Recorde, ara, la visita que vaig fer a Sabadell loctubre de 1979 per tal de participar en un cicle de conferències, Darreres manifestacions culturals i literàries als Països Catalans, on em tocava parlar del País Valencià. Jo duia escrit el text, una mena de panoràmica accelerada del que havien suposat els darrers deu anys (de 1969 a 1979) per a la literatura catalana al país dels valencians, un panorama viscut en laldarull sistemàtic provocat per laparició de la cridanera confrontació entre el «catalanisme» i el «blaverisme». Recorde que, abans diniciar la xarrada, em vaig fumar un porret, per agafar seguretat i rauxa davant un públic ganós de saber què passava culturalment a València. Aquella nit la vaig vetlar a casa del Vicenç i la Lena xarrant de poesia i de pintura. La meua intervenció fou publicada a Èczema dos mesos després. En reproduesc un fragment que reflecteix crec lambient de desgavell que es patia a València per aquelles dates, molt distint del que es vivia a Sabadell o Barcelona:
«Els lladrucs del silenci lluiten contra locell de foc.
Recorde que vam anar a tancar-nos una nit a la Facultat de Ciències, en protesta per latemptat a Sanchis Guarner, i per tal de cridar latenció pública. Vam ser vora un miler de persones en el moment de més animació. Uns feien assemblees, altres sopaven o xarraven de les seues coses. Hi havia una certa tensió emotiva. Vicent Franch feia de moderador i enllaç de Presidència. De matinada acudiren els fatxes o blaveros i començaren a trencar cristalls. Alguna gent volia eixir a pegar-se, la resta no sabia què fer; aleshores, un conegut de tots, agafant una bandera roja i pujant fins al replanell duna escalinata neoclàssica i palatina, començà a cantar la cançó de les dones de la pellícula Novecento. Era com un segell de la República sense gorro frigi, o millor dit, la seua amarga i emotiva caricatura. Tots ens ficàrem a riure, i això ens llevà lacollonament. Fou un acte estètic espontani fabulós».
Somric, ara, reveient aquell jove, cantant i ballant al replà de lescala de la Facultat de Medicina de València, vestit de bandera, imitant Isadora Duncan.
Laltre llibre de Vinyoli a destacar daquell moment dexaltació és Cercles, llegit la primavera del 80 a Mallorca. En aquest, encara hi he trobat més versos subratllats. Versos duna claredat exclamativa exultant, com ara «Gaudim sense metàfores», llegit aleshores com a crit de llibertat i de desig, dansietat i de record, de consciència i de fatalitat. Poemes definitius com Lequivalent, Pollets i No tornis, que retrobe com a definidors de la poètica vinyoliana dels setanta, la preferida per mi, la més compartida. Subratllats entre admiracions, ara encara sem fan més lúcids els seus versos:
Deixeu-me estar com ara estic:
sol amb lamic
que he anat fent de mi mateix.
En mi ja el somni creix
de la darrera solitud.
Llegint ara la poesia de Vinyoli comprove, com passa amb els clàssics, que el temps no nha erosionat els versos, ferms i sòlids com una roca; i sí a qui els llegeix, que sent la mar a lhoritzó, com una immensitat sense adjectius. Una immensitat que ofega i salva, enlluerna i encega. Els versos vinyolians són els mateixos, però no qui els llegeix. Tornar a Vinyoli després de tants anys té aquestes coses: fa repensar poèticament la vida: la passada i la present.
Amb Vinyoli vaig tenir una relació personal de lector, no damic. Per a establir una veritable amistat entre nosaltres era massa tard, com deia ell a les dedicatòries dels llibres. En la que tinc a ledició de Cercles farà referència a aquesta meua condició de lector llunyà.
Mencantava obrir la seua Obra poètica a latzar i llegir aquell poema que, pàgines obertes, els déus em regalaven; o aquell altre que mabellia repassar o meditar perquè macompanyava mentalment. Jo era un lector dels seus poemes, no un company de les seues soledats. Els seus versos meren un llum «ensenyador» i els rebia com savis consells vitals. Jo volava, però, per altres cels i navegava per la mar de tots. Em sentia fent, desfent i refent el méu món de colors irisats. La poesia vinyoliana la sentia de prop i de lluny. Del seu drama, en volia la poesia: el reflex de la llum, no lombra de la foscor.
El seu següent llibre, A hores petites, també el tinc dedicat labril de 1981; mel regalà després duna conversa que tinguérem a casa seua. I recorde que em digué:
Coneixes lexpressió «a hores petites»?
No. Li vaig respondre.
No? No la dieu els valencians?
No. No lhe sentida en la vida.
Es diu de les primeres hores del nou dia, quan encara no és ben bé de dia, però ja és el dia. Cap a la matinada. Abans de lalba, quan sinicia o sanuncia la llum. Se sol dir «a les petites». És quan marriben les paraules, quan espere el poema, quan reveig altres temps viscuts «a les petites».
I es posà a escriurem la dedicatòria:
«A Josep Piera, amb creixent amistat, després duna entrevista precedida duna conversa que ens apropa molt.
Joan Vinyoli
Abril 1981».
En aquesta ocasió congeniàrem de ment, i, com diria ell, les paraules dites i vives ens aproparen. Fou un amable detall seu, oferir-me el llibre a penes acabat deixir de la impremta, com a record daquella vesprada aparaulada.
Els cinc sonets de la darrera secció, La mà del foc, sem quedaren gravats; especialment els dos versos darrers:
Sens evaporen com a lalba el rou
els goigs eteris: tot és ara i res.
En aquella vetlada, de tant en tant interrompuda per les reclamacions de la dona malalta i invisible que arribaven de les estances de laltra banda de la casa, Vinyoli em llegí poemes seus inèdits i algunes de les versions de Rilke que preparava. Sel veia fràgil, tímid, nerviós per no dir quimerós, i alhora agraït de latenció que li dedicava. Parlàrem molt de poesia i de poetes, es referí de passada a Joan Fuster i a Vicent A. Estellés, els seus valencians compartírem llunyanies admirades.
Nérem uns quants, els joves (joves aleshores, és clar) que ens sentíem atrets per la intensitat fulgent dels poemes de Vinyoli. Però era més gran encara la devoció que ell sentia cap a nosaltres, joves de cos i arrauxats desperit. De vegades pense que linfluírem més nosaltres a ell que no ell a nosaltres.
El darrer llibre seu que guarde dedicat és lantologia que li va fer el poeta Feliu Formosa. La dedicatòria, datada el 20 de novembre de 1981, acaba així: «Ara que és tard, no penso encara que ho sigui per a comunicar-nos més, i més intensament». Vinyoli es queixava de la poca salut i de lexcés «de feina» i de més coses. Vivia acompanyat dell mateix. El coneixement de la seua obra era selecte i minoritari, inclosos els entusiasmes dalguns molts entre els pocs. La seua existència sapagava a mesura que la seua poesia arribava més lluny amb més llum.
El 1984, any de la mort del poeta, es publicaven els dos darrers llibres seus, Domini màgic i Passeig daniversari.* Aquests dos llibres els tinc també subratllats, però no ja dedicats.
Joan Vinyoli en aquests últims trenta anys sha consolidat com un clar referent literari, com un dels grans poetes catalans del segle XX.