Aquesta presència rotunda del jo resulta ser també una estratègia estilística manifesta que, juntament amb les freqüents apel·lacions al lector (amb la segona persona del plural o amb lús de vocatius com ara «amics» o «amic lector») i les interrogacions que entrelliguen i fan avançar la valoració de les obres proporcionen sovint una sensació de conversa i generen un clima de complicitat plaent i confortable.
Normalment, les referències més clarament autobiogràfiques irrompen amb força al principi dels escrits per captar latenció i guanyar la confiança del lector. Molt sovint, apareixen a propòsit del tema del llibre ressenyat. En concret, ens assabentem que té «un avi per part de pare que va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi la reclusió de lavi, el patiment de mon pare, el seu germà i làvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat ha pesat com una llosa en el relat familiar. I ara sóc jo lencarregat dexorcitzar aquesta memòria, i ho aniré fent de lúnica manera que sé: segregant literatura». La vida, de nou, com a matèria literària present i futura.
Aquesta proposta dialogant sestén també als judicis negatius que li mereixen determinats aspectes dalguna obra en ocasions molts comptades, es mostra implacable. No debades, Garí és un fusterià de soca-rel i el diàleg, empeltat sovint dironia, esdevé una actitud vital, a més del fonament de lassaig. En el cas de En el trineu de Shopenhauer sol·licita suggeriments als lectors per contrastar el seu judici.
És bonica i commovedora la imatge daquest deixeble dAlthusser lliscant damunt el trineu dArthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca.
I és en virtut daquesta llarga conversa que estableix amb el lector de les seues columnes i posts que savé a relatar la frustrada i frustrant peripècia personal com a director duna col·lecció literària que va naufragar abans de veure editat Locucions de la Sibil·la, com a introit a la crítica daquesta obra.
Si les obertures acostumen a tirar mà de lapunt autobiogràfic, els finals solen ser redons, potents, amb frases que esdevenen sentències, de síntesi que es condensa bé en la metàfora, bé en la imatge nítida que perdura en la retina del lector per més temps: «Una obra oberta, doncs, que València no entendrà. Perquè, amb el fum de totes les traques, només es distingeix bé la distància entre el nas i el melic». Cloendes que apel·len al lector de vegades amb la provocació: «Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines», de vegades amb la suggestió dels punts suspensius o bé acaben amb la simple constatació o reafirmació del judici exposat, que contribueix a genera aquest aire de conversa o, si més no, doralitat amb un «Queda dit» o un «Doncs això».
Les proses de Garí, dacord amb la seua concepció literària, inclouen amb plena naturalitat lhibridisme formal i textual característic del dietaris. En aquest sentit, acullen laforisme, per on va destil·lant amb enginy bones dosis del seu pensament i creences sobre la literatura («la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques» o «Del clàssic, com del porc, tot saprofita») i sobre la vida, que paga la pena reproduir:
Perquè leducació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.
La psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se nescapa.
A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil.
Juntament amb els apunts en què sentreveu la força del narrador, a partir danècdotes que semblen encomanar-se de lesperit del llibre sobre el qual parlarà:
Un home escriu en un café a la badia dAltea. Al davant dell, lAlbir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà o enllà, qui sap la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. Lhome pren el seu café, acompanyat com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge duna botella daigua mineral. El café sha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan shaurà acabat, laigua li eliminarà del paladar les restes oficioses dun reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades daquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. Lhome, però, aprofita el temps posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia sacabarà amb el sol, al darrere de lAlbir, però lhome, inexpugnable a la trinxera de la seua taula allà on és, segons confessa, de vegades lúnic valencianoparlant del lloc nhaurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café sha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta.
Tot i que simposa, com és lògic, una clara tendència a lescriptura dietarística, amb la repetició i la diversitat que li és pròpia. Hi llegim records personals:
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel·la i jo un dassaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques.
Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel·ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant duna tassa de cafè, en un daquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què mhavia semblat el seu llibre.
és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums dEnid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del mateix Puntí. En la qüestió sexual, daltra banda, les primeres pel·lícules classificades «S» van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle).
La crònica del present:
Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambigües de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment danar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat.
I la crònica de viatge, entre el present i el record, que és la més abundant. Des del camí de Santiago:
Vaig passar uns dies, a mitjan mes dagost, recorrent la costa guipuscoana tot fent lanomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí [] naix al «pont internacional» que separa Hendaia dIrún. Si lemprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí tensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixeràs unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. [] No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi magrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.