Lofici de lector
Un descobriment essencial
IRÈNE NÉMIROWSKY
El ball, La Magrana, Barcelona, 2006
Magradaria confessar, dentrada, que no em considere en absolut un «crític literari». Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.
Per a algú com jo, lalegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de lexistència, de les cantonades premiades amb sorpresa en lofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de lofici de viure.
Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 dagost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, sesvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, «jueus».
Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de lescriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. Leditorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint litinerari docultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.
Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.
És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa. I ara és lhora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement i disculpeu aquest llarg preàmbul, que mhe posat a llegir El ball. Volia més Némirovsky en tenia «mono».
Està El ball al nivell de Suite francesa? Completament. Hi trobem també la mestria en lús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.
Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Pels seus referents els coneixereu els grans escriptors, és clar.
La temptació del testimoni
PRIMO LEVI
Informe sobre Auschwitz, Edicions Ellago, Castelló de la Plana, 2005. Traducció de F. Miravitlles
Els qui tenim una relació sexual amb els llibres sovint no defugim el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre. Llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres, per pura inconsciència lectora o per una golafreria fora mida. El resultat proporciona estranys companys de llit.
Això mha passat ara a mi amb lInforme sobre Auschwitz de Primo Levi. Passava les pàgines daquest opusclet amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra mocupava del Doctor Pasavento dEnrique Vila-Matas. Desoint el consell evangèlic (que no sàpiga la teua mà dreta, etc.), de sobte ambdós llibres semblaven referir-se a una mateixa cosa, i les amenes reflexions de Vila-Matas sobre la desaparició del subjecte encarnades successivament pels doctors Pasavento, Ingravallo i Pynchon o Pinchon, deixaven de constituir un lleuger passatemps postmodern i es convertien en una greu paràbola que sense dubte haguera interessat Primo Levi.
Aquest interrogant que el narrador reitera al llarg de les quatre-centes pàgines de Doctor Pasavento («Don ve la seua passió per desaparéixer?») semblava al·ludir i era així, en efecte, en virtut de la meua bulímia lectora a les grans qüestions irresoltes en lobra del jueu italià. Levi es mortificà tota la vida amb la tortura que els autèntics testimonis moralment autoritzats de la tragèdia hebrea eren els qui van morir als camps, i no els supervivents. La supervivència, en aquest sentit, era una sospita permanent. Lautor de Si això és un home va portar el dilema fins a les últimes conseqüències: el seu suïcidi, al capdavall, era una resposta a un interrogant que durà tota una vida, i un teló forçós en una escena en què ja no era possible representar cap novetat remarcable.
El Rapporto sulla organizzazione igienico-sanitaria del campo di concentramento per ebrei di Monowitz (Auschwitz-Alta Silesia), publicat en català com Informe sobre Auschwitz, és un text de gran interés per a bussejar en la gènesi de lobra de Primo Levi. En realitat, són unes pàgines escrites entre Levi i el metge Leonardo Debenedetti company de Monowitz, a petició de les noves autoritats russes. Les quatre mans, però, no oculten la simplicitat i la claredat estilística, autèntica divisa autorial de Primo Levi. Lhorror, així, és presentat en aquest opuscle de la manera més asèptica i científica possible. Això, però, no li lleva ni una mica de càrrega meditadament espaventable, com si lasèpsia fóra simplement una garantia de probitat testimonial.
De lestudi crític de Philippe Mesnard, que acompanya el text principal, focalitzar tan sols una paradoxa: Mesnard té interés a desfer el «mite» de la claredat de Levi, en nom de la complexitat de les emocions que convoca. Però la claredat és la cortesia de lescriptor com del filòsof i en canvi la prosa del mateix Mesnard, farcida de la supèrbia retòrica i la convexitat sintàctica habitual en la llengua acadèmica francesa, col·locada al costat de la de Levi, estimula una rotunda lliçó de modèstia.
Ja fa més de seixanta anys que es va descobrir la realitat dAuschwitz. No queda res de Monowitz simplement un monòlit commemoratiu, el camp auxiliar on van estar-se Levi i Debenedetti. Però el camp principal, encara intacte, és una icona que recorda que, encara que el subjecte haja desaparegut, el racisme criminal és una temptació que sempre retorna. Només per això ja val la pena llegir Primo Levi.