Posats a teoritzar sobre la història del joc de pilota, haurem de preguntar-nos a quin joc de pilota ens referim, perquè encara que delimitàrem lestudi als jocs practicats amb la mà, és evident que aquest esport sentén de maneres diferents segons les regions i els continents, i fins i tot segons comarques. Segurament és la conseqüència de no haver afrontat a temps el procés de modernització que suposà, a mitjan segle xix i, especialment, a principis del xx, laparició dassociacions i lelaboració de reglaments competitius, un temps de transició entre el concepte de joc i el desport, entre allò lúdic i allò reglat, i entre allò popular i allò professional.
Tot i que la pilota a mà era el joc més popular i practicat en moltes regions europees i americanes, no fou capaç darticular els mecanismes que permeteren unificar criteris, reglaments i associacions. Prevalgué lesperit dallò autòcton sobre allò universal, dallò particular sobre allò general. Aquesta és la seua essència. I sobre la seua essència es construeix la seua història.
2. Esport olímpic
París organitza els peculiars Jocs Olímpics de 1900. Trobem en la seua programació dos tipus de jocs de pilota: la longue paume, antecessor del tenis, jugat amb raqueta en un parc a laire lliure, i la pilota basca, a cesta i a mà. En les Olimpíades de Londres de 1908 apareix com a esport el Jeu de Paume, jugat en canxa tancada i amb raqueta. Hi fou campió un nord-americà. Aquest esport, com a tal, no ha tornat a aparèixer de manera oficial en uns Jocs Olímpics.
La pilota basca, en les diverses modalitats, aparegué com a esport de demostració en les Olimpíades de Mèxic i de Barcelona. El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic sentrebanca per lessència dallò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons dun rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que sestenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de lHavana i la majoria dels alçats en terres de Florida.
A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, shi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de làmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de lEstatut dAutonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de lassociació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.
Enlluernada per lexpansió internacional de lespectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna daquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.
Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).
A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, duns jugadors enfront daltres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta dun joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles dAtenes, en el qual sobserva jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats daquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a lantiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.
3. Lexpansió de la pilota valenciana
Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i didentitat valenciana, sinicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, lestabliment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors dambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.
Es descobreix lexistència duna organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a lorganització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats dEuropa que es consolidaran a partir de 1994.
Assistim a un generós esforç dautoestima cap a allò autòcton per a compatibilit-zar-ho amb la força de la unitat. No és així el poble valencià, forjat amb laportació de cultures diverses, obert a la grandiositat del seu horitzó mediterrani, però capaç danar més enllà del Nostrum? La pilota valenciana obrirà horitzons estrets i es llançarà a laventura de lexploració atlàntica per a trobar-se amb lessència històrica duna altra simbiosi de pobles, dun altre gresol de cultures.
I allà a les valls andines del Cotacachi, sota la vigilant mirada dels volcans equatorians, al costat de la majestuositat de lEsglésia alçada per missioners espanyols, descobrirà la fusió de jocs dindígenes i mestissos, que mantenen el «quinze i chaza», el traure i el rest, la pilota de cautxú indígena i la mà adobada pel treball agrícola. Pilota i mà, terra i sòl equatorians, elements primaris en la necessitat lúdica. Fusió de races i de cultures, dallò autòcton i dallò universal. Tot a la meitat de la Terra. Daquella expedició descobridora naixerà el Compromís de Quito entre amants del joc arribats des de Mèxic, de lEquador, de Colòmbia i valencians de lArgentina i dEspanya. Sestampa la signatura dintencions un 26 de març de 1996. Història de gents compromeses amb la il·lusió. Patrocina un mecenes valencià, enamorat de la universalitat de Blasco Ibáñez. Essència generosa de renovació. Al setembre daquest mateix any sorganitzava en diverses localitats valencianes el I Campionat del Món amb la presència de set països: Holanda, França, Itàlia, Espanya (amb la seua selecció valenciana), Mèxic, Argentina i Colòmbia.