Amb J. Pont compartia algunes daquestes coneixences poètiques, baules obligades per a comprendre limpacte que em provocà la poesia de Vinyoli. Aquestes referències de companys i de mestres (no puc deixar desmentar la poesia del darrer Juan Ramón Jiménez, essencial) i, per suposat, la més significativa en mi (com en Vinyoli): lobra lírica de Carles Riba.
El geni poètic de Riba a Barcelona aleshores sel tenia per demodé cosa per a mi incomprensible, tingut per massa antic i poc modern (Xavier Bru de Sala el citava com a «humanista» i no com a poeta). Daquell Bru de Sala, en guarde dedicades Les elegies del marrec «esperant contactes més sovintejats», el «dia de la clausura del I encontre descriptors dels Països Catalans» que es celebrà a Gandia el 1976. Els poetes clàssics i moderns alhora eren Salvador Espriu, J. V. Foix i Joan Brossa. El més clàssic de tots, per bé que més citat o escoltat cantat (per Raimon) que no llegit, era Ausiàs March:
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar
Vicenç Altaió i Jaume Creus foren els responsables del següent poemari de Joan Vinyoli, El griu (1978), publicat a Cristalls, una col·lecció de leditorial La Magrana, que és el primer llibre seu que guarde dedicat, amb data daquell any, «des de lluny però molt a prop». Els versos dEl griu em resultaren durs i directes, per no dir tempestuosos i valents, potser perquè el desig eròtic shi feia explícit i molt present la soledat:
La crosta ja resseca de la vida,
cal només arrencar-la, baldament
faci mal: trobareu el que som:
aiguavessants duna mateixa soledat.
Això, i més, em diuen encara els poemes que trobe marcats, especialment els quatre darrers del llibre. «Sóc home sol» ara el llegesc com un retrat del poeta en el temps; en aquell temps seu i en aquest meu temps dara, també.
He menjat amb delit els dàtils de Palmira, les panses de Corint, el be rostit de Pasqua
Només de passar els ulls per aquests versos veig el vell poeta, ebri de soledat, ebri de records, ebri de mots, ebri de tot i de res, i em demane i no em responc sobre allò que ens fa, desfà i refà com a humans, com a éssers vius, conscients del nostre ser en el temps, tot i que, com Vinyoli dirà, «el temps mai no perdona, mai»; un vers que, en la meua personal lectura daleshores, tancava el llibre. Un vers que em ressona com quan rodes la clau duna casa vella; com un rellotge que segueix marcant el pas de les hores per a ningú, tot fent-se a poc a poc silenci gris entre la pols.
Els paisatges orientals daquest poema mevocaven Kavafis, aleshores un dels meus poetes de capçalera. De Vinyoli opinava de manera semblant a la que W. H. Auden tenia de Kavafis: «Si la importància de la poesia resideix en la singularitat del to de veu, res no pot dir el crític, perquè la crítica només pot fer comparacions. Un to de veu únic no pot ser descrit; pot ser imitat, parodiat o citat».
Jo pensava que el to de veu, precisament, era just allò que feia admirable, inimitable i compartible un poema. Amb Kavafis i Auden em passava això: nadmirava la veu, tot i traduïda (interpretada per una altra veu); amb Vinyoli també, però en la llengua i la veu originals.
Qui jo era va trobar en la poesia de J. Vinyoli una intensa complicitat lírica i es posà a buscar més llibres seus. Més, en volia més, de versos vinyolians. Els companys men parlaven amb sincera simpatia, per bé que uns més que altres, certament; però més del personatge que no de la seua obra.
Aleshores vaig llegir Vent daram (1976) que em resultà revelador. No en guarde la primera edició, cosa que diu que el vaig llegir de prestat, però sí la del volum de lObra poètica (1975-1979), que conserve amb una nota que en localitza la lectura: «rellegit a sArenal. Mallorca 80» i també afectuosament dedicat poc després, labril de 1981: «A Josep Piera, amb qui voldria passar llargues hores parlant i vivint si no fos que per a mi ja és tard».
