Marc Baldó Lacomba1
Manuel Azaña, el 18 de juliol del 1938, a uns dies de començar la batalla de lEbre i, per tant, quan encara hi havia esperances de que la guerra civil tindria un altre final, va pronunciar a Barcelona un discurs de reconciliació molt conegut:
Es obligación moral deia sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordaran que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres, que han caído embravecidos en la batalla, luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados por la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos : Paz, Piedad y Perdón.2
Entre les màximes magistratures i principals intel·lectuals dels que van guanyar la guerra mai trobem paraules similars. Aquesta és una de les grans diferències entre els franquistes i els republicans. Els que la van guanyar mai deixaren cap idea similar de reconciliació, de pau, pietat i perdó.3
Pense que no ha de sorprendre aquesta diferència: els republicans i Azaña al capdavant eren democràctes i els franquistes no ho eren i èticament no són comparables els valors de la democràcia amb els ideals del feixisme. Per això uns reclamaren el que Azaña va dir i els altres creient-se que posseïen tota la raó, la veritat absoluta, la benedicció de Déu i lessència dEspanya desenvoluparen un discurs dexclusió fonamentat en la victòria i en la repressió. Ni tan sols lEsglésia catòlica de lEspanya nacionalcatòlica va saber o va voler donar en dècades un missatge de reconciliació.4
El camí a la reconciliació no és loblit, ni lamnèsia, ni el pacte de silenci, ni lerror de creure que mirar cap a endarrere ens divideix. El que ens divideix no es mirar cap a endarrere, sinó no mirar o mirar sols amb un ull, veure el que ens convé i no voler veure el que ens desagrada.
Hem de mirar cap a endarrere, perquè qui no té memòria o la té distorsionada, no té història, i si no té història no té identitat, i si no té identitat ni memòria pateix una de les més greus malalties socials que es poguera patir: lamnèsia col·lectiva, una mena dalzheimer social.
La història, si és un instrument de coneixement rigorós, lúcid i alhora crític amb lexperiència humana, si ha de donar-nos idees per a saber com construir un futur més just, no té perquè ser un saber políticament correcte. En moltes ocasions no ho és. Ens posa a nosaltres, a la nostra espècie, a lhomo sapiens/homo demens, davant lespill i ens mostra fent guerres, expulsant moriscos, cremant heretges; ens mostra imposant als altres els nostre dogmes, considerant inferiors als altres per ser negres, dones o immigrants. Ens mostra també com es trenca el pacte social del 1978 (com ha fet el PP als darrers cinc anys) i sintrodueix al país la desigualtat social que tots els índex sociològics i econòmics (el coeficient de Gini, les enquestes de les ONGs o les notícies de cada dia) ens demostren.5 Ens posa davant lespill i ens fa veure com depredem sense cap mirament el planeta o (en altres paraules) com seguem lherba de les futures generacions sense voler actuar i no per ignorància, sinó per conveniència Monstres, sens dubte, però sols coneixent-los podrem esmenar-los.
Doncs be. Conèixer tota la violència política que va haver durant la guerra civil i la dictadura, ens posa davant de monstres recents de la història dEspanya. La indiferència, loblit i lamnèsia no ens fan millors. Pense, en canvi, que podrem millorar si ens reconeixem.
I feta aquesta consideració general, passe a definir alguns conceptes que crec necessaris per a argumentar perquè hem de construir una memòria democràtica. Centraré latenció en tres conceptes: memòria col·lectiva, memòria democràtica i història.
* * *
La memòria col·lectiva és una construcció social (o si es vol política) que elabora representacions col·lectives del passat, aporta cohesió social, valors, legitimitat, nodreix la identitat de les persones i les adscriu a una manera dentendre lexperiència històrica. La memòria col·lectiva és plural: no hi ha una sinó que en conviuen o en poden conviure vàries, com passa sens dubte després de greus conflictes com una guerra civil. Inclou records filtrats amb inclusions i exclusions (per exemple la memòria dun bàndol exclou o minimitza la violència política pròpia i emfatitza la del contrari), requereix ritus, símbols, commemoracions i té seguidors identificats en dita construcció. La memòria col·lectiva, tot i ser una construcció política, no és necessari que estiga escindida en dos memòries antagòniques.
Pot haver una memòria col·lectiva nacional, compartida, consensuada, resultat de la tensió i superació de diverses memòries sectorials (amb records i oblits) que junta i depura memòries sectorials esbiaixades i antitètiques, unifica interpretacions i permet la identitat duna comunitat o col·lectiu humà. Aquesta memòria col·lectiva, oberta i integradora de la pluralitat dexperiències (de la pluralitat de memòries) que pondera els records memorables i commemorables, desfà mites i tòpics, obri el vel a les ocultacions de les memòries col·lectives parcials. Aquest tipus de memòria col·lectiva, quan es fa en un marc democràtic i obert és la que anomene memòria democràtica. És aquella que es construeix en estats democràtics pels poders públics, el concurs de la societat civil (associacions) i també els historiadors. La memòria democràtica permet la conservació del collectiu humà i li aporta projecció de futur.
A aquesta memòria democràtica, com estem veient, contribueixen no sols les memòries col·lectives plurals dels ciutadans, sinó també la historiografia o història. Una de les funcions socials principals que li correspon a la disciplina de la història és aportar a la memòria col·lectiva el rigor del coneixement contrastat i científic del procés històric.
La història val a dir que és una reconstrucció del procés històric contrastada, objectivada, provada, crítica. És resultat duna elaboració intel·lectual que és analítica i reflexiva, que exhuma estructures subjacents als esdeveniments i les explica i interpreta aquests formulant hipòtesis i buscant causes i, a més, és un saber obert que té matisos i debats (els que caben en la construcció de qualsevol disciplina científica, que mai es tanca). No és un saber axiològicament neutre, com cap ciència social, sinó que simplica en una valoració i interpretació que aporta reflexions per al present i el futur i, en certa manera, en la interpretació hi ha (tàcita o no) una valoració moral del procés social, feta des del registre de lanàlisi. La implicació de la història amb la memòria democràtica està en el centre de la vida comunitària de qualsevol societat democràtica i lhistoriador no pot quedar al marge.6
Però parlar de conceptes és molt abstracte, així que acabaré fent unes reflexions més pràctiques.
* * *
A Espanya, després de la guerra civil es van configurar dues memòries col·lectives, la dels vencedors i la dels vençuts. Les dues, amb distinta capacitat dinfluència, oculten, minimitzen o neguen allò que no els convé. Aquesta escissió encara perdura, però sha de superar amb les eines que aporta lanàlisi històrica. Sha de construir una memòria democràtica objectivada, desmitificada i respectuosa amb la veritat dels fets, útil a la convivència democràtica del conjunt de la col·lectivitat.