Anem ara a al poema «Spoils» (Despulles), de Robert Graves (la traducció és de J. M. Jaumà):
When all is over and you march for home,
The spoils of war are easily disposed of:
Standards, weapons of combat, helmets, drums
May decorate a staircase or a study,
While lesser gleanings of the battlefield-
Coins, watches, wedding-rings, gold teeth and such-
Are sold anonymously for solid cash.
The spoils of love present a different case,
When all is over and you march for home:
The lock of hair, these letters and the portrait
May not be publicly displayed; nor sold;
Nor burned; nor returned (the heart being obstinate)-
Yet never dare entrust them to a safe
For fear they burn a hole through two-foot steel.
[Quan sha acabat i ten vas cap a casa, / Ten pots desfer, del botí de guerra: / Banderes, armes, cascos i timbals / Decoraran lestudi o bé una escala, / I tantes romanalles del combat / dents dor, rellotges, monedes, anells /es vendran, anònimes, a bon preu.
El botí de lamor és diferent / Quan sha acabat i ten vas cap a casa: / Aquells cabells, les cartes i el retrat / No poden ser exhibits, ni venuts, / Ni cremats, ni tornats (el cor sobstina) / Però no els guardis a la caixa forta: / Podrien fondre amb foc dos pams dacer.]
El poeta anglès Robert Graves (1895-1985) es va fer famós amb un llibre, Goodbye to all that (1929) (Adéu a tot això), que és una autobiografia dels seus primers trenta anys, amb una especial referència a la seva participació a la Primera Guerra Mundial escrita amb un to desmitificador, antiheroic i ple de menyspreu pels valors militars que, encara als anys 20 i 30, eren considerats prou positius al seu país i arreu del món. La seva denúncia de les atrocitats de la guerra, contemporània daltres escrits bastant coneguts, com Im Westen nichts Neues [Res de nou a loest (1929)], dErich Maria Remarque, també de 1929, va contribuir a lantimilitarisme que ha marcat la segona meitat del segle XX, alimentat, és clar, per les atrocitats de la guerra que va venir després. Rastres daquestes guerres es poden veure en el primer quartet daquest poema que, en la primera edició (1954), sanomenava precisament «The Spoils of War» (Les despulles de guerra), i també rastres de la desconfiança que mereixen en el seu autor les glòries militars, en forma de banderes i tambors. Aquestes glòries oculten la sordidesa del qui fa negoci amb els anells de casament i les dents dor, els «lesser gleanings», que aquí es tradueixen per «romanalles», i que refereixen als «gleans», les restes que queden al camp després de la sega i que recullen els més miserables (el que en francès sanomena precisament «glaner», i en català, «espigolar»). La imatge de la guerra com una collita que sega la vida dels homes no és nova, però la menció als qui passen després de la sega per treuren, uns, monuments patriòtics i, altres, profit del carnatge, és impactant.
Però no sacaba aquí el poema, perquè lautor estén, a la segona estrofa, aquesta imatge a lamor. Novament, comparar lamor amb la guerra no és precisament nou, però sí que ho és fer-ho en aquests termes, o en aquesta època, quan ja la guerra ha perdut la seva aurèola. I aleshores el poeta sacull a una altra tradició, que coneixem prou bé: el floc de cabells com a única prova de lamor perdut. Però un cop més, el tractament és inesperat: primer, perquè ho equipara, en la llista de coses perdudes, amb els tambors o les dents dor abandonades el camp de batalla. Aquesta degradació duns símbols que, com les cartes i els retrats, havien provocat arravataments sublims en la poesia amorosa dels nostres avis, va acompanyada dun capgirament del tema de lobjecte trobat: ja no es tracta dexplicar què ens passa quan els trobem al cap dun temps i pertanyen a un amor perdut, sinó de discutir què nhem de fer, perquè no els podem penjar, com els tambors, ni vendrels, com els anells. Fins aquí el que podria semblar la sàtira duna tradició literària. Però, a lúltima línia lautor fa un nou gir, on reprèn una imatge potser bèl·lica, com a la primera estrofa, o antiga, com la tradició literària a què sacull, però també inesperada en aquest vers: lamor segueix cremant quan lhem perdut i, per tant, com deia Garcilaso, les seves despulles resulten sempre «mal halladas».
Robert Graves pertany a un grup dautors anglosaxons que escriuen una poesia narrativa i col·loquial que sha mantingut sense gaires canvis durant els darrers cinquanta anys: el poema es va publicar per primer cop a la revista americana The New Yorker el 22 de maig de 1954, i si vostès obren un número recent daquesta revista trobaran sense dificultats poemes daquesta mena. Una tradició força allunyada de la que les avantguardes van imposar a les altres literatures europees, però que alguns poetes del nostre país van seguir de molt a prop (se sol citar com a emblemàtics Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma). Un tret que els distingeix és lús irònic de la tradició literària, conscients que és ridícul seguir-la i que és impossible esquivar-la. En aquest cas, el tractament del tema de «lobjecte retrobat» en Graves és tan llibresc i alhora tan distanciat que ens resulta molt difícil relacionar-lo ja no amb Garcilaso, sinó amb Verdaguer; potser de qui està més a prop, per la distorsió causada, és de Cervantes.
Fortunata y Jacinta. Dos historias de casadas (1887) és una de les obres més conegudes de Benito Pérez Galdós (1843-1920). És una novel·la llarga, amb molts episodis i personatges, i si no lhan llegida, els recomano vivament que ho facin, però aquí hauré de fer-los malbé la intriga per tal dexplicar-los aquests episodis (aquest comentari serà, doncs, un spoiler). Fortunata, la protagonista, és una dona esplèndida, guapíssima, i una personalitat fascinant; altrament, és un personatge del lumpenproletariat madrileny i el que ara anomenaríem una analfabeta funcional (vegeu per exemple la segona part, segon capítol, primer episodi): que el narrador lanomeni, en un dels episodis que comentarem, «anarquista» és una broma galdosiana, referència a la brutalitat amb què Fortunata diu les coses, no pas a la seva formació política. Fortunata sestima amb bogeria Juan de Santa Cruz, noi de bona família que esdevé amant seu. Per tal de tapar lescàndol, la família Santa Cruz casa el noi amb Jacinta, també noia de casa bona, i Fortunata amb un esguerrat, Maxi Rubín (això explica el subtítol, gairebé sarcàstic, de la novel·la). Fruit dels seus amors extramatrimonials, Fortunata té un fill que, en un acte melodramàtic, donarà a Jacinta, que és estèril.
El primer episodi que comentarem ocorre durant el viatge de noces (primera part, cinquè capítol, «Viaje de novios») de Juan i Jacinta, quan ell li explica, de manera força vaga, els seus amors amb Fortunata. Jacinta sospita que hi pot haver alguna cosa més, com per exemple un fill, i sobsedeix amb el personatge més del que ella mateixa pot entendre. I així, en un viatge en tren (subcapítol 4), fa a Juan una pregunta wagneriana (o bíblica):
Iban solos. ¡Qué dicha, siempre solitos! Juan se sentó junto a la ventana y Jacinta sobre sus rodillas. Él le rodeaba la cintura con el brazo. A ratos charlaban, haciendo ella observaciones cándidas sobre todo lo que veía. Pero después transcurrían algunos ratos sin que ninguno dijera una palabra. De repente volviose Jacinta hacia su marido, y echándole un brazo alrededor del cuello, le soltó esta: