Paràbola del pare i el fill
CORMAC MCCARTHY
La carretera, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Rosa Borràs
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, lin vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que lintrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història dun pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades dun holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut destruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència daltres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot dunes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels «dolents», pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
«Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.» Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar: «Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré».
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu presumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendres més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador duna novel·la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres lany 1988, dins lenyorada col·lecció «Larcà» de leditorial Laertes. Aquesta història dun únic humà supervivent dun cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret deixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel·lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel·la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de «Les millors obres de la literatura universal», la col·lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar didioma. Aleix passa sovint per davant daquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), nescollirà un i el llegirà. Si maccepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre «juvenil». Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua «edat». Però la literatura i la vida és tota una altra cosa.
Nosaltres no fem aquestes coses
GÜNTER GRASS
Tot pelant la ceba, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Pilar Estelrich
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans darribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip durgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts nopinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a lautor o no. En molts casos aquests savonaroles daigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores dara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: lhome considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX el segle de les grans col·lisions ideològiques, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no shavia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, lha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi destricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que sestila ara és precisament el cas contrari: intel·lectuals alts i cepats que, després dhaver militat en ETA o en el GRAPO o dhaver demanat amb fervor lautodeterminació dEuskadi, a les velleses sapunten a la defensa duna agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febre adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats dabsolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic i la perd contra la impunitat del nazisme. Sem dirà que com Grass nhi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-sen tan lluny. Com explica el jove SS, nhi havia exemples a mà del «camí correcte», com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure larma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: «Nosaltres no fem aquestes coses».
Potser Grass hauria dhaver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb lun senlairava la seua virilitat miliciana i amb laltre shorroritzava davant lautèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que sadonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. Sha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que linterior està ben podrit. I no diré noms.