El que tenen en comú La mort dIvan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què shi té la institució matrimonial. La fredor de la dona dIvan Ilitx (només el criat Gueràssim sinteressa realment per ell en la seua agonia) deriva en ladulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història dIvan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica dun malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca larribada de la mort. La mestria del relat rau precisament en laccentuació del nivell de normalitat dun fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú cada hora, cada segon i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu lescollit quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit duna altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer que sobri amb dues cites de levangeli de Mateu abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena «prostitutes a llarg termini» i a les segones «prostitutes a curt termini» (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en la nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix lamor a «lexcés dalimentació» duna vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una interpretació que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. «La virginitat és un estat superior», afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt dun vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi «se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni». Doncs això.
La biografia de la ciutat
ORHAN PAMUK
Istanbul. Ciutat i records, Bromera, Alzira, 2007. Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
He pensat sovint que unes memòries no són res més no poden ser res més que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada dun xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que lenvolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor daquesta constatació i el suc agredolç que sen destil·la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims daltura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de lintegrisme lhan obligat potser temporalment a lexili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma shi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència daquest darrer és sempre inapel·lable. En el cas dIstanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) mha semblat reconéixer un exercici literari duna honestedat certa, la dun escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament perquè la seua ciutat samare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental lomplin de melancolia.
El hüzün (una paraula darrel àrab i que en turc actual significa «melangia»), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne mitigada i salvaguardada pel racionalisme o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu lantic esplendor otomà amb la sensació que loccidentalisme és un projecte inconclús potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o larmeni, ara només shi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació daquest fracàs només pot ajudar a segregar lelegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia dIstanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual alternança de text i fotos així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del mateix Pamuk, ja que la biografia de linfant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, lelegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de lúnic projecte plausible de vida. «La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix». O, dit duna altra manera: «Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida».
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és lúnica heroïcitat finalment possible. Col·locades paral·lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografies de xiquets sassemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és dIstanbul. Istanbul és dell. I el temps el gran enemic comú dels homes i de les ciutats no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
Paràbola del pare i el fill
CORMAC MCCARTHY
La carretera, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Rosa Borràs
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, lin vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que lintrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història dun pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades dun holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut destruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència daltres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot dunes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels «dolents», pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).