La Dictadura va construir la seua memòria col·lectiva amb tots els mitjans del poder (selecció de fets, símbols, commemoracions, ritus, mitjans de comunicació, sistema educatiu) i amb ella va legitimar la guerra i la Dictadura. La història que es contava públicament era la versió que havien elaborat els franquistes, però aquesta no era, en absolut, una veritable memòria democràtica, objectivada, contrastada i amb voluntat de conèixer la veritat dels fets que va passar, sinó una manipulació, tergiversació i engany respecte al passat. Els republicans no disposaren de tots aquests mitjans per a fer valdre la seua memòria, que no tenia rang oficial (no tenia llocs dhistòria, ni commemoracions, ni monuments, ni mitjans de comunicació legals, ni escola), però no per açò fou inexistent.
En la Transició, pel que fa a la memòria històrica, no es van posar les coses al seu lloc. Es va fer un pacte de silenci. El 1976, partits antifranquistes buscaren fórmules amb reformistes del franquisme per a no produir una situació conflictiva que posara en risc la democratització. El pacte de silenci es devia a dues grans raons polítiques: per un costat, els poders fàctics del franquisme (soroll de sables) shi mantingueren vigilants i amenaçadors; per laltre a que polítics reformistes provinents de la Dictadura col·laboraren en el procés democratitzador. Políticament es va considerar pertinent no aprofundir amb el que, potser, hauria estat menester.
Així que la construcció objectivada dels anys de la República, guerra i Dictadura es veia com a un inconvenient per a arribar al pacte polític que es coneix com a consens. Llançar a loblit (no pròpiament oblidar) la història recent es devia a no voler entrar en el fons de la memòria col·lectiva democràtica, a renunciar a construir una memòria democràtica, perquè políticament no convenia i perquè crear una memòria democràtica entrebancava el consens. La llei dAmnistia de 1977, peça clau en el pacte de silenci, simbolitza el consens assolit per les forces polítiques de la Transició per a superar el passat traumàtic del país i aconseguir una reconciliació nacional que es va creure sincera i, pel temps, ha resultat fal·laç.
A la Transició se li fan crítiques per no haver tancat bé la qüestió, per haver permès una memòria fal·laç, per no haver recuperat la memòria democràtica, el que sovint es considera com una mena de traïció. Al meu entendre, recuperar la memòria democràtica era molt difícil en aquells anys, pel fort poder simbòlic que tenia i té (abans i hui). A banda del pacte amb els franquistes reformistes, estava el pes dels poders fàctics, i en aquests tenia un paper important lexèrcit, domesticat per la dictadura i pilar della. Ideologitzat i endarrerit tècnicament, lexèrcit havia estat instrument de repressió i control interior i era el gran guardià de la Dictadura, més enllà de la mort de Franco. En els anys de la Transició era una institució vigilant i en permanent amenaça.7 No anava a ser fàcil, doncs, al començament de la democràcia, recuperar la memòria històrica.
Així doncs, el consens de la Transició, pel que feia al passat recent, comportava la desmemòria oficial sobre lorigen de la guerra, sobre la il·legitimitat del colp destat i la Dictadura, sobre els executats extrajudicialment i en judicis militars, sobre els desapareguts, sobre els que estan encara soterrats en foses i cunetes sense dignificació, sobre els empresonats, les tortures, la repressió, sobre els xiquets robats i, en suma, les violacions dels Drets Humans que es van cometre entre 1936 i 1976. En la pràctica, llançar la memòria de la història recent a loblit ometia el reconeixement públic de les víctimes del franquisme, els negava la rehabilitació simbòlica i en gran part les excloïa dempara judicial. Situació asimètrica, perquè les víctimes a mans dels republicans havien tingut tota classe de reconeixements i memòria.
Paral·lelament a la desmemòria oficial, la historiografia (també altres àmbits de la cultura) es va posar a treballar intensivament sobre la República, la guerra civil i la Dictadura franquista, i amb enorme esforç va començar a reconstruir la memòria històrica. No aquesta o aquella memòria col·lectiva, sinó la història basada en la investigació honesta i contrastada. La historiografia, des daleshores, ha construït una informació real i objectivada dels fets de la República, la guerra, la postguerra, la llarga dictadura i la Transició, i ha superat el falsejament franquista així com qualsevol mirada parcial, autocomplaent i autosatisfeta, falsa en definitiva, perquè la recerca històrica no renuncia a conèixer els clarobscurs de les contradiccions socials i humanes, ni tracta dendolcir el passat, ocultar o ometre aquella part que pertorba i produeix neguit, confusió o espant. Un resum daquesta tasca historiogràfica és el llibre En el combate por la historia.8
Intensificació del estudi històric i desmemòria col·lectiva en paral·lel. Però la desmemòria ha estat qüestionada. Des de el 2000, aproximadament, la memòria objectivada dels fets 1936-1976 (o millor 1931-1978) ha passat de làmbit historiogràfic a làmbit polític. La presència pública de noves generacions de ciutadans (els néts de la guerra), el desenvolupament dorganitzacions de memòria històrica, lexemple de Comissions de la Veritat de països dAmèrica Llatina o Sudàfrica, el desenvolupament de la reflexió i pràctica de la justícia a nivell mundial, linterès a defendre els Drets Humans o els pronunciaments dorganismes internacionals sobre diversos països i en concret sobre Espanya, reclamant indagacions oficials sobre les víctimes de la guerra i la Dictadura, han estat factors molt importants que han contribuït a reivindicar la memòria democràtica, a reclamar la discussió pública i el dret a conèixer la veritat, així com el dret al reconeixement públic i polític de les víctimes del franquisme i a la seua restitució simbòlica.
Amb la llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007 a proposta del govern Zapatero, la qüestió va passar a ser objecte de debat públic. Tanmateix, la dreta (i també la crisi, però jo pense que essencialment la dreta) es va llançar contra laplicació i efectes de dita llei: pressió mediàtica, bloqueig judicial, obstacles en ajuntaments i autonòmics governades pel PP Així es demostrava que, després de vora quaranta anys de democràcia, una de les tasques polítiques que no va poder tancar be la Transició (aleshores no era possible) no sha tancat després. I és que els quadres dirigents de la dreta encara no shan alliberat de les lligasses amb el passat franquista, el que obstaculitza arribar al fons de la reconciliació.9 El govern de Rajoy, a més, sha decantat cap a un revival ideològic neofranquista, amb la qual cosa es troba lluny dassumir valors de reconciliació i de que tots els morts són de tots. La flama, però, de rellançar la memòria democràtica sha mantingut en tot aquest temps, gràcies a la tasca de descendents de les víctimes, associacions memorialístiques i linestimable ajuda de mitjans de comunicació alternatius (que han dedicat àdhuc seccions al tema i han difós testimonis com ara Ascensión Mendieta o Emilio Silva) o revistes dhistòria.
Amb aquest esforç, lany 2016, després duns anys dentrebancs des del govern central, quasi tots els autonòmics i ajuntaments principals com ara València, torna a ser un moment dinflexió en la construcció de la memòria democràtica. Les eleccions locals i autonòmiques de 2015 han estat un revulsiu en molts ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes amb governs progressistes. Lajuntament de València o Alacant, la diputació de València i la Generalitat Valenciana, amb el projecte de llei de memòria democràtica que facilitarà excavar fosses en són exemples. Cal, doncs, aprofitar i superar, duna vegada, lanomalia democràtica sobre la qüestió.