Excel·lent obertura duna simfonia inexistent
YASMINA REZA
En el trineu de Shopenhauer, Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll
Escriu Sándor Márai, en La dona justa (aquesta peça superba de la literatura burgesa):
Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que thas dacostar a la lectura com si fos un duel, amb lestat dànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, lhas de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.
La frase em va agradar, quan la vaig llegir, perquè sadeia bastant amb lactitud que magrada prendre quan menfronte a un llibre. Si descartes dentrada els llibres roïns, perquè en general no val la pena dedicar-hi temps ni atenció, és amb els altres amb què entaules la lluita cos a cos. I no sempre nixes vencedor, això és un fet.
Agafem un volum com En el trineu de Shopenhauer. Venia precedit per una fama notòria. El mateix títol és intrigant i eufònic i pot sostindre ben bé latractiu preliminar de lobra. Lautora ha rebut nombrosos premis (tot i que això no és garantia de res, tal com està el món) i leditorial ens informa que la seua primera novel·la, Una desolació (Empúries, 2000), va obtindre «una gran acollida».
Semblen bons hams per a decidir-shi, i això vaig fer. Una vegada llegit, però, he de reconéixer que vaig quedar un poc desconcertat. També afegiré, per si de cas, que potser, simplement, sóc jo qui no ha sigut capaç de captar tot el que lobra contenia, el que hi havia previst lautora i el que qualsevol altre lector, en el seu combat particular, potser haurà estat capaç de projectar-hi.
En el trineu de Shopenhauer consta de vuit petits monòlegs (el menor, de tan sols dues pàgines) que sadrecen uns personatges a uns altres: Nadine Chipman a Serge Othon Weil, Ariel Chipman (el marit de Nadine) a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman, Nadine Chipman a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman de nou, Nadine Chipman una altra vegada a la psiquiatra, Ariel Chipman a Nadine Chipman i la psiquiatra a tots tres.
El resultat daquest diàleg de bojos és una desassossegant sensació destar assistint a una desfilada de monstres domèstics, éssers desvalguts, desorientats, temorencs de la mort i assaltats pel desamor i, tal com sassenyala explícitament, commoguts en el més íntim pel fracàs de la filosofia fracàs personalitzat en Louis Althusser estrangulant la seua dona Hélène. I tot això està molt bé, però precisament quan has aconseguit penetrar en la lògica daquesta colla peculiar, lopuscle es clou (són 94 pàgines de lletra molt generosa).
Què fas amb un llibre així? Quina mena de duel hi estableixes? Magradava el tema, magradava el tractament, però quan sha acabat mhe quedat amb un pam de nas. On és la resta de la història? Tenim la introducció, però hi caldrien un nus i un desenllaç, per utilitzar una terminologia clàssica.
És bonica i commovedora la imatge daquest deixeble dAlthusser lliscant damunt el trineu dArthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca
La infància com a decepció
J. M. COETZEE
Infantesa. Escenes de la vida a províncies, Edicions 62, Barcelona, 2006. Traducció de Dolors Udina
Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, lescola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel·lista sud-africà J. M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust duna certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.
Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pa amb tomaca perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, daltra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que lenvolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna («Té dues mares. Nascut dos cops: nascut duna dona i nascut duna granja. Dues mares i cap pare») i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats («Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és dells, sempre ho ha estat»).
No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que shi aproxime. Tanmateix, la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan sens conta lepisodi en què un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan sen va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, lhaurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu
En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals per utilitzar les seues paraules amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil·lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries dinfantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).
La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.
I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.
Les primeres paraules
JEAN PAUL SARTRE
Els mots, Proa, Barcelona, 2005. Traducció de Josep M. Corredor
Quan Jean Paul Sartre publica Les mots, lany 1963, té 58 anys. És ja la glòria compromesa i estràbica de la filosofia francesa, un maître-à-penser que es permetria el luxe, molt poc després, de rebutjar el premi Nobel de literatura. Les mots és, en essència, una autobiografia centrada en la seua infància i primera adolescència. Per què un escriptor, entrat en anys, sent de sobte la necessitat de fer llum de fer llum de lúnica manera que sap: per escrit sobre els primers anys de la seua vida? Perquè en aquests anys hi ha el misteri on es cou la personalitat, les primeres imatges gravades a foc en la consciència, el principi del que sés i les causes profundes del que sha arribat a ser. Perquè en la infància i en això tenia raó molt probablement Sigmund Freud hi ha lorigen de les experiències primordials que ens fan estar en el món duna determinada manera, i no de cap altra.