unes memòries no són res més no poden ser res més que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada dun xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que lenvolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls.
Perquè «lautèntica prova de foc per a la seua literatura consistirà a inventar el que ja era real». Lautor subratlla amb insistència i és un pensament central, que reapareix també en altres de les seues obres el valor de la literatura que, sota aparences ben diverses i híbrides (dietari, memòria, novel·la, conte), erigeix una història que no necessita de personatges inventats ni descenaris exòtics ni llunyans per apuntar directe al cor i al cap, per a il·luminar el moll de la nostra existència. La literatura, sembla voler dir, és dins nostre. I, en consonància, defineix el seu projecte literari:
Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de lespill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
Un interès menor com a lector, però també notable, demostra per la narrativa actual; la poesia, i encara més el teatre, són convocades en aquests articles de manera molt més esporàdica, tot i que no menys reeixida recomanem especialment les crítiques dedicades a Walt Whitman o Joan Margarit. Al voltant daquestes lectures narratives plana amb insistència un interrogant força significatiu de la concepció literària de lautor. El formula en aquests termes: «¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants daltres autors transcendentals de la nostra primera centúria?» I el respon com a lector, i també com a escriptor, amb una rotunda negativa malgrat constatar que aquesta siga la tendència majoritària de la narrativa que es publica a hores dara.
Conceptes i idees literàries que van forjant lescriptor: literatura sobre literatura; corregir i augmentar, que deia Fuster. Garí desvetlla les fonts que lhan nodrit i el caràcter de la conversa que manté amb els seus companys de viatge. És per això que, sense voler cansar el lector amb un rànquing dautors o un exhaustiu llistat de les lectures comentades al llarg i ample dels seues articles, considerem un lloc comú obligat dels pròlegs en aquesta mena dobres apuntar-hi els llocs més transitats.
Hi ha algunes temàtiques que van reapareixent en aquest itinerari. Hi tenen un pes molt rellevant la literatura sobre lholocaust, molt sovint en clau testimonial, de la mà de Primo Levi per citar-ne un dels autors imprescindibles, i seguint-la de prop les històries que recreen o reflexionen sobre la nostra tragèdia bèl·lica més recent: la guerra civil espanyola, en molts sentits present i irresolta encara. Ja hem dit que dietaris, autobiografies i memòries ja siguen en forma novel·lada o no, així com llibres que conreen en noble art de laforisme (com el de Ponç Pons o Marina Tsvetàieva) són una altra de les debilitats de lassagista. Per aquestes pàgines passegen Coetzee, Grass, Bernhard, Sartre, Pamuk, Amos Oz, Trapiello, Pitol, Uribe, Estellés, Umbral i un llarg etcètera. Un altre pecat plenament assumit i confessat de la col·lecció que ens ofereix lescriptor de Borriana és la literatura eròtica, de la mà dautors de la cultura oriental i daltres com Catherine Millet o el recuperat Valerià Pujol.
El pòdium, però, està ocupat per Michel de Montaigne, en primer lloc i per damunt de tots; el segueix Proust, a qui simbòlicament dedica lepíleg daquest volum, i la tercera posició resulta menys evident o podria ser disputada per diferents noms. Aquesta bicefàlia entre el pare de lassaig i de la literatura autobiogràfica i el fundador de la narrativa moderna si sem permet el mot il·lustra molt clarament la sensibilitat del lector i el temperament de lescriptor: prefiguren i integren el seu projecte de creació literària i en proporcionen una fotografia prou exacta.
Garí es presenta com un lector intel·ligent i curiós, més atent a les literatures estrangeres, que sescriuen en francès, alemany, castellà, italià, hongarès, albanés i fonamentalment en anglés és coneguda la passió que sent per la cultura nord-americana i que plasmà en linclassificable Història dAmèrica que no pas a la catalana. Tot i que no falten comentaris sobre lobra de Jaume Cabré, Daniel Bezsonoff, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Josep Palàcios, Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, entre molts altres, amb predilecció per Valentí Puig o Joan Francesc Mira. Un lector que, a més, sap alternar amb encert la lectura de les novetats literàries amb el retorn als clàssics, no necessàriament arran duna nova edició. Aquesta riquesa i varietat en la tria dobres esdevé un al·licient més per a llegir aquest volum i endinsar-nos en una biblioteca ben assortida, confegida per un lector audaç, lúcid i conscienciós amb qui poder conversar i millor encara discutir.
Al remat, aquest espill projecta una imatge de lescriptor com un lector culte i coherent, de vasta i ben garbellada cultura literària, que des del principi posa les cartes sobre la taula i ens parla sempre des de la subjectivitat més íntima i irrenunciable tant en la selecció de les obres com en els comentaris. Qualitats que lajuden contagiar la passió per la literatura i despertar linterés per la majoria de les obres que ressenya; és capaç de convèncer el lector perquè confie en el seu criteri i anote, a ulls clucs, moltes de les referències en la llista dobres «pendents». Un mèrit potser la vertadera i més preada virtut duns papers daquesta mena que només és possible amb la sinceritat (autenticitat) i la solvència que demostra. I no cal insistir-hi, amb el saber fer de lescriptor.
Lofici descriptor
Si fem una ullada a la trajectòria literària de lautor de Viatge pel meu país, observarem com sembla esquivar les convencions o les fronteres clàssiques dels gèneres; la fe que professa només té un objecte de culte: la literatura, la bona literatura, mentre que la carcassa amb què es presente aquesta literatura és del tot secundària. Potser per això la literatura autobiogràfica, i molt especialment el dietari, per la seua índole refractària a qualsevol limitació, que defuig letiqueta i gairebé safirma en la desobediència a qualsevol regla, encaixa tan bé en el seu projecte literari.
Aquesta circumstància serveix per contextualitzar també el volum darticles de crítica literària que presentem i que podem incloure en el calaix de lassaig. Una escriptura que connecta de manera natural amb el jo de lescriptor, que és el punt de vista i de partida reivindicat per Montaigne, indefugible per a Fuster, però també esdevé el tema, si voleu tangencial, dalguns dels articles. Ara, lofici de lector és també ofici de viure i en aquesta simbiosi es fa inevitable llegir-lo almenys en part com un dietari de lectures.
Aquesta presència rotunda del jo resulta ser també una estratègia estilística manifesta que, juntament amb les freqüents apel·lacions al lector (amb la segona persona del plural o amb lús de vocatius com ara «amics» o «amic lector») i les interrogacions que entrelliguen i fan avançar la valoració de les obres proporcionen sovint una sensació de conversa i generen un clima de complicitat plaent i confortable.