Lhome al centre del món
MICHEL DE MONTAIGNE
Assaigs, llibre primer, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006. Traducció de Vicent Alonso
A Schönbrunn, limponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sissi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal daquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o la vella llitotxa de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic així ho he comprovat personalment és allò de què més orgullós estava lemperador: un petit quarto de bany destil britànic, amb wàter personal proveït de desguàs a lexterior. En limperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant daquest element dintimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra shi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici duna amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: «tebeos per a intel·lectuals». Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que lautor utilitza com a argument duna autoritat dissuasiva: «Només cite els altres per expressar-me millor». Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre leducació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins laigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne i també el seu caràcter de genial precursor rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas dhaver descollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu «Poques vegades sóc presa daquestes violentes passions. Tinc la intel·ligència dura, per naturalesa, i cada dia lencroste i lenfortisc amb la reflexió» (Sobre la tristesa) per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que «Jo mateix sóc la matèria del meu llibre» cal prendre-sel amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punt i comes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball dun segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. Neixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
La mirada burgesa
DEZSÖ KOSZTOLÁNYI
Anna Édes, Proa, Barcelona, 2006. Traducció dEloi Castelló
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar lescomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia daquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, sinteressa per primera vegada per la criadeta. No nha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el duna altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, «indiferent, amb les cuixes una mica separades», per a després afegir, com qui no vol la cosa: «El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates».
No sembla lescena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi shi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però nestà tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles sen vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir dun estricte empirisme). Després hi ha aquella mena dhomes que, com ens recorda el narrador daquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, «que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa». Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i loblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció dAnna, lespiral de violència en què senfangarà insospitadament lacció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. Lautor daquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindres al marge daquestes dicotomies: «No era un dells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre daquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts». Moviszter serà lúnic que, al final, es col·locarà de part dAnna. Serà lúnic que demostrarà un mínim dempatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i dhumanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat daquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura dun altre món. Un daquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, dalguna manera més pur.
La invariable condició humana
NAGUIB MAHFUZ
El carreró dels miracles, Bromera, Alzira, 2007. Traducció dIsaïes Minetto i Josep Franco
De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres conterranis shan esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs dindígenes feréstecs on això siga així, però lexperiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.