Joan Vinyoli en aquests últims trenta anys sha consolidat com un clar referent literari, com un dels grans poetes catalans del segle XX.
Mai no és tard, per tant, mestre.
* El 1983 apareixia Cants dAbelone en un número especial de la revista Reduccions.
Joan Vinyoli moria a Barcelona el 30 de novembre de 1984.
Lexili del cos i el parèntesi civil
Lescrit anterior apareixia publicat en una versió abreujada el 2 de maig de 2014 al suplement literari dEl Punt-Avui que dirigeix David Castillo. La publicació mencuriosí només veure-la perquè reproduia una vella foto de Joan Vinyoli amb la seua dona, Teresa Sastre, a la cala dAiguablava, a Begur (datada cap al 1960) que presentava la parella en un paisatge duna senzillesa humilment mediterrània: pins retorçuts, emblanquinats casups vora mar estius antics. Una escena que, tot i algunes cicatrius en la imatge, provocades pel pas del temps, reflectia la vivència joiosa de linstant en aquella època. La parella, ajaguts a la platja, encara ara miren somrient cap a la càmera fotogràfica. Ella mostra un somrís seductor; ell, una expressió enigmàtica insinuant-se feliç darrere de les ulleres: li somriuen els ulls i els llavis; li somriu la vida.
Dic això, i pense si no nestaré fent una visió idíl·lica, si el somriure della i la mirada dell no són més que uns gestos impostats (un somrís «lluís» i un posat fotogènic); pense si a qui ella somriu pot ser al fotògraf, si els ulls dell no reflecteixen un punt dironia satisfeta, si Interpretacions possibles de la foto en blanc i negre, com si es tractàs dun poema instantani o dun instant eternitzat; perquè un poema és això, també: una fotografia de paraules que copsa un detall, que reté la llum fugaç dun moment, que aporta enigmes a lefimer, que guanya sentits amb el pas del temps o que igual nagarra de sentits i de temps que nesgarra.
Ella és una bella dona; ell té un atractiu punt de fragilitat o picardia en la mirada. Ell no és cap donzell apollini, sinó un home normal que ha passat la quarantena i ha traspassat, per tant, el mezzo del cammin di nostra vita.
Pel que he llegit sobre Vinyoli, aquesta època els anys cinquanta i seixanta en ser evocada i convertida posteriorment en matèria poètica, se la té per la més intensa de la seua vida lírica: amors i morts, amics i amants, la mar de Valéry que sempre recomença, la mar infinita i dolça de Leopardi, la mar real de cada estiu
Una resposta inesperada a larticle dEl Punt-Avui ha estat larribada per recader una deferència de leditorial Empúries, de la reedició recent de la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Vinyoli que es publicà per primera vegada el 1987: Barcelona/Roda de Ter. Crònica duna amistat. He interpretat larribada daquest llibre com un nou estímul per a seguir avant en aquest escrit vinyolià. He sentit, com no mhavia passat mai abans, un interés immediat per la vida viscuda dels dos poetes. Aquest epistolari mha semblat el text idoni per saber-ne alguna cosa més, ja que presenta la relació humana entre tots dos sense intermediaris, amb paraules només: una relació viscuda i escrita en unes circumstàncies concretes i amb uns mots transparents i directes: els de lun i els de laltre. Dos poetes en diàleg escrit, en correspondència mútua. Un document excepcional.
Mhe posat a llegir aquestes cartes com a companyia euromèdica, aprofitant que pujava a Barcelona a lacte dentrega dels premis dels Jocs Florals; nhe estat jurat, o «mantenidor» que diu el programa seguint la denominació jocfloralesca secular.
En plena primavera, la ciutat de Barcelona es transforma durant una setmana en la capital europea de la poesia amb actes i recitals diversos, alguns dels quals, enguany, hi van dedicats a Joan Vinyoli.
La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol sinicia amb una carta perduda? que el primer escriu al segon pel Nadal de 1976; lintercanvi epistolar, tanmateix, no es farà continu fins a la primavera de 1978, quan J. Vinyoli, acompanyat de Xavier Folch «i una noia, amiga de tots dos» anaren a Roda de Ter a visitar M. Martí Pol, malalt desclerosi i, per tant, impedit o impossibilitat deixir de casa.
Imagine que seria per proposar-li lencàrrec editorial de preparar el pròleg per al volum que X. Folch volia editar de la poesia vinyoliana. Martí i Pol, que admirava la poesia de Vinyoli, hi acceptà. El text apareixerà encapçalant lObra poètica (1975-1979), és a dir, ledició de Crítica amb les inicials del nom del poeta JV pinzellades en vermell per Antoni Tàpies i amb disseny dEnric Satué. Des de la coberta mateixa quedava clara una proposta de renovació de la lectura poètica.
La poesia unia les soledats dels dos poetes invàlids. I la vida es viu a fons quan es comparteix la soledat interior. Lésser humà no pot viure sol, ni en sap ni en vol, encara que sovint es manifeste en solitari. Les persones són elles en soledat i així moren, però se senten ser vitalment en companyia. En soledat es pensa, en companyia es viu. Joan Vinyoli patirà per aquest temps la trombosi que el tindrà dramàticament reclòs a casa. Ambdós poetes, doncs, vivien un exili interior lexili del cos, i feien de les paraules sentides la seua medicina, la taula de salvació personal. La malaltia els aparaulava i la paraula els apropava.
Martí i Pol dirà pel juny de 1978:
«De vegades el cos ens venta unes plantofades que ens fa trontollar. I el més fotut és que amb el cos cal comptar-hi duna manera essencial; o som plenament i intensament cossificats, o no som, vet-ho aquí. És un dilema que només es deu resoldre amb la mort els déus ens la mantinguin lluny».
Aquesta reflexió del poeta de Roda de Ter sem fa reveladora, prou més que no patètica, llegida ara, quan, per ledat i la malaltia crònica que patesc, jo mateix sent físicament això, com mai abans: som un cos que sent, fins i tot quan no sent, quan la sensació més trasbalsadora és la del dolor i no la del plaer. Sentir-se ser cap a la mort: molt existencial i ben vinyolià. Llei de vida, en diuen. Fer-se vell, en dic. Una fatalitat del pas del temps, de lerosió vital, per dur que siga el material de la roca que ens sosté, per clarivident que siga la lucidesa que ens enlluerne. O que ens salve. O que ens cegue.
Al poeta Vinyoli de ben segur que el commourien com ara em passa a mi versos com aquests de Martí i Pol:
Em sobrevisc, estranyament faixat
dins un cos de cartó. A estones penso
que esdevinc vegetal: un arbre anònim,
però poblat docells i del brogit
del vent quan es desferma entre les fulles.
Anteriorment, Vinyoli i Martí i Pol shavien vist una única vegada, cap a les acaballes dels 50. Aquesta trobada primera, fugaç i fortuita, no tingué més conseqüències; de fet, Vinyoli no lhavia retinguda entre els seus records; uns temps, aquells cinquentenaris, on Vinyoli havia quedat colpit per la mort del seu mestre i mentor, Carles Riba:
Maleïda
mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!
Far sense llum, enderrocat, adéu!
Escrivia Vinyoli a De cos present, dedicat a la memòria del mestre estimat. Far sense llum i enderrocat? Metàfora de Riba i de Súnion, el temple grec dedicat al déu Posidó, evocat a les Elegies de Bierville.