Són molts els escriptors que han realitzat aquesta operació. Josep Maria de Sagarra, per exemple, dedica bona cosa de les seues Memòries a eixos primers anys, amb pàgines emotives i, per moments, prodigiosament evocatives. Un escriptor en les antípodes de Sagarra, el sud-africà nacionalitzat australià J. M. Coetzee, publicava lany 1998 el primer volum dels seus records biogràfics amb el títol ben explícit de Boyhood: Scenes from Provincial Life, que Edicions 62 ha editat en català (Infantesa: escenes de la vida a províncies). Per a un escriptor, no hi ha res com bussejar en els seus primers anys: alguna cosa del misteri de la vida hi batega violentament.
Sartre va créixer sense pare, i per això assegura que no li va ser inculcat el principi dobediència. Son pare festejà sa mare i li féu un fill a corre-cuita, per a tot seguit intentar «refugiar-se en la mort». El més semblant a un referent masculí en la família, vagament patern, seria lavi Karl, alsacià, que parlava malament la llengua francesa, per la qual sentia, tanmateix, una torbadora adhesió emocional, que va encomanar al nét. Aquest es confessa ungit intellectualment amb una «jovialitat sacerdotal» per la condició de clerc del seu iaio, que linfluiria decisivament en el seu decurs vital.
És així com el jove Jean Paul va créixer enmig dels llibres del despatx de lavi, a lombra protectora del Grand Larousse. «No hi ha pares bons», diu Sartre, però en canvi tampoc no es coneixen avis dolents, o això hem dentendre quan el veiem imbuir-se de literatura imitant el pare de sa mare: Les enfants du Capitaine Grant, Le dernier des Mohicans, Nicolas Nickleby, Les cinc sous de Lavarède i tot el que caiguera a les seues mans. Després, més avant, el fulletó matinal de Michel Zévaco a Le matin. I finalment, com una conseqüència lògica, escriure les seues pròpies novel·les, amb el perill dacabar emulant la sentència de Chateaubriand: «Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres».
També el cinema és un descobriment fastuós i provoca en el memorialista curioses associacions didees:
Aquell públic tan barrejat semblava reunit més aviat per una catàstrofe que no pas per una festa [] Em vaig fastiguejar de les cerimònies i vaig adorar les multituds, nhe vistes de tota mena, però no vaig retrobar aquella nuesa, aquella presència sense retrocés de cadascú en tots els altres, aquell somni despert, aquella consciència obscura del perill de ser home, fins lany 1940, al Stalag XII D.
Lescriptor que arribà a ser es va formar amb aquests elements. Els mots que hi aprengué els faria servir tota la vida.
Llibre sense títol
SUSO DE TORO
Home sense nom, Bromera, Alzira, 2006. Traducció de Carles Miró
Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer dexposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, dapamar-lo, de fer-ne lautobiografia moral. Molts llibres shan publicat vindicant finalment el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i duna indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja sens havia oblidat que els qui van guanyar la contesa els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificar ledifici lent daquest orgull i el rastre daixò no sapaivaga amb només un quart de segle de democràcia.
Home sense nom és un intent de resseguir la genealogia dun vencedor, però no un de qualsevol. No es tracta dun capellanot, ni dun senyoret que se lagafa amb paper de fumar, ni tan sols dun reaccionari de manual. El protagonista daquesta novel·la és un home del seu temps, un psicòpata que es troba dins la guerra en el seu element més pur. Entrenat a Alemanya amb els nazis, demostrarà tot el que sap en les primeres setmanes de la contesa a Galícia, quan cal netejar el país de demòcrates, proletaris i galleguistes. I després els tres anys de conflagració, i en acabant la guerra mundial, amb la División Azul, una altra vegada al costat de Hitler.
Largument de la novel·la té alguna cosa de teatral. El protagonista, ja nonagenari, agonitza en un hospital. Intermitentment conversa en els escassos moments de lucidesa amb el seu company dhabitació, El Nano, per a qui inicia la llarga rememoració duna vida dedicada al dolor i la voràgine. El Nano té el privilegi dassistir a lúltim acte duna existència privilegiada perquè és un privilegi deambular indemne pel centre mateix de linfern, com un Comte Arnau rediviu, però no en serà lúnic testimoni. El vell rep també la visita duna dona, Cèlia, en qui ell veu un àngel amb qui barallar-se tota una nit, com Jacob. Aquest àngel és lanunci de la seua fi, de la definitiva consumació, ni que Cèlia en realitat només busque anècdotes o històries interessants dun temps llunyà.
No hi ha cap dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit una cosa ben difícil: la creació dun personatge versemblant, perfectament tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor llibre, el llibre que un escriptor escriu després dhaver-ne redactat molts altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a base dun fregament continu dins la foscor.
Aquest vell violent, apàtrida (com tots els totalitaris, ni que semboliquen en banderes de circumstàncies), ateu («No era Déu ni ningú qui matava per mi»), assassí i violador («Som nosaltres qui fem les dones: matem les nenes i neixen les dones») és un personatge que resumeix molt bé el costat feixista dels totalitarismes del segle XX i perdonarem lautor quan afirma que la font dinspiració del seu personatge ha estat més Jünger que Nietzsche.
Aquest llibre no té, en realitat, cap títol. El seu títol real es refereix a la Història del segle XX, al carnatge intrínsecament hispànic però també paneuropeu, al desastre dels totalitarismes, a cada una de les vides de milions de persones afectades per eixa maldat. El títol daquest llibre lha domplir cada lector amb la seua pròpia genealogia.
La prosa del matrimoni
LEV TOLSTOI
La mort dIvan Ilitx. La sonata a Kreutzer, Universitat Pompeu Fabra /Destino, Barcelona, 2004. Traducció de Lluís Maria Todó
De tant en tant sha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les «novetats». De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió dhistòria i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem dhaver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix duna manera abassegadora, ens interpel·la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna loportunitat daccedir en català a dos relats magistrals de lescriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.