No era gens fàcil en aquelles dates revoltades de 1968 a 1975 trobar llibres en vernacle al País Valèncià, ni de poesia, ni de narrativa, ni de res; a penes si hi havia unes poques llibreries que en tingueren, més amagats que no a la vista. A Gandia, la meua ciutat, només nhi havia una, Concret Llibres, moderníssima, popíssima, acabada destrenar, on a més hi havia llibres rars, clandestins o dimportació, i els discos prohibits i els legals dels cantants de la «nova cançó». A València, hi havia una altra Concret Llibres, com hi havia Tres i Quatre (la llibreria i leditorial que començava), i algunes altres amb llibres que pagava la pena de llegir: la clàssica Lauria, la Viridiana «progre», el santuari Ausiàs March (la llibreria dels meus amics Toni Mestre i Frederic Martí)
Si difícil era trobar llibres de poesia a València, veuren deditats a la ciutat era insòlit, quan no clandestí o excepcional. Cal dir, tanmateix, que la tradició literària compartida entre catalans, valencians i balears era percebuda com a positiva; ni la discutia ni la negava ningú. Feia uns anys, per exemple, shavia presentat a lajuntament de València el Diccionari Català-Valencià-Balear dAlcover-Moll, mentre que la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, la qual seguia les Normes del 32 o de Castelló, era loficial a Lo Rat Penat. Els aldarulls polítics al voltant de la llengua dels valencians no es manifestaren públicament fins a mitjans dels 70: la coneguda com a «batalla de València». Dit això, cal incidir i remarcar que a València a penes si seditaven (edicions dautor a banda, minoritàries i sovint numerades) els guanyadors dels premis de poesia «Ausiàs March» de Gandia (creats el 1959) i els de la Diputació de València (vigents des de 1947), els quals es feien visiblement bilingües en algun prestatge polsós. Nhi havia els llibres o llibrets editats per leditorial Torre, però resultaven introbables, quan no il·legibles, per distàncies diverses. I alguns altres de més amagats, supose. La literatura valenciana era invisible. A la València de finals dels 60 no es podia percebre enlloc lembranzida que al cap de poc prendria la creació literària en «la llengua dels valencians».
València no era per aquells anys cap juganer jardí de flors naturals, ni de violes ni denglantines, vull dir. Per no ser, no era ni «la tierra de las flores, de la luz y del amor» que cantava la portentosa Sara Montiel. Ni les autoritats polítiques es posaven a cantar en veu alta cap himne «Per a ofrenar noves glòries a Espanya» en festes o processons. València, literàriament, era una ciutat no ja perifèrica, sinó provinciana. Dels poetes medievals o romàntics només sen trobaven obres en biblioteques privades, en santuaris acadèmics o en llibreries dantiquari; dels poetes vius Recorde haver adquirit el número de la revista La Caña gris dedicat a Luis Cernuda a la llibreria Lauria, on en guardaven un romanent editorial; també trobava per les llibreries de vell que hi havia a la vora de la Universitat llibrets vernacles dedicats a possibles prohoms o artistes locals que no havien estat mai llegits, ja que no tenien tallats els fulls. A les catacumbes emergia una generació literària que aviat trasbalsaria la ciutat de València i sescamparia per les minories lletrades de les comarques dels voltants. En aquells temps foscos del darrer franquisme, però, hi passaven altres coses més memorables, de ben segur. No vull perdrem ara en qüestions literàries o llibresques a escala local, ni tampoc en les atribolades peripècies del jove poeta que jo era aleshores, ple de dubtes, de neguits, dignoràncies, de somnis i dil·lusions.
Hagueren de passar un munt de coses per tal que la poesia de Vinyoli sem tornara a fer vital. El primer llibre seu que vaig llegir (seguint el joc de daus de latzar poètic) fou Llibre damic (1977) perquè em cridà latenció el títol, suggerent per raons diverses i pel seu to amorós. Al Llibre damic, en revisar-lo, hi descobresc subratllat aquell poema que diu:
Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
Aquests versos deien el que la poesia era aleshores per a mi: lexpressió i la possessió dun voler i dun deler en una atmosfera dambigües seduccions que em traslladaven a la poesia xinesa clàssica, a la mística castellana i a la poesia andalusina, les meues predileccions daquells anys. Després de llegir aquest poema paladejant-lo com un licor amarg, vaig sentir la poesia de Joan Vinyoli com una veu confidencial. Vull dir que la seua paraula en vers em féu de far en la foscor: marcava un deixant lluent enmig dun mar tenebrós. No marribava de lluny, sinó de llum: pura ebrietat.
Com vaig arribar a la coneixença àmplia de la poesia de Vinyoli? Llegint-la, obviament. I perquè men parlaren alguns companys poetes, com sol passar, de jove, dadult i de vell. Quins van ser els primers poetes que men féren la recomanació iniciàtica? Crec recordar, per bé que de manera vaga, que foren Jaume Pont i Vicenç Altaió. Quan, però? No ho tinc gens clar. A tots dos els vaig començar a tractar a mitjans anys 70. I el que sí que recorde és que, quan parlàvem de poesia, tard o dhora sorgia aquest cognom italianesc: Vinyoli.
A J. Pont el vaig conèixer a Lleida al voltant de 1976, on mhi dugué Jaume Fuster, responsable de làmbit de Literatura del Congrés de Cultura Catalana. Al poeta Pont (qui acabava de tornar dun temps destudis a França) em vincularen de seguida lectures afins i probablement el fet de ser ambdós perifèrics (ell, lleidatà; jo, valencià). DAltaió matrapava la seua rauxa sumptuosa i la seua exuberància verbal, sinuosa i torrencial alhora. Tots dos feien de teòrics i de crítics, des de la seua condició heterodoxa de poetes joves. Pont era un dels qui coneixia millor la moderna poesia francesa i la castellana (Pere Gimferrer era un cas a banda i singular). Em referesc a les avantguardes parisenques, la Generación del 27, el Postismo «Ismes» o seismes que, en aquells temps debullició mental, consideràvem manifestacions poètiques duns temps enlluernadors, però ja passats, o, millor, apagats, acabats.
Aquestes tradicions foren les que em permeteren apropar-me a lobra de Vinyoli i trobar-hi complicitats i comprensió. Al cap i a la fi, jo tenia la poesia pura de Paul Valéry i la surrealista de Paul Eluard com a referents poètics, admirava Vicente Aleixandre i Jorge Guillén (als quals havia conegut: el primer, a Madrid; a Málaga, el segon) i també Luis Cernuda, de qui a penes si uns pocs parlaven en veu baixa A València mantenia una cordialíssima relació amb Juan Gil-Albert, solia veure Francisco Brines (quan passava les vacances a Oliva), i fins i tot havia tractat Jaime Gil de Biedma, qui aleshores hi baixava sovint perquè se sentia atret per lobra en prosa de Gil-Albert; jo admirava aquests autors i els havia llegit i els llegia (i els he continuat llegint). A més, hi tenia relacions amicals amb Jaime Siles i sovint tertuliejava amb José Luis Parra i Víctor Orenga, amb Marc Granell, amb José Luis Falcó, amb Eduard Verger A Gil-Albert lhavia conegut el 1970 perquè un personatge de Málaga (Bernabé Fernández-Ganivet) men parlà favorablement; com recorde que va ser amb J. Siles que el vaig visitar a sa casa per primera vegada i que Juan ens mostrà unes cartes que guardava del seu amic Luis Cernuda i ens en contà anècdotes, com lestada del poeta a València durant la Segona República, ens parlà del seu personal i atrotinat exili americà