A partir daquestes notes, mogut i commogut pel que sent que em diuen a cau dorella, llegesc, no com abans sinó com a cicatrius de la vida passada, els poemes vinyolians que tinc anotats o amb versos subratllats. I madone com estan de presents en la meua poètica de jove: compartíem ladmiració per Rilke i per Riba, però també per Ungaretti, per Com a mostra, una noteta duna ressenya que vaig publicar a València el 1974, al diari Las Provincias:
«Si se puede hablar de momentos propicios para determinado tipo de poesia, o mejor de variaciones en el gusto poético de un público determinado, éste es, vuelve a ser, un buen momento para Giuseppe Ungaretti, así como para Paul Valéry, R. M. Rilke, Carles Riba o Juan Ramón Jiménez. Lo que durante un tiempo fue desprestigiado bajo el nombre de poesia pura hoy alcanza las cotas más altas entre la gran poesia del siglo».
Ingenu o no, així pensava aquell que era jo, aleshores.
Ungaretti
uomo di pena
ti basta unillusione
per farti coraggio.
I em pregunte ara si latmosfera alexandrina a Vinyoli li arribava per la via del Goethe orientalista, de lhel·lenista Riba o la italiana dUngaretti, o la neogrega de Kavafis. Quin dels dos poetes alexandrins li interessà més? Resulta lògic pensar que Kavafis lhavia llegit en les versions del mestre Riba; però, li interessà de veres? En tinc dubtes, per bé que hi veig ressons, com el desig clandestí dels plaers del cos i la presència conflictiva de lamor divers: allò de «la carn vol carn» tan clàssic, gèneres sexuals al marge. De la seua admiració per Ungaretti, no en tinc dubtes perquè en deixava rastres de llum alegre i goig mental, ací i allà dels seus poemes. Aplec («Bellíssim», diu una meua nota manuscrita daleshores), es tanca amb aquest decasíl·lab perfecte:
Uneix-te a tots. Inventat lalegria.
Un poema ben expressiu encara ara de latmosfera entusiasta daquells anys adelerats, delitosos perquè tot, íntimament i col·lectiva, semblava no sols imaginable, sinó possible i sentible. Perquè de sobte shavien obert de bat a bat les portes del present i les finestres del futur. Amb alegria desbordant.
Uns pocs poemes de Vent daram tenen una anotació de la meua mà; Temps perdut i Gorgs, hi duen uns mots dadmiració: «Magnífics. Tots dos»; un altre Per molt que ens abracem, nés el títol porta grafiat a tinta el possessiu «Meu», sense més:
Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca de boca i que ens mesclem els cossos, mai no som un.
Tot un anhel de fusió amorosa o delit ideal. Molt Rilke.
Aquests anys rebolicats els de la segona meitat dels 70: de la mort del Generalíssim a les primeres eleccions municipals foren anys de deliris vitals, de revoltes i diniciatives esclatants; poèticament els representen col·leccions com Llibres del Mall, els quaderns de Tres i Quatre, les edicions illenques de Damià Huguet (Guaret) i dÀngel Terrón (Tafal), revistes literàries com Tarotdequinze, com Quaderns Crema, com Cairell i aplecs en belles terres, recitals a la intempèrie
Recorde, ara, la visita que vaig fer a Sabadell loctubre de 1979 per tal de participar en un cicle de conferències, Darreres manifestacions culturals i literàries als Països Catalans, on em tocava parlar del País Valencià. Jo duia escrit el text, una mena de panoràmica accelerada del que havien suposat els darrers deu anys (de 1969 a 1979) per a la literatura catalana al país dels valencians, un panorama viscut en laldarull sistemàtic provocat per laparició de la cridanera confrontació entre el «catalanisme» i el «blaverisme». Recorde que, abans diniciar la xarrada, em vaig fumar un porret, per agafar seguretat i rauxa davant un públic ganós de saber què passava culturalment a València. Aquella nit la vaig vetlar a casa del Vicenç i la Lena xarrant de poesia i de pintura. La meua intervenció fou publicada a Èczema dos mesos després. En reproduesc un fragment que reflecteix crec lambient de desgavell que es patia a València per aquelles dates, molt distint del que es vivia a Sabadell o Barcelona: