Tornem, doncs, a lEneida, i concretament als tres primers llibres. Enees, fugint de Troia, arriba a Cartago, on regna Dido. Els dos senamoren i viuen junts fins que Zeus commina Enees a abandonar Dido perquè el troià dugui a terme la profecia que li augura la fundació de Roma i, efectivament, Dido és abandonada al final del llibre III. Al llibre IV, la reina no pot suportar la separació i decideix treures la vida; però en el moment de fer-ho descobreix en el seu llit unes peces de vestir dEnees i una espasa vinguda de Troia i que Enees ha oblidat. Aleshores es lamenta amb els versos que Garcilaso recrearà segles després:
Dulces exuuiae, dum fata deusque sinebant, accipite hanc animam meque his exoluite curis (IV. 651-652).
[Trofeus dolços, mentre els fats i un déu mho permeteren, / accepteu la meva ànima i deslliureu-me daquestes angoixes.]
Aquestes peces, «exuuiae» (en el llatí escolar se solia transcriure «exuviae»), és a dir trofeus (com el cinturó que hem vist a lepisodi de Turn), eren «dolços» només quan Dido vivia amb Enees. Però la nostra felicitat només és possible si els déus i els fats ho permeten («sinebant»). Per tant, ara que els déus ho han disposat altrament, els objectes només són causa del dolor, perquè recorden la persona estimada. El sacrifici de Dido té alguna cosa dexpiació, potser pel delicte dhaver-se enamorat dun estranger. En aquest cas concret, a més, Virgili hi afegeix un element dramàtic, perquè és amb una espasa, una de les «exuuiae», que Dido es matarà; però és una espasa, ens diu en uns versos anteriors, «non hos quaesitum munus in usus» (v. 647), «no sol·licitada en lús daquesta funció».
Aquí la paraula clau és «munus», la «funció» de lespasa: feta per atacar o defensar, però no per al suïcidi. El poema no ens diu per què Enees no ha recollit lespasa ni la roba: oblit o premeditació? Si és premeditació, és per compassió o per crueltat? Aquí Garcilaso se separaria de Virgili, o la interpretació que en fa Rivers (seguint la tradició del Brocense), segons la qual la dama sí que hauria donat expressament les «dulces prendas» al jo poètic. Per això és preferible pensar que no hi havia intenció en la dama de deixar-les com a record: no era aquesta la «funció» que els havia atorgat la dama. En qualsevol cas, les «exuuiae / prendas» tenen dues funcions diferents: una, en el passat (els usos específics que tinguessin aquests objectes: espasa, cabells o mocadors), i una altra, totalment oposada, en el present: provocar el record, i per tant la pena i, en el cas de Dido, la seva pròpia destrucció (en el cas de Garcilaso, també la «muerte», però no nhi ha per a tant!). Aquesta doble funció la presenta Virgili amb una oposició entre ladjectiu i el substantiu: «dulces exuuiae», perquè una espasa és el contrari de la dolçor, excepte en aquest cas, perquè permet fer present lenamorat: és el que tècnicament sanomena un oxímoron (abans hem vist, també en Virgili, una combinació semblant, però no igual: la hipàl·lage). Garcilaso evoca subtilment loxímoron de Virgili amb loposició «dulces / mal».
Els versos de Garcilaso, doncs, són una traducció (esplèndida, és clar) dels de Virgili, tot i matisant-ne el paganisme. Però hi manca el motiu fonamental de lespasa i, és clar, el del suïcidi (però potser no el de la mort). Garcilaso només està recreant un tema de la poesia amorosa, daquí la discussió sobre si el que té són uns cabells o un mocador. Però el mecanisme és el mateix: un objecte retrobat de manera inesperada provoca un record involuntari que causa dolor a qui el troba. Per això són unes peces «por mi mal halladas» en el present, i «dulces» en el passat. Aquest record també és degut a una associació entre lobjecte i la persona que el portava. En el cas de Dido, ni la trobada és gaire inesperada ni el record no és difícil destablir, perquè lestat en què es troba per força lobliga a trobar arreu objectes que li evoquin el seu amant. En el cas de lamant evocada per Garcilaso, la trobada és més inesperada però lassociació és igualment immediata.
Un detall erudit que pot ajudar a entendre lescena és que Virgili, en presentar el darrer parlament de Dido, usa lexpressió «dixit nouissima uerba» [va dir unes paraules finals]. A partir daleshores, lexpressió «novissima verba» (amb «v», segons la transcripció tradicional) sha usat per referir-se a qualsevol parlament fet abans de morir, com les paraules de Jesucrist a la creu, el «Més llum!» de Goethe, etc. El poema de Garcilaso podria entendres com la darrera exclamació abans de la mort; la cita de Cervantes, com la paròdia dels qui pretenen «morir damor». Gairebé vuitanta anys després de Cervantes, el 1689, Henry Purcell va recrear un altre cop la mort de Dido en la seva òpera Dido and Enees, i aquesta vegada les «novissima verba» es troben a lesplèndida ària «When I am laid in Earth».
La genial troballa de Garcilaso, que reprèn un tema trobadoresc i lexplica amb una metàfora virgiliana (tot el procediment pot ser un símbol del que va representar el Renaixement), va tenir un èxit immediat i molts autors la van reprendre. Rosa Lida, que ha estudiat aquesta transmissió, ho diu amb la seva prosa peculiar: «el motivo es tan fecundo como mudo había sido antes de dar con su eslabón renacentista». És a dir, que on Virgili va escriure un vers, Garcilaso va crear un tema, un topos en el sentit més tècnic de «tema tractat amb una certa recurrència a la història de la literatura». De fet, com hem vist en el cas de Chrétien de Troyes, la literatura anterior al «eslabón renacentista» de Garcilaso recull casos semblants, tot i que els erudits no relacionen amb Virgili lepisodi de les gotes de sang a la neu sinó amb una tradició folklòrica. No és aquest el lloc per discutir-ho.
Reprenem ara el comentari del narrador a lepisodi cervantí: «madre e hijo quedaron suspensos de ver la extraña figura de don Quijote». El que els estranya és veurel recitar poemes davant unes gerres de vi, perquè certament és un lloc inusual per fer-ho, però també perquè no en veuen la motivació, que per al protagonista és, en canvi, tan evident: les gerres li recorden Dulcinea de la mateixa manera que la «prenda mal hallada» recordava al poeta la dona fugida, i que les «dulces exuuiae» recordaven a Dido la presència dEnees. Ara bé, un detall separa els dos darrers casos dels primers. En aquests, hem parlat tota lestona d«associació»: podríem classificar-los, doncs, com exemples dassociació didees, en el sentit que hem vist en Boccaccio.
En el cas del Quixot, en canvi, hi intervé un element nou que és, precisament, la clau de la paròdia, perquè lassociació entre lespasa i Enees, com la dels cabells (o el mocador) i lestimada, és gairebé immediata; però no ho és entre les gerres i Dulcinea. No tan sols perquè lobjecte (quotidià, vulgar, més aviat deforme) és ben lluny dels objectes (solemnes o heroics, i en tot cas íntims) esmentats per Virgili i Garcilaso, sinó perquè el que provoca el record del protagonista no és el fet que les gerres fossin propietat de lestimada sinó el fet que, duna banda, poguessin provenir del seu mateix lloc dorigen i que, de laltra, la seva forma i fins i tot olor al·ludissin duna manera burlesca a la figura de Dulcinea. El protagonista pensa, doncs, que aquelles gerres han estat deixades allí per Dulcinea com lespasa havia estat abandonada per Enees; però el lector ja fa estona que ha deixat de creure que, en el remot cas que Dulcinea hagués tingut a veure res amb aquelles gerres, abandonar-les allí hauria estat un propòsit o un descuit denamorada.