Mai no és tard
(Vinyoliana)
Assaig 43
Mai no és tard
(Vinyoliana)
Josep Piera
Universitat de València
© Josep Piera, 2016
© Daquesta edició: Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
«O Leben, Leben, wunderliche Zeit»
Oh, vida, vida, temps meravellós.
R. M. RILKE
La meva poesia són records.
Joan VINYOLI
Índex
Com una roca enmig del riu
Lexili del cos i el parèntesi civil
El bellíssim viatge dels mots
No hi ha cap límit
«Oh experiència, tacte, joia immensa!»
La geografia del desig
«Rumorosa la vita, adulta, ostile»
Els temps volanders de la revolta
La bastida dels somnis
«E il naufragar mè dolce in questo mare»
Encara i sempre les paraules
La dècada prodigiosa
«Les jeux sont déjà faits»
El darrer cercle
Mai no és tard
(Vinyoliana)
Com una roca enmig del riu
En una conversa radiofònica sobre poesia amb Jordi Llavina, hi aparegué la referència a Joan Vinyoli a propòsit del seu centenari (1914-2014) que acabava de començar. Inevitable. Llavina parlava del poeta i de la vigència de la seua obra quan vaig recordar una frase vinyoliana escrita en una carta que dec tenir guardada en un dels rebolicats calaixos de la memòria. Vinyoli tenia aleshores una seixantena llarga danys. Ell deia que el poeta era una roca enmig del corrent del riu, resistint-ne lembat permanent i lerosió inevitable. En aquella circumstància, la imatge de la roca erosionada la vaig interpretar com el retrat del vell Vinyoli, una definició sòlida i esperançada de la seua manera de ser i estar en el món, de saber-se i de voler-se poeta. El vaig comprendre. Tot i això, li vaig respondre que, seguint la imatge del riu, per a mi el poeta era a penes si una gota daigua enlluernada que el corrent duia a la mar. Ell va comprendre. Joan Vinyoli em doblava en edat, en experiència vital, en saviesa sentida. Això ocorria entre 1978 i 1981, el període en què ens vam tractar de poeta a poeta.
Perquè no ho escrius, això? em demanà J. Llavina, en acabar la conversa radiofònica.
Vols dir?
Té interés, ara que en celebrem el centenari. Aquesta imatge fa viva en la seua fermesa la paraula del poeta. El vas tractar prou?
El vaig llegir a fons.
Dut per aquesta motivació espontània mogut per limpuls de Llavina he anat a buscar els exemplars que guarde de lobra poètica de Joan Vinyoli, que en són uns quants i la major part dedicats. Així he trobat i retrobat la manera de llegir la seua poesia de qui era jo fa trenta i tants anys. El temps que passa, ai! Aleshores lapreciava com autor duna poesia vital, prou més que no existencial, experiencial o experimental; una poesia densa de càrrega lírica, íntima i transparent, meditativa i exaltada, lluminosa i dolguda, punyent però serena.
Jo havia llegit per primera vegada la poesia de Vinyoli en una antologia bilingüe que José A. Goytisolo havia publicat el 1968, Poetas catalanes contemporáneos que conserve com una joia. Vinyoli se mhavia descobert amb un poema breu, De vespre:
El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
lúltima llum alegra linfinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.
El poeta pintava un paisatge instantani, meditava sobre el temps i la vida que passen i shi retratava anímicament, simbòlicament. Aquest poema mhavia agradat molt pel que tenia de senzill i de subtil, de reflexiu, de plàstic i de cal·ligràfic, com els antics poemes xinesos.
No tenia cap més referència del poeta Vinyoli, aleshores. Cap més de les que aportava aquella antologia iniciàtica per a mi.
En aquelles dates inquietes, jo a penes si començava a conèixer la poesia catalana, descoberta com qui troba el fantàstic tresor duna tradició amagada. No men calien, tampoc de referències o anècdotes biogràfiques, perquè en aquells temps llegia la poesia duna forma que no demanava cap context per a copsar-ne el sentit, el «sentit de ment» o la gràcia tremolosa. La poesia calia viure-la, saber-la interpretar, no entendre-la, com ocorre amb tantes altres coses de lexistència, que se senten, se senyen i se sentimenten sense poder comprendren les raons o desraons que les motiven perquè ens enlluernen i emocionen. Ens mouen, remouen i commouen. Vísceres endins.
En aquesta antologia bilingüe, hi vaig descobrir no únicament uns poemes dalta qualitat expressiva, sinó uns poetes als quals volia seguir llegint: Carles Riba, Joan Vinyoli La poesia de Salvador Espriu la coneixia ja, gràcies a Raimon: les Cançons de la roda del temps macompanyaven sovint, com a part de la meua banda sonora vital.
Una antologia, aquesta de J. A. Goytisolo, primordial, en la meua formació i evolució personals, per tal de començar a aprofundir en les excel·lències de la poesia catalana del segle XX. Jo tenia vint-i-un anys, el 1968; i provenia duna tradició cultural feta docultacions i doblits, dun silenci de segles subalterns. Vull dir que, tot i tenir el valencià (el català de València) com a llengua familiar, en desconeixia la tradició literària: la medieval i la moderna. Aleshores, a València, les referències poètiques en la pròpia llengua, per a un jove de vint anys com jo, provenien de Raimon, de Joan Manuel Serrat Poesies cantades, clandestines, quan no prohibides, que arribaven en vinils de nord enllà: de Barcelona, de París
(José A. Goytisolo féu el 1980 una altra antologia de Joan Vinyoli, Cuarenta poemas, que no vaig llegir perquè, quan aparegué, no tenia necessitat de cap traducció per aprofundir en la poesia vinyoliana. A les acaballes dels 70, Vinyoli el tenia ja com un poeta «meu». Aquestes traduccions de J. A. Goytisolo tingueren força ressó i despertaren admiració entre alguns poetes castellans que aleshores promovien la poètica de lexperiència).