel·lits a abandonar un llibre. Potser, tal com està el món, perquè un lector es deixe seduir per un totxo de mil pàgines cal amarrar-se bé els matxos. Potser el temps que hauria esmerçat a acabar Fins que et trobi el dedique un dia a rellegir Una dona difícil. ¿Llegir dues vegades el mateix llibre equival a llegir dos llibres? No acabaríem mai!
Excel·lent obertura duna simfonia inexistent
YASMINA REZA
En el trineu de Shopenhauer, Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll