Martí i Pol per aquestes dates publicava el llibre La fàbrica (1959) dins del corrent del nou realisme dit històric, civil o social que era el model que la crítica més audaç teoritzava com a la poètica que calia en aquell temps, segons els postulats dassagistes com Josep Mª Castellet, Joaquim Molas i Joan Fuster. Aquest moviment literari siniciava en català amb la figura heterodoxa de Gabriel Ferrater i el rellançament de Joan Oliver (el poeta Pere Quart); ambdós es convertiren en els referents daquesta poesia compromesa amb «la realitat» conflictiva, amarga o irònica, més que no de pura exaltació del ser en el món o de celebració vital.
1959 tingué una significació rellevant: es commemoraven els 500 anys de la mort dAusiàs March: el referent primordial de la tradició literària catalana. I sen volia celebrar la fita històrica per tal de marcar un abans i un després, lligant tradició i modernitat, cultura i revolta social. Una idea alhora política i estètica dels joves universitaris lletrats amb Raimon Al vent?
En aquest mateix any es produí repetesc la mort de C. Riba, una presència senyera del passat civil i poètic anterior a la guerra. Això remarcarà encara més la transcendència de la data en clau cultural i literària. La defunció del mestre suposava, de manera real i simbòlica, el final biogràfic de la poesia de preguerra, una poesia pura però tacada per la tragèdia bèl·lica i la diàspora republicana, pel triomf del nazisme a Europa, la guerra mundial, lhecatombe atòmica dHiroshima, el triomf armamentístic dels Estats Units, el gauchisme existencialista de la intellectualitat parisenca
La mort de Carles Riba fou interpretada a Catalunya com lesgotament de la poètica postsimbolista, refugiada en les torres divori dels supervivents de la debacle, hereus de la utopia civil que havia suposat la República. Una vella idea dEuropa havia estat enderrocada per les bombes; laltra i nova Europa quedava lluny, a laltra banda dunes fronteres insalvables. I Josep Carner? Carner quedava més lluny, en un temps malauradament perdut. Catalunya com a país i la llengua i la cultura catalanes necessitaven veus noves, noves figures referencials, símbols que crearen esperances vitals, fantasies de futur, per no caure en el silenci definitiu. A Carles Riba el substituirà Salvador Espriu com a emblema civil i referent poètic.
La pell de brau (1960) dEspriu es convertí en el llibre poètic del nou compromís actiu contra la dictadura, encara que la poesia de Salvador Espriu tinguera ben poc de realista i prou més de simbolista, per sort. També aquest any apareixia Da nuces pueris, liniciàtic llibre de Gabriel Ferrater, admirador heterodox del mestre Carles Riba, per bé que més descola anglosaxona. Jove brillant, Ferrater es farà amic de colla etílica de Vinyoli.
El 1961 apareixia editat a València Vacances pagades de Pere Quart (llibre que havia guanyat el Premi «Ausiàs March» de Gandia de 1959, lany del centenari marquià). Espriu havia ocupat la plaça de Riba com a jurat daquest premi, a causa de la mort del mestre. Era normal aquest retard editorial de dos anys, per desgràcia, en aquella València miserable i mediocre, oficialment rendida al franquisme, oferint misèries mentals i ataronjades divises al règim vencedor i dictatorial.
Ai, València! A València sescrivia per al silenci, com havia sentenciat J. Fuster al seu darrer llibre de poemes, Escrit per al silenci (1954). A València, fins i tot Xavier Casp (nascut el 1915, un any després de Vinyoli), escrivia per al silenci versos púdics i domèstics, perquè tenia un ideari i un pensament de missal, és a dir, moralment catòlic i favorable al règim franquista. A València, hi havia també Vicent A. Estellés, qui publicava els seus poemes de tradició simbolista, com ara La nit (1956) i Donzell amarg (1958) en col·leccions de Barcelona. Un títol ambigu, aquest darrer, que durant anys em suggerí el retrat possible dun Estellés angoixat i que ara sem fa versemblant pensar en unes altres interpretacions baudelairianes: «donzell» és el nom de lherba remeiera amb la qual es preparava lamarga absenta.
A València, lúnica novetat poètica la suposà laparició de Les quatre estacions (1959) de Josep Palàcios, un llibre en la línia ribiana. Però, quants llegien poesia en català a València i qui neditava, per aquestes dates? Pocs, i com un gest catacúmbic, de subterrània resistència literària, estilísticament ancorat en el retorn a la poètica sentimental de Teodor Llorente, un retorn promogut per Carles Salvador; aquest món de versos pairals el crític Fuster el definirà com el llorentinisme nostàlgic o paisatgisme sentimental, i contra ell maldava, considerant-lo anacrònic. A València, ai!, tots els poetes, vencedors o vençuts, escrivien per al silenci.
A Barcelona, Joan Vinyoli, fins aleshores autor dEl Callat (1956) un llibre foscament enlluernador, passava desapercebut a bona part de la crítica i a penes si era apreciat per uns pocs. La poesia vinyoliana es presentava encara com hereva dun esperit de base cristiana, en la línia de Joan Teixidor, més que no de la mística heterodoxa del mallorquí Blai Bonet, laltre poeta, també protegit pel mestre Riba, celebrat com una revelació angèlica pel seu Cant espiritual (1953).
La tendència dominant, si més no, la marcaria la poètica realista, requerida amb urgència quirúrgica de part, la qual simposà en arribar els anys seixanta. Laparició dEdicions 62 tindrà molt a veure amb aquests canvis estilístics; leditorial en fou el reflex engrescador duna represa, la voluntat en acció de ser culturalment un país. El realisme esdevindrà la tendència canònica el 1963 amb la publicació de Poesia catalana del segle XX, lantologia de Castellet i Molas que reclamava al llenguatge poètic que fóra «col·loquial i directe, racional i quotidià», no una íntima cal·ligrafia de lànima. També Fuster afirmava aleshores que calia dir la realitat.
La poesia viurà una metamorfosi radical a partir dels 60, una transformació estètica destil planer i una renovació ideològica que labocarà al compromís civil, el qual trobarà lexpressió més moderna i culta en la poesia narrativa, discursiva i expressiva de G. Ferrater; la justificació i leficàcia socials les obtindrà amb la «nova cançó», tanmateix; la cançó, especialment reeixida en els joglarescos trovadors de la «protesta», compromesos amb lesquerra política i loposició clandestina al franquisme, com ara Raimon, Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach La cançó mirava lliurement cap a França i Itàlia, com també feien els productes llibrescos més sorprenents. La modernitat arribava a Barcelona per aquesta doble via cultural.
Aquests cantautors feien actuacions mig damagat a Catalunya «recitals», en deien, i a força de prohibicions arribaren, acompanyats de la seua guitarra, a una joventut universitària ganosa de més, que dells rebria el missatge propici per a somiar les ànsies de llibertat abans reprimides; en aquesta línia se situaven veus, obres i actituds en consonància amb les modes intel·lectuals baixades de París (de J. P. Sartre per aquests anys es publicava en català Els mots) i daltres «nords enllà» que es feien visibles a les pel·lícules de cine-club (Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, la nouvelle vague, Fellini, lescola de Barcelona) i escoltables en les veus i les lletres de Jacques Brel, de George Brassens, de Domenico Modugno o de Mina, i en les cançons amoroses dAznavour i de Françoise Hardy, o les contestàtaries que aviat arribaren dels Estats Units, com les balades de Bob Dylan i de Joan Baez, per exemple.