Menció a banda són els tres religiosos pertanyents a lorde de la Mare de Déu de Montesa i els dos de lorde de Sant Jaume de lEspasa.
El major percentatge de seculars ordenats correspon a persones domiciliades en la capital o en localitats de la diòcesi de València, encara que la major part només reben la tonsura, no sent menyspreable per una altra banda el nombre dels extradiocesans que desitgen ser ordenats ací i incardinar-se en aquesta diòcesi. Desconeixem les causes que van motivar lelecció de la diòcesi de València per a ser ordenats, tal vegada, entre altres motius estaria lesperança dobtindre un benefici de major renda que els que pogueren trobar en la seua diòcesi dorigen, estar residint ja en aquesta diòcesi, disposar dun patrimoni per a viure, tindre un benefici no residencial, la familiaritas amb un bisbe o amb un canonge55 o formar part de la capella reial.56 El recurs a la lletra dimissòria era la norma general, provocant així un fenomen de fluctuació declesiàstics entre una diòcesi i una altra.
Els procedents de localitats de la diòcesi de València són majoritàriament de la mateixa capital i, per número dordenats, de la ciutat de Xàtiva, de les viles de Alzira, Gandia, Morvedre, Alcoi, Cocentaina, Sueca, Llíria, Cullera i Algemesí i dels llocs de Quart i Torrent.
A més dels que pertanyen a la diòcesi de València, són les diòcesis limítrofes les que proporcionen joves que passen a engrossir les llistes del reclutament del clero; són, segons el nombre dels ordenats, de major a menor, les de Tortosa, Saragossa, Cartagena, Conca, Sogorb-Albarrasí i en menor grau Tarragona, Mallorca, Urgell, Tarassona, Toledo, Pamplona, Vic, Girona i Palència; tan sols u és duna diòcesi extrapeninsular, Baiona. Sobre lorigen geogràfic, les dades completes les ofereix el Liber Ordinum en les llistes de la tonsura i es refereixen al lloc de residència del pare utilitzant la veu vicini civitatis, vicini ville, vicini loci o civis Valencie.
El títol dordenació, també anomenat títol clerical, era la garantia exigida pel Dret Canònic que assegurava a un clergue els mitjans de subsistència convenients durant tota la seua vida. Açò havia de ser així, atés que lexercici de les seues funcions espirituals absorbiria tot el seu temps, impedint-li realitzar altres tasques remunerades que asseguraren la seua sustentació, evitant daquesta manera la indigència del clero. Lexistència del títol era doncs una de les condicions exigides perquè el bisbe poguera procedir a la col·lació duna orde. De fet el títol dordenació havia de ser constituït en el moment de la col·lació de les ordes menors, per la qual el clergue sobligava duna manera definitiva. El mateix títol, servia per a les ordes següents, ara bé, si desapareixia, havia de ser substituït per un altre.
LEsglésia, des dels seus primers concilis, a labordar aquesta qüestió senfronta amb una doble problemàtica, duna banda leconòmica i per una altra la raó disciplinar dorganització, és a dir, la dependència de lordenat al qual es proveeix del títol amb relació a una església en què ha dexercir el seu ofici. És per això que, ja la vella disciplina prohibia les ordenacions absolutes. Com aquestes es multiplicaven, el Tercer Concili de Laterà va ordenar que el bisbe carregara amb lobligació de proveir a la còngrua sustentació dels clergues que ordenara sense el corresponent títol, a menys que tinguera patrimoni propi per a sustentar-se pel seu compte. Lefecte daquesta norma va ser el contrari del què es pretenia, ja que es van multiplicar les ordenacions basades precisament en el titulus patrimonii, que portava implícit la independència enfront del bisbe. La comprovació i avaluació daquest era a més un tant problemàtica i les coses es van complicar encara més a laugmentar el número de bisbes que podien ordenar els clergues.57
Per al període que comprén aquest estudi, el Liber Ordinum reflecteix una gran varietat tipològica de títols dordenació, que se substanciaven per mitjà dinstrument públic davant de notari: els més nombrosos són els que es refereixen al patrimoni personal de lordenand (ad titulum sui patrimonii); segueixen en número els relacionats amb el seu ofici eclesiàstic en què es presenta com a base de sustentació un benefici (ad titulum sui beneficii).58 Són nombrosos els que ostenten un benefici en la catedral de València i, per aquest orde, en les següents esglésies de la capital: Sant Nicolau, Sant Joan del Mercat, Sant Bartomeu, Sant Martí, Sant Llorenç, Santa Caterina, Sant Esteve, Sant Salvador i Santa Creu; molts també en la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, menys en lesglésia de Sant Feliu de la mateixa ciutat, i alguns en Santa Caterina dAlzira i en Santa Maria de Morvedre. Altres posseeixen beneficis en altres diòcesis: en la collegiata dOriola, de la diòcesi de Cartagena, en la catedral de Mallorca i en lesglésia de Sant Nicolau de la mateixa ciutat, en Santa Maria de Solsona, de la diòcesi dUrgell, i en la Verge de lEsperança de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí.
Altres càrrecs que els proporcionen seguretat als nous ordenats són les canongies (ad titulum sui canonicatus),59 vicaries perpètues (ad titulum sue vicarie perpetue)60 i misses perpètues (ad titulum quarumdam missarum perpetualium).61 Diversos familiars dels ordenands proveeixen un títol dordenació, com són son pare (ad titulum patris sui), sa mare (ad titulum matris sue), els seus pares (ad titulum parentis sui, parentum suorum o sui genitricis) o el seu germà (ad titulum sibi factum per... germanum suum). També els que no són familiars proveeixen un títol perquè un jove puga ordenar-se. Una forma diferent de sustentació és disposar duna renda (ad titulum xviii librarum in redditibus),62 o haver rebut una donación (ad titulum donationum).63 Per últim, un cas curiós és ordenar-se ad titulum officii sibi per civitatem dati de administrando professionem figuritatis Corporis Christi, de quo se reputat contentus.64
Als regulars que ingressen en lestat clerical, el títol els és subministrat per lorde religiós a què pertanyen.
Totes les famílies nobles valencianes tenien algun fill que ingressava en lestat clerical a través de la tonsura. Cognoms com els Castellà, Vilaragut, Pardo de la Casta, Pròxita, Lançol, Lladró, Boïl, Vives, Pérez de Calataiud, Carròs de Vilaragut, Montagut, Vilanova, Rabaça de Perellós, Çanoguera, Bellvís, Centelles, Vich, etc. apareixen amb molta freqüència en les llargues llistes dels tonsurands. El gran nombre de dispenses per a ordenar-se concedides a membres de famílies dun cert relleu sembla indicar la preocupació dels nobles per donar eixida als fills il·legítims.
Després dels fills de nobles, que representen un 81% del total, sobresurten els fills dels notaris (85%), juristes, mestres en arts i medicina i escrivans (en un percentatge molt menor) que formaven part de la classe social intermèdia entre els nobles i els mercaders i menestrals i els fills de mercaders (78%). Per damunt de tots ells predominen els fills dagricultors (186%). Entre els menestrals destaquen per aquest orde els pares que professen lofici de paraire, sastre, blanquer, flequer, fuster, teixidor, fuster, obrer de vila, carnisser, escuder, calceter, assaonador, especier, argenter, ferrer, tintorer, apotecari, teixidor de llana, boter, peixater, seder, sucrer, corder, pellisser i teixidor de seda, i molts altres oficis com pot comprovar-se a líndex onomàstic.