Aquest cicle, en què un tema presentat per Virgili és desenvolupat per Garcilaso i parodiat per Cervantes, és també el cicle de molts tòpics literaris, que comencen amb una troballa brillant (una comparació enginyosa o potser un tret psicològic distintiu dun personatge), segueixen amb una explotació intensa (que desenvolupa la comparació en metàfora o en al·legoria, o que converteix el personatge en un caràcter universal: Don Joan, Faust, etc.), i acaben amb la paròdia, que desterra duna manera implacable aquella imatge o aquell personatge del món de lalta cultura. Veurem com una cosa semblant ha passat amb el tòpic del somieig, i com el tòpic de la memòria involuntària està arribant al final del cicle.
Lobjecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)
Cervantes va aconseguir arruïnar amb la seva paròdia tota una tradició literària de cavallers errants, però no ho va aconseguir en el cas concret de las gerres del Toboso, perquè després dell va continuar existint la tradició del tòpic de lobjecte retrobat. Podríem classificar aquests episodis com simples casos dassociació didees, però van més enllà perquè en efectuar lassociació a través de lobjecte, lautor lliga de manera significativa el qui recorda i la persona recordada. La psicoanàlisi podria replicar-nos que no hi ha associacions innocents, que totes són significatives, però aleshores som on volíem arribar, com poden mostrar-nos els tres casos que comentarem: dos del segle XIX (Verdaguer i Pérez Galdós) i un del segle XX (Graves). Verdaguer beu directament de Virgili i el tractament que en fa està molt lligat a la tradició literària. Graves reprèn també la tradició literària; però tan transformada, que es fa difícil reconèixer-hi Garcilaso.
Jacint Verdaguer mostra com un tema es pot recrear sense canviar gens la idea original, però presentant-lo des dun punt de vista completament divers. Verdaguer parteix del joc de la «glossa», un vell exercici retòric, que consisteix a desenvolupar al llarg dun poema un tema donat per unes poques paraules provinents duna peça literària anterior. En aquest cas, lautor conjuga la glossa amb la mirada romàntica, que tot ho percep a través de la naturalesa, és a dir, a través de la seva força creadora i de la seva potència orgànica, sobrehumana i irracional, en aquest cas concret representada pel món de les fades: res a veure doncs, amb la idea de Garcilaso, per no parlar ja de Virgili, de qui, tanmateix, Verdaguer pren directament les paraules.
La glossa la trobem al Canigó (1885). A linici daquest llarg poema narratiu, Gentil, el seu protagonista, és armat cavaller pel seu oncle, el comte Guifré, a instàncies de Tallaferro, pare de Gentil i germà de Guifré. Però Gentil té una estimada, Griselda, relació que Tallaferro desaprova quan veu Griselda oferir a Gentil unes flors després dhaver ballat una (previsible) sardana. Som al cant I («Laplec»):
Al desencadenar-se la sardana
com enfilall de perles que sesgrana, 140
ne surt també Griselda, la rosa del ramell;
amb gentilesa arranca de sa testa
la corona de reina de la festa
i en mans corre a posar-la del cavaller novell.
Mes queda, a larribar-hi, entrebancada 145
de Tallaferro amb la terrible ullada,
que sens paraules diu-li cruel: «Doncs, a on vas?».
La corona li cau a loferir-la
i, a labaixar se el jove per collir-la,
amb veu de tro li crida son pare: «Doncs, què fas? 150
Què té que veure amb tu aqueixa pastora?»
«Pare, respon, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia lencontrí;
ullpresos un del altre, ens estimàrem;
la promesa damor amb què ens lligàrem, 155
(só cavaller), si es trenca, no es trencarà per mi».
A linici del cant II («Flordeneu») els moros envaeixen Catalunya i arriben a Elna. Gentil acompanya el seu oncle al castell de Cornellà, des don preparen el contraatac; però el jove cavaller, «lluitant de mort lestimació i la pàtria» (II, 62) sescapa de nit a la muntanya del Canigó per robar a les fades un talismà que li permeti recuperar la seva estimada. Aleshores una de les fades, Flordeneu, sedueix Gentil, no pas fent-se passar per humana sinó molt més sofisticadament, explicant-li que Griselda era de fet ella mateixa, Flordeneu que, momentàniament i per voluntat pròpia, havia perdut el seu caràcter sobrehumà.
Gentil, ingrat Gentil, ja no em coneixes?
jo só, jo só eixa flor de ta memòria; 160
ton cor era lo gerd que jo cercava
quant veres-me, allí baix, gerdera hermosa,
amb ma falda vessanta de maduixes,
de gessamins endormiscada a lombra.
Astre del cel, tan sols per lamor teva 165
deixí latzur de lestelada volta;
fada, per tu me retallí les ales;
per tu em lleví, regina, la corona,
i de mes mans deixí esmunyir lo ceptre
sols per posar-te a tu cadenes dolces, 170
dolces cadenes per lamor forjades,
manilles dargent fi, grillons de roses.
En aquest cas, doncs, Gentil reconeix Griselda en Flordeneu no només per la màgia de la semblança física, sinó perquè aquesta li recorda les circumstàncies de la primera trobada: els «gerds i maduixes» de Griselda (I, 153) són evocats per Flordeneu, quan esmenta «la falda vessanta de maduixes» (II, 163). Però és la corona que li havia ofert Griselda (I, 143) la que lliga tot el record: són les «cadenes dolces», les «dulces exuuiae», que Verdaguer treballa magistralment desenvolupant en un seguit de versos el tema donat per loxímoron de Virgili. Verdaguer mostra el seu domini de lexercici retòric de la glossa, presentant les peces-que-lliguen-suaument amb un seguit doposicions: «cadenes / manilles / grillons», duna banda, i «dolces / dargent fi / de roses», duna altra. També, com en Virgili, són aquestes flors que denuncien el seu estat de submissió amorosa i la seva traïció a lhonor del cavaller («Quan, per sa culpa, el moro tot ho aterra» VII, 441)), les que li causaran la mort a mans de Guifré, quan aquest el trobi al cant VII («Desencantament»):
Quan hi troba Gentil, tres dies feia
que en ell pensava, de quimera foll;
i sens lespasa que ell cenyí-li el veia 435
i com esclau amb un collar al coll.
Veu aquí al que ahir deixà cobert de ferro,
de pedreria i flors enjoiellat;
veu fet joglar lo fill de Tallaferro,
Samsó que alguna Dalila ha xollat. 440
La referència al record és doncs molt subtil, perquè és una associació però moguda per una voluntat exterior: Gentil no recorda, com Dido o el protagonista del poema de Garcilaso, la seva estimada espontàniament quan veu Flordeneu: és Flordeneu qui ha de recordar-li que és «eixa flor de ta memòria». A més de reprendre el tema de Virgili, Verdaguer en recrea un altre que va tenir molt predicament entre els decadentistes de finals de segle: lenfrontament entre el jurament feudal i lamor, que ells veien com una metàfora de loposició entre els sentits i el deure, entre lart i les consignes morals, etc. Walter Pater nhavia marcat el to, en els seus Estudis sobre la història del Renaixement de 1873, on reivindicava una narració medieval, Aucassin et Nicolette, que en part recorda la història de Gentil. Tot plegat allunya una mica Verdaguer de la imatge del mossèn excursionista aferrat al missal, però ens hi haurem danar acostumant.