Al lloc on habità el seu venerat Montagine
Per increïble que resulte, la morada espiritual duna glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa dapartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne que així es diu el poble és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de «Morts pour la France» i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat duna terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és duna bellesa profitosa i punyent.
Passant per alguns dels vestigis de lHolocaust
Recorde molt bé la primera vegada que vaig veure el complex concentracionari dAuschwitz. Com passa amb els llocs que, abans que els conegues, vénen precedits per una exhaustiva literatura, per una visualització bigarrada, aquell lloc mític aquella fita en linventari universal de lhorror existia ja en el meu imaginari molt abans que hi compareguera físicament, un dia de juny de lany 2003. [] Qualsevol que haja visitat aquests llocs no oblidarà mai les tones de cabells amuntegades, els milers dulleres, o les maletes on els desgraciats que anaven a la mort sense saber-ho van apuntar els seus noms, pensant a recuperar-les després.
Sense esmentar els fragments dels seus dietari publicats que reprodueix literalment en algunes ocasions.
Aquesta cruïlla descriptures ve tamisada harmoniosament per un estil eficaç i rotund amb què la prosa de Garí excel·leix sense embuts. Respectuós i amatent dels pares literaris més pròxims com Pla o Fuster, per citar-ne alguns dels més obvis ja fa anys i títols que ha sabut recórrer un camí literari personal i ben recognoscible en el panorama literari català.
Una veu tocada per la ironia, de vegades sarcàstica, de vegades més sorneguera però sempre crítica, que va destil·lant quan convé; sovint a partir de temes religiosos: «Sí, era lèpoca en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a laltra vida, i vostés comprendran»; o polítics, com apreciem en el rebateig de lex-president de la Generalitat Valenciana Paco Gürtel Camps.
Una veu directa i amb pols ferm que destaca en lús duna una adjectivació rica i generosa que juga amb el ritme, amb lenginy («crítics implacables, incorruptibles i indelebles»), amb el matís o la graduació («sensual, perfumada i misteriosa»; «ràpid, fugisser, instantani») i la sorpresa («de personatges trastornats i desguitarrats» o adverbis «epitàfics»), amb una clara predilecció per la cadència de tres, que recorda conscientment o no els gustos de Pla o Proust, dos dels seus mestres. En altres ocasions només un adjectiu és suficient per fer el ple; per exemple, quan qualifica daquesta guisa alguns polítics actuals: «lexcitable Rodríguez Ibarra o linefable José Bono».
Sense profusions líriques, però dotat per a la metàfora i la comparació ben trobades, que accentuen lexpressivitat i eloqüència de la seua prosa. Vegem si no aquesta genial conclusió per a Tot pelant la ceba, de Günter Grass: «Sha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que linterior està ben podrit. I no diré noms».
Una veu, al remat, que parla una llengua acurada i culta, amb evidents ressons de la seua formació en altres llengües com el francès i langlés, però dautèntic i refinat sabor popular. Un equilibri fràgil que Garí assoleix, contribuint a dignificar una llengua viva oïda i parlada que sovint esdevé també un recurs per a apropar-se i connectar amb el lector. Hi destaquen minidiàlegs amb els autors dels llibres que ressenya («Diu Nothomb, per cert, que els francesos inventaren lamor. No, carinyo, lamor és un invent dels trobadors occitans. Però això no li ho tindrem en compte»), troballes expressives com aquesta: «psicoanàlisi de pa amb tomaca», o ladhesió eufòrica que el fa corejar un genial i definitiu «Montaigne forever».
Aquest compendi darticles llueix amb vigor gràcies a lencaix just entre la proximitat al lector, lelegància expressiva, i la claredat en lexegesi, tot ben amanit amb recursos com la ironia, lhumor i el making of de les obres, per en-ganxar el lector i enlairar-lo envers les cotes més altes. Amb aquest volum ens ofereix part de la seua pàtria literària per plaer, pel goig de compartir, per ofici; acollim-lo, doncs, com a lectors perquè «també ells els llibres vénen a nosaltres com els immigrants que són, i hem doferir-los un espai en la nostra nacionalitat literària». Amén.
Criteris dedició
Reunim en aquest volum els articles i ressenyes que Joan Garí ha anat publicant durant els darrers deu anys en formats diversos. La majoria procedeixen del setmanari El Temps (2006-2014), del diari Ara (2013-2014) i del seu blog Lofici de lector (2000-2014) que, com afirma lautor, ha esdevingut el dipòsit de materials, lespai on ha anat desant bona part del que anava publicant en premsa (El Temps, Ara o Caràcters). En format de paper o en format digital, la dispersió i el fragmentarisme propis daquests temps impel·leixen el creador a recollir en un únic, i primer, volum les peces disgregades per lespai 2.0. Un transvasament prou habitual que afecta principalment a dietaris i blogs, que sovint muden el seu suport original i passen a editar-se, segons el cas, en paper o digitalment.
El criteri dordenació daquests assaigs breus ha estat el més senzill i alhora més respectuós amb el procés descriptura i de publicació. Els articles segueixen la cronologia de la publicació amb lexcepció dels escrits sobre lobra de Marcel Proust: À la recherche du temps perdu, que lautor ha volgut aplegar i situar al final daquesta obra, com a homenatge a un dels seus autors de capçalera i merescut colofó daquest volum.
Només una màxima ha regit la selecció daquest compendi dassaigs: la protagonista havia de ser la literatura, i més exactament, la lectura. Per aquest motiu la tria sha confegit en funció de la temàtica de les obres ressenyades, amb comptades excepcions que vénen justificades per la qualitat literària dels textos. Formalment, hem volgut deixar-hi constància de la referència completa dels llibres que es comenten per evidenciar lorigen daquests escrits.
Anna Esteve
Universitat dAlacant
Lofici de lector
Un descobriment essencial
IRÈNE NÉMIROWSKY
El ball, La Magrana, Barcelona, 2006
Magradaria confessar, dentrada, que no em considere en absolut un «crític literari». Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